Testament

Recentment, hi han dos episodis que induptablement m’han fet pensar fortament en la mort. No és pas el primer cop que aquest tema apareix en el blog, ni molt menys. Dos posts complerts dedicats a ella (Quan una lluitadora s’apaga : http://eduanon.blogspot.fr/2013/03/quan-una-lluitadora-sapaga.html i La furtadora d’ànimes : http://eduanon.blogspot.fr/2014/01/la-furtadora-danimes.html) i per aqui o per alli, algunes mencions als desapareguts; especialment la iaia. Es molt normal. Malgrat que no representi una obsesio per mi, no deixa de ser un dels grans temes de la humanitat, si no el principal. La por a ella ens ha fet construir religions, temples i rites des de l’albor dels temps. S’hi ha reflexionat, s’hi ha escrit i representa un mite central en tot el nostre art. Pero no vull parlar-ne des d’una prespectiva filosofica, sino unes humils mencions costumbristes basades en el viscut aquest mes.

Aquests dies feia un any que em podia haver matat. Ningu mai me n’ha parlat amb aquesta cruesa. Pero en algunes converses s’hi destila aquesta realitat. Aquells riures nerviosos, aquelles paraules no dites. Jo mateix he tendit a relativitzar l’incident. Suposo que ajudat pel fet de no recordar-lo, al menys en els seus instants crucials, he tendit a minimitzar-lo. Tanmateix, des d’una optica purament realista, caure per un empinat bosc una trentena de metres, pot conduir al més llarg dels letargs. No m’extendré sobre el detall del que va passar o les sensacions de despertar-te sense saber on ets, ja en vaig parlar en el seu moment (L’accident : el despertar : http://eduanon.blogspot.fr/2016/08/laccident-el-despertar.html). Ja en el segon post-data s’hi introdueix el tema. La confiança trencada i el fet d’assumir que pot tornar a passar. Perquè malgrat que les baixades les faig a una velocitat més baixa que abans. Que no agafo la bici si el temps no dissipa qualsevol dubte de pluja. De forma general, no he quedat marcat a foc per l’accident. Mai cap un malson relacionat m’ha impedit dormir plàcidament. Escencialment, continuo vivint com si res haguès passat. Pot ser que simplement hagi construit un mur en el meu subconscient per amagar-ho?

Divendres 30 de juny, visitava la planta de Lanjaron després de molts anys. L’endemà, l’Albert, el de Tortosa, el company de pis de Can Serra, es casava amb la filla d’un marquès. Tots dos eren temes que donaven per moltes linies d’escriptura. Tanmateix, tot quedava ofuscat per la nit del diumenge 2 de juliol. La tieta Tresina mor. No es pot parlar de sorpresa, sino haguès agafat un vol cap a Islàndia; pero no deixa d’haver-hi una certa negacio de la realitat, sino ni s’haguès plantejat una altra hipotesis. Es barrejaven aqui dos motius: la injusticia del fet i la vitalitat desbordant. Que un càncer, que s’inicia com de pulmo, s’emporti una no fumadora, et planteja el perquè ella. Que ens deixi algu de 55 anys recent complerts i amb tantes coses per fer, et planteja la força del fatum. I ella n’era conscient del desti. Malgrat que no volguèssim escoltar-la, per dir-nos veritats. Malgrat que ens auto-enganyavem amb noves tèrapies que podien funcionar. Ella feia mesos que planificava com seria el seu enterrament. Trobo injust, que algu tant jove, tant vital, es trobi en aquesta tesitura. A partir dels vuitanta, perquè no; pero abans, les morts simplement haurien de ser com la “meva”, accidents seguint un estil de vida, una manera de ser.

L’altre dia, el Jordi, un altre dels grans amics amb que la vida ens recompensa, escrivia sobre la necessitat d’escriure un testament. Sent pare i empresari, té grans motius per fer-ho, encara que ningu vulgui pensar en un acte tant tràgic. Aqui deixo les meves voluntats, en el més preuat i transcendent dels meus medis, l’escriptura. A falta de fills, que tot lo que es pugui recuperar de valor de les meves minces possessions, acabi a les mans dels meus nebots (desitjo com a minim que ja siguin majors d’edat per aquelles ;-)). El segon desig, radica més en el rite en si. Que cap mossen osi acostar-se, que cap ritus de caràcter religios es faci en el meu nom. Ateu he viscut, que la debilitat del moment no ho canvii. Evidentment, no vull reposar en cap cementiri; idealment, no vull ser incinerat. L’opcio de ser descompost naturalment i retornar ecologicament a la terra és la que a dia d’avui més em sedueix. Si és que res de seductor hi ha en aquest acte. Perque el que més retinc de la meva tieta és la seva vitalitat insistent i el seu amor pels seus. La seva rialla contagiosa, el fet de saber que estant al seu costat, la vida era motiu de festa. No la falsa euforia dels dements, sino la felicitat serena de juntar la passio per la vida i estar envoltada del éssers estimats.

Eduard