Un dissabte qualsevol

M’he llevat força d’hora, per ser un dissabte i per lo gran dormilega que acostumo a ser als matins. Potser m’he acostumat ja al ritme de la fàbrica. Dimarts m’havia llevat a les 4:30, per anar a fer el canvi de format de l’etiquetadora. Divendres a les 6, volia assegurar-me que el nou format havia arrencat correctament i que estavem utilitzant el programa optimitzat del paletitzador. Els altres dies a les set i avui repetia. També és cert que ahir vaig anar al llit d’hora, estava cansat i no tenia cap plà, res de nou tampoc. Havia estat jugant al Hearthstones, un joc de cartes molt ben recomanat pel Gallego. Com sap el cabron a quines coses em viciaré!

S’està bé entre els llençols, cobert pels dos nordics que em protegeixen de l’hivern que sembla haver començat amb força. Em masturbo tranquilament, amb la calma de saber que hi ha un llarg dia per endavant i ningu gestionarà la meva agenda. Si sempre fos aixi, crec que cauria en l’aborriment i la depresio; pero si mai tinguès aquests moments per mi, no ho podria soportar. Semblo caminar per la fina corda de l’equilibri. Obro els portalls de la finestra i sento la frescor entrar, m’encanta aquest contrast. Està ben cobert, caient una constant capa d’aquell punt equidistan entre la pluja i la neu. Mai m’havia interessat massa a les prediccions metereologiques fins arribar aqui. Bé, segueixo sense tenir un termometre, pero de tant en tant miro l’aplicacio meteo de l’iphone. Només preveien pluja per tot el dia d’avui, pero segur que està fent entre 2 i 4 graus menys dels previstos. D’aqui aquesta plujaneu.

Per esmorzar m’acabo la truita de patates que havia preparat fa uns dies. A part d’una bona reserva d’embotits, producte de la visita de mons pares, ara fa tres setmanes; no queda gran cosa fresca a la despensa. Tocarà passar a comprar i com tinc temps, aniré al supermercat de productes regionals que tenen aquells caramels tant bons de regalissia i que ja se m’han acabat. També aprofitaré per recollir el casc de ciclista, que vaig comprar amb el val que em van regalar els de Supply quan vaig passar a produccio. I com el comité d’empresa va distribuir un xec de compres per regals de Nadal, n’aprofitaré una part per comprar-me un casc d’esqui. Hauré de deixar la nostalgia d’esquiar amb el gorro finlandés que em va portar el Francesc de Turku i augmentar el meu nivell de seguretat. Inicialment havia pensat també passar a tallar-me el cabell, pero la Cris em va dir que esperés, que de moment encara em queda bé. Ja ho faré d’aqui tres setmanes.

Tanmateix, la primera parada és en una botiga de marcs. Mirant un TED talk, em vaig interessar per una artista americana anomenada Zaria Forman. En un dels meus arrebatos, em vaig comprar una litografia seva. Ara fa uns dies m’ha arribat, embolicada en un rotllo on aconsellava fer-la obrir per especialistes. He anat a la plaça de l’ajuntament de Thonon, un antic i completament desordenat taller m’esperava. El que jo he intuit com un feliç matrimoni entrat en anys la regenta. M’han inspirat confiança i aixi els hi he fet saber. No sé exactament que em faran, pero per principis de desembre hauria d’estar llest (el color del marc el faran ells per fer-lo coincidir amb el del gel o el del cel... confiança i... calers, no crec que la broma sigui barata).

El cel s’ha obert. El que havia de ser un gris dia de pluja, em retorna una lluminositat magnifica. M’encanta el paisatge que m’envolta mentres torno cap a casa. Em fico a cuinar mentres escolto la Buhardilla 2.0 i acabo la botella de vi blanc que havia obert ahir al vespre. Nova regla Eduardiana: alcohol a casa només els caps de setmana o si hi ha partit del Barça. Disfruto preparant-me un rissotto de marisc i tofona. Comencen a entrar rajos de sol a la cuina. Decideixo sortir a fer el tomb de “sempre” després de dinar. Es un recorregut circular que tant faig a peu com amb bici i que em passeja entre camps on pasturen tranquilament les vaques. Vista sobre el llac d’un costat, dels boscos i les puntes alpines de l’altre. En aquests moments, la linea de neu deu estar entre els 1100 i els 1300, aixi que una mica per damunt dels 890 on està la meva casa. Mentres vaig caminant tranquilament, gaudint al mateix temps de la calor de l’astre rei com de la fredor de l’ambient, vaig pensant en lo extrany que pot resultar que m’encanti viure aqui i que al mateix temps m’encantés viure a Jakarta. Poques realitats poden ser tant diferents. En tots els seus aspectes. En totes les seves tonalitats. I al mateix temps. Les dues situacions m’enamoren. De la mateixa manera que vaig ser molt feliç al Joan Oro, al Penyafort, compartint pis a Can Serra, vivint tot sol a Granada, compartint a Caballero. Situacions totes molt diferents, amb estats mentals diferents, amb nivells de sociabilitzacio o solitud antagoniques, i sent feliç. Suposo que la conclusio és clara, m’agraden facetes molt diferents de la vida i em reviu el canvi. Amb tot lo bo i tot lo negatiu de tal afirmacio. Continuo reflexionant mentres la bellesa de l’entorn m’embriaga.

En tot cas a les quatre soc a casa. El Barça juga un partit trampa contra el Malaga a les 16:15 i la meva subscripcio al canal d’esports la cobreix. El resultat és decepcionant i a més a més, al millor jugador del Barça del partit, el futur president Piqué, l’he ficat a la banqueta al comunio. Punts perduts en la meva ambicio de mantenir el liderat en la lliga amb els tribuneros. Sort que el Joaquin continua fent bona feina al Betis. Després he obert el llibre d’excursions amb raquetes. Aquesta serà la meva activitat de demà. Un dissabte qualsevol.

Eduard