En un avio

Obro l’ordenador en la tauleta del seient. No sé perquè, pero m’obligo a escriure. Podria fer-ho dirigit a la Cris, pero la veuré en una hora, millor parlar-ne a viva veu, no? La Nuria fa un parell de dies ens va rellançar pel HolaLleida. Ha eliminat del grup a l’Oriol i al Kalç, que després de més d’un any encara no s’han dignat a escriure res. Es normal que tiri la tovallola. A canvi ha afegit a l’Ares i la Ribs, més fidels col.laboradores. Fa molts dies que no ho faig, pero no se m’acut que podria interessar als lleidatans lectors. Demà hi aniré. La malaltia em crida. Tampoc d’aixo vull escriure.

L’avio està sorprenentment buit, potser no arriba ni als dos terços. Estic sentat costat passadis, veient com el carreto del snack avança lentament. Avui volo amb Swiss i per tant em correspon una d’aquestes pastes salades tipicament germanofiles. Marro fosc i plena de mantequilla. Una bona acompanyant de la cervesa que em farà el viatge més curt i el relat més interessant. Al seient de la finestra, una adolescent fa deures en una llibreta d’anelles com les que podia utilitzar jo ara fa vint anys. Semblen exercicis bàsics de termodinàmica, amb els seus diferencials de temperatura i els seus graus Kelvin. Escriu en anglès, parla amb l’assafata en un francès ple d’accent. En el seient que ens separa, ha deixat un paper on s’hi llegeix una adreça: “Calle nou de la rambla. n° 100 4° 2° Barcelona. Catalonia 08001”. Somric veient que no hi ha cap mencio a Spain.

A la fila de davant, dos amics marcadament homosexuals brinden amb dos gots de plàstic. Un ha escollit el vi blanc, l’altre s’ha decantat pel tinto. S’han retrobat per sorpresa en la cua del check-in. Just davant meu. Petites coincidències. Han negociat amb un noi de dues files més enrera per poder sentar-se junts. Un apostaria que la seva llengua materna és l’italià, l’altre té un accent més aviat germànic; ambdos amb passaport suis i utilitzant el francès com llengua franca. M’agrada escoltar converses alienes. Tenen una o dues dècades més que jo, probablement algun zero més en el compte bancari i avui cremaran la nit Barcelonina amb classe i sense restriccions horaries.

A la meva dreta el que entenc que és una parella. Son els unics que s’han sentat junts, deixant el seient del passadis lliure. La dona llegeix un enorme llibre de tapes dures. El tipic que t’imagines llegir en una gran butaca davant d’un foc a terra en una caseta perduda a la muntanya o davant d’un mar enrabietat tenyit per la tempesta. Porta unes ulleres de pasta i un jersei de llana que li donen une touche molt intel.lectualment alpina. Una minifaldilla negra amb mitges del mateix color i unes botes marrons forrades de llana hi sumen a la imatge. Pero l’interés s’esbaeix quan deixa el llibre, que firma Carlos Ruiz Zafon, treu el mobil i es fica a jugar al Candy Crush.

Ens apropem a Perpinyà, queden menys de trenta minuts com a hora prevista t’arribada i passen oferint una xocolatina com a postre. Hi renuncio pensant que no encaixa bé amb el sabor de la civada i amb el tamany de la meva panxa que cada cop rep més critiques. A més a més, en aterrar, m’esperen per anar a sopar en un japonès. Anuncien pluges a la capital comptal i comencen les turbulències. Tot un clàssic en aquest trajecte. I ara ens demanen de ficar el seient en vertical i tancar les safates. Suposo que en breu començaran les “inspeccions” i se m’acabarà el temps d’escriptura. He plenat una pàgina sense dir res. Com vaig dir ahir a un amic, una de les coses que lamento de no viure a Catalunya és poder anar a classes d’escriptura, pero el mon segueix sent massa gran per no anar a explorar-lo. Fins aqui.

Eduard