En aquestes circunstàncies, no és d’estranyar que el meu jefe s’escaquegès de representar la produccio durant els dos dies d’auditoria i la missio recaiguès en mi. Em va fer especial il.lusio reparlar una mica de bahasa després de dos anys. Evidentment, la meva conversa és encara més limitada que en el seu moment; pero sempre va bé per trencar el gel i fer riure una mica. Contactes culturals comuns faciliten la situacio. Recordo que una de les auditores treballa per Aqua, pero no sabria dir ni com es diu, ni quina era la seva funcio en l’organitzacio. Es reprodueix un fet habitual, tres auditors estan amb mi, dues dones i un home. Ell es dedica a mirar el seu mobil, mails, facebook, xarxes socials variades,... les seves aportacions es limiten a una o dues xorrades cada deu minuts. El pes de la feina el porten les dones, una amb vel (la d’Aqua), l’altra sense (la del govern). Em recorda que és un pais on les que treballen son especialment elles, encara més si son d’una minoria.
Me n’adono que ja fa més de dos anys que soc aqui. Segueixo llegint la
majoria dels whatsapps del grup de Bugils i dels Petanis, pero contacte real,
aquesta és gairebé la primera ocasio (recordo una petita visita dels directors
tècnics, que em va permetre retrobar-me amb pak Dudi, un budista vegetarià amb
el que havia treballat especialment per Mizone). M’impregna una mica la
nostàlgia i recordo que fa dos dies m’ha trucat en Jean-Michel, actualment, el
jefe del jefe del jefe. No deixa de ser una de les persones claus per a que
haguès viscut l’experiència asiàtica. Aquest cop pero, la seva proposta és molt
diferent: em necessita com a director supply de la Gran Bretanya. No és cap
sorpresa, ja feia temps que m’imaginava que la persona que actualment ocupa la
posicio saltaria. També savia que seria el primer de la llista de substituts.
Aprecio la proposta, evidentment, pero trobo que arriba massa d’hora. Només
10 mesos en la posicio actual i ja em volen moure. No em sembla just per a la
gent de la fàbrica. Sé que no esperen la meva sortida, i probablement no tinc
ningu pensat per substituir-me, encara que tampoc sembla aquest un gran
obstacle. El que em sap més greu, és pel meu equip. Tot just ara comencem a
tenir confiança i s’està creant una bona dinàmica. El meu cap de manteniment m’ha
demostrat la seva estima i unes setmanes abans m’ha interrogat sobre el meu
futur tot esperant que no els deixi massa aviat. Venint d’una persona que, a
part d’alcalde d’un poble, porta mes de dues dècades a la fàbrica, resulta
super confortant. D’una altra banda, m’ha costat més de dos anys d’insistència
de passar de la supply a produccio. No puc fer el canvi després de poc més d’un
any.
Amb aquestes reflexions com a telo de fons, li dic que a priori no. Que
només hi hauria un motiu (encara que en la meva ment n’hi ha un segon) que em
faria acceptar la proposta: que el director de la planta no estiguès content
amb mi. No crec que sigui aixi, encara que no soc ingenu i sé que la meva
presència a la fàbrica li va ser imposada. També el JM m’ho confirma, si no com
diu ell, estariem portant un altr tipus de conversa. En tot cas, li comento que
en una setmana li dono la resposta definitiva.
L’endemà parlo amb el meu jefe. Li explico la situacio tal com ha succeit.
Em confirma que està content amb mi (és una persona que port a l’extrem la
politica: “no news, good news”) i que em plantegi que vull fer després (en la
darrera conversa de desenvolupament li havia comentat que volia ser director de
fàbrica) i quin és el cami que m’hi portarà. L’endemà tinc una conversa molt
similar amb el director de la fàbrica, encara que amb el seu carisma habitual
té un toc més teatral. Es treu l’iphone i m’ensenya el meu perfil de LinkedIn. Em
diu: “al principi de la carrera està molt bé canviar sovint de feina, pero
arriba un moment en que has de passar un temps per poder demostrar que veus els
resultats de les teves decisions. Si marxes ara, què hauràs recol.lectat?”. Per
la nit parlo amb la Cris. No sembla entusiasmada amb la idea de venir a viure a
Londres. La decisio està clara.
Dilluns agafo el telefon per donar la resposta. Per primer cop en la meva
trajectoria professional declino un moviment geogràfic. Gairebé ni m’he
plantejat com seria aquell futur, l’estomac m’ha dit que encara vull viure el
que estic fent a Evian. Que un tercer hivern a les muntanyes és el que em fa
sentir més autèntic. La decepcio d’en JM va ser evident, em va repetir en més d’una
ocasio que m’estava equivocant, encara que reconneixeia i honorava la lleialtat
envers el meu equip. La intuicio em diu que el desenllaç encara no és definitiu
i que tornarà a la càrrega. Temps al temps i a seguir el que honestament ens
dictem.
Eduard
PD: S’estan instal.lant nous veins a l’apartament del davant. Nous
projectes que s’inicien per ells. Soc el més veterà de la casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada