Més d’un any i mig

Feia temps, molt de temps que no passava tant de temps (valgui la redundància, no per manca de recursos, si no, enfatitzadora) sense fer una mudança. Molta gent pensarà, que poc més de divuit mesos, no suposa pas un periode massa llarg. Hi haurà una minoria que ho considerarà una eternitat. Fins aqui, no deixa de ser una dada objectiva, les valoracions vindran després.

Ara fa uns anys, ma mare em demanà de fer un llistat amb les direccions i temps d’estada de les diferents morades que he anat ocupant. L’he continuat actualitzant amb el temps, i ara dona aixo:

El primer constat és que ben aviat, hauré passat més de la meitat de la meva vida, fora de la meva Lleida natal. Dificilment m’hi veig tornant-hi a viure de nou, malgrat que les arrels i el sentiment de pertinença no es negocien. Tanmateix, la vida dona mil voltes i qui sap les sorpreses que em pot deparar. En tot cas, soc el tipic perfil de jove que marxa a Barcelona a estudiar i després ja no torno. De fet és en aquesta ciutat i àrea metropolitana on he passat, sense continuitat i fins a en quatre periodes diferents, la segona quantitat de temps més significativa: set anys i mig. Les dues primeres vegades en tant que estudiant, i les dues darreres, com a jove empleat. També és aqui on més gent voldria veure’m instal.lat. Objectivament és un gran lloc per viure-hi. Encara avui en dia, passejant-hi, em sorprenc dels seus encants. Es un indret en el que m’he desenvolupat enormement com a persona i que ha modelat el que ara soc; en el que hi he set feliç i en el que he patit; amb els seus barris que et semblen part de tu i d’altres que probablement mai deixaran de ser completament aliens. En tot cas, me la miro amb un somriure, pels bons moments viscuts. Amb una certa sensacio que probablement tornarà a ser casa un dia; pero al mateix temps, intuint que també la tornaré a deixar de nou. Una mica com la peli del Woody Allen, sabent que és l’amor de la teva vida, pero que no pots sempre viure amb ella.

Després d’aquest primer salt iniciatic; aquest desplaçament que fisicament poden ser 150 kilometres pero que mentalment te’n poden semblar uns quants més; mil possibilitats se t’obren davant. Pero quin és el motor del canvi? Què fa que decidis anar a estudiar a Barcelona, després a Paris, després...? Com a condicio de base hi ha la pertanença a la classe mitja de professio liberal. Els meus pares podien i volien finançar-me els primers desplaçaments. Ells ja ho havien fet de joves, encara que amb uns medis economics més sincers. I sempre han tingut en ment, que el millor que podien oferir als seus fills era una gran educacio. Amb aquesta base, el que m’ha mogut principalment és les ganes de nous reptes i la por a la monotonia, a poder escriure el meu futur abans de viure’l. Pensar que ja sabia, en gran mesura, com serien els meus propers anys em creava angoixa. Que les meves possibilitats serien més reduides en un cami que en un altre, em feien automàticament decantar per l’opcio més incerta.

El moment que millor reflecteix aquest pensament és quan vaig decidir marxar a fer tercer i quart a Paris. No era tant construir un curriculum més brillant, que també. No era passar a dominar una llengua que ja havia estudiat o connèixer una cultura diferent, que també. Pero era sobretot pensar que el repte d’industrials ja estava superat, que un cop havia passat primer de carrera, la resta cauria pel seu propi pas. I que el nivell de genialitat que havia suposat el primer any al Penya, no es podria repetir en els anys a venir. I precisament aixo es podia reproduir en un nou contexte, en un nou començament. Pot haver-hi un cert flaire de fugida en aixo que detallo. No ho negaré, encara que si ho matitzaré. Fugia del cami fàcil i de no haver volgut/sabut connectar amb els meus companys de promocio. Perquè si el primer any a Barcelona havia estat l’ostia, el segon havia deixat un sabor més amarg, més realista. Pero els amics fets durant aquest periode no caurien en l’oblit. De la mateixa manera que sempre he romangut molt conectat amb la colla de Lleida, també ho fet amb els Penyates.

I un cop t’has llençat a noves aventures, les següents son més senzilles. Li agafes el gust al moviment, al descobriment. Comences a connèixer gent per la qual el mon no és tant bast i inaccesible com et pot semblar a tu i nous somnis es dibuixen. Després de tornar de França, sabia perfectament que aprofitaria encara la darrera opcio universitaria per anar a fer un Erasmus. La destinacio la va fixar per aquelles la xicota; a mi tant m’era Zurich com Berlin o els països nordics. Llançar-me a la Xina venia del constat que seria capaç de viure a qualsevol lloc d’Europa, pero i Asia? El gegant oriental estava despertant i volia viure de primera mà que s’hi coia alli. Marxar per sis mesos i amb bitllet de tornada era una seguretat bastant confortable. Granada combinava les dos vertents de tota decisio: em feia sortir d’una vida extremadament comoda a Barcelona, predictible alhora que feliç, i em posava davant d’un nou repte, aquest cop de vesant principalment professional: gestionar un equip d’una vintena de persones en ple periode de crisis, sent jove i català i sense cap mena d’experiència en cap de les vesants. A la manca de conneixements tècnics i de gestio de personal, només ho podia compensar amb humilitat i inteligència.

Volar cap a Singapur, em va permetre sortir d’un ambient carregat de pessimisme que es vivia en una Font Vella que portava molts anys en una crisis constant, que si bé, havia estat una formadora increïble, alhora permetia aplicar l’après en mercats on el creixement i l’optimisme eren la norma. Basat en la comoda ciutat-estat, descobria Indonèsia i retornava a una Xina que havia canviat força des del primer encontre. Sense lligams trascendents, viure una experiència de expatriat montat constantment en un avio era quelcom d’enriquidor alhora que fatigant.

Retorn al vell continent, basat en un petit poblet dels Alps, on entra aquesta decisio en aquesta logica? I encara més, què ha fet que s’hagi frenat el ritme? Que porti més d’any i mig i encara vegi que el final està lluny d’arribar? N’hi haurà més en propers recits, pero deixo una foto que vaig fer dissabte i que en certa manera parla per si sola.

 

 

Eduard