Tornar a “casa” per Nadal

Aquest post hauria d’haver estat escrit en el vol del passat 22 de Desembre que em portava a Barcelona per passar les festes de cap d’any. Era en aquell moment que pensava en aquest titol i les idees a desenvolupar. Tanmateix, el titol va ser la unica linea que vaig escriure abans de caure dormit. He de reconneixer que les darreres setmanes m’havia costat dormir. M’agrada pensar que quan surto de la fàbrica, els seus problemes i preocupacions es queden alli, pero no deixa de ser una il.lusio. A l’entrar-hi amb el cotxe, hi una barrera per controlar l’accès, com imagino en totes les plantes del mon (o gairebé, que parlar de 100% sempre es dificil). La major part de la gent que hi trevalla de forma regular, ha fet enregistrar la seva matricula; aixi que en apropar el cotxe, una camera llegeix si es un vehicle autoritzat o no i automaticament obra la barrera. Com ja podeu imaginar, jo soc del 0% que no ho ha fet. M’agrada el ritual de baixar la finestra i treure l’acreditacio davant del lector. Al sortir el mateix ritual. Em dic que fins que no possi el badge, no s’ha de pensar en el que passa alli a l’interior. De la mateixa manera, en marxar, els pensaments s’han d’aparcar un cop s’obre la barrera. Vana il.lusio, i encara menys després d’un final d’any intens a nivell reivindicacions socials. Tornem ara cap a les bones intencions i deixem de parlar de feina. Tornar a casa per Nadal és el titol i toca al menys explicar les cometes.

Normalment, hauria de considerar casa el meu acollidor apartament de Sant Paul. Es aqui on visc i on passo la major part de les nits de l’any. Tanmateix, continuo considerant-m’hi un foraster. Aixi que si no és aqui, hauria de ser el pis de mons pares a plaça Utxesa. Pero tampoc és alli. No era alli on vaig nèixer i vaig passar la meva infància. Mai he viscut relament alli i encara ara no m’hi sento completament comode. Probablement mai hi ho seré totalment. La meva habitacio sembla un mausoleu, cert que més acollidor que els d’estètica comunista, pero tant ple de fotos meves en montatges marils, que fins hi tot ma mare em va comentar que en traslladarà unes quantes al nou pis que es compra a Barcelona. Pero per damunt d’aquests detalls, el que em falta és haver hi viscut una certa rutina. No, la “casa” que menciono està feta de gent i sensacions. I si bé s’ha de localitzar està a Lleida, no és un indret concret. Son les persones i els moments viscuts amb elles.

No és pas el primer cop que parlo sobre el periode de festes Nadalenques. Fins i tot, la darrera vegada feia un recull de les anteriors ocasions (http://eduanon.blogspot.com/2016/01/tancant-un-any-tancant-una-etapa.html). Probablement, l’unica novetat recau en que aquest any m’he adonat que quan era lluny, realment lluny, el viatge de tornada a casa em feia molta més il.lusio. Quan a “La Mossegada” (http://eduanon.blogspot.com/2013/12/la-mossegada.html) parlava de la frustracio, el que més impacte tenia, era la possibilitat de no poder tornar a temps a “casa”. Ara com el viatge és de tot just hora i mitja. Ara com ho faig regularment per un cap de setmana i no dos cops a l’any. L’impacte emocional és més reduit. Les setmanes previes no hi ha el neguit o la preparacio que hi podia haver abans.

No per aixo deixa de resultar capital per mi. Veure l’Alex i l’Ona fent cagar el tio no té preu. La reunio d’amics del 24 a la nit és sempre un moment pel record, on em reuneixo amb gent que només veig un cop a l’any i que per res em voldria perdre. El sopar d’amic invisible improvisat del 26 és una bella tradicio (Mike, tranquil no he oblidat les teves ampolles i Jordi, tampoc la dotzena d’ous de Punt-Eco!). La batalla en el senyor dels Anells (i la meva segona victoria consecutiva) també la vull, aixi com la nova tradicio del sopar de la tulipa. Passar temps amb els pares, participar al campionat de padel, el sopar i el dinar amb tiets i cosins, el record dels que ja no hi son, les noves anunciades.

Tot és massa valuos per imaginar perdreu. Simplement, quan puges a l’avio, la intensitat del moment és menor.

Eduard

PD : El post l’havia d’escriure en un avio, el vaig iniciar a Saint Paul i finalment l’he rematat a Punta Cana... Amb més d’un mes de retràs...

PD2 : 2017 ha estat de lluny l’any menys prolific en quant a escriptura. Unicament 9 posts en tot l’any. Per 2018 espero capgirar la tendència. M’he apuntat a un curs d’Escriptura Narrativa virtual. Aviat tindreu més noticies...