Courir pour Ludo

Feia molts anys que no corria una cursa cronometrada, encara més si era entremig d’un bosc després que la nit anterior haguès plogut. Pero avui no hi podia faltar, estava dedicada a una persona molt especial del meu equip. L’organitza un club d’Evian juntament amb el comité d’empresa i amb la marca com a sponsor. Malhauradament, des de fa uns anys, l’han dedicat a un treballador del sector. Evidentment el malhaurdament no és per la iniciativa, ans al contrari, pero perquè el Ludovic ha contragut la malaltia de Charcot, més coneguda fora del mon francofon com ELA (Esclerosis Lateral Amiotrofica). Una malaltia neurodegenerativa de tipus neuromuscular que provoca el progressiu atrofiament dels musculs. Es de caracter mortal i sense cura actualment (encara que sembla que comencen a haver-hi pistes interessants per explicar-la i frenar-la) que pot evolucionar a diferents velocitats, pero que condueix escencialment a una progressiva paràlisis fins en el seu punt extrem deixar de glutir o respirar. En tot el procès, la sensibilitat i la inteligència de la persona resten “intactes”, alhora que la funcio ocular. Fins aqui la meva nota mèdica (Francesc, espero no haver dit masses tonteries ;-)).

Actualment el Ludo va en cadira de rodes, pot moure lleugerament una mà i dos dits, permetent-li utilitzar un ordenador. Glutina suficientment per alimentar-se amb pures i papilles. Pot moure el cap suficientment per fer afirmacions o negacions i emet uns sorollets quan intenta parlar, que la seva dona i les persones més properes a ell arriben a mig poder interpretar. Per la resta, l’unic que podem fer per comunicar amb ell és a travès de preguntes de si-no o enviant-li mails. Anticipant que pugui perdre la mobilitat de la mà, em provat un sistema de “palleta” en que mouria el cursor utilitzant la boca, pero la pobresa de la precissio va fer que es fiquès molt nervios i deixessim estar l’assaig.

Mai m’ha agradat correr, pel pur plaer de correr. Suposo que està unit a la meva mala traça en fer-ho i la meva poca voluntat per superar-ho. Avui he recordat amb una rialla el dia que vaig tornar d’una cursa del cole i la meva mare em va preguntar: “què tal Eduard? Com ha anat la carrera?” “Molt bé mare, he quedat cinquè!” “Felicitats! Quants ereu?” “Cinc”. No em negareu com a minim que sempre m’ho he agafat amb filosofia i optimisme. Si en aquest context hi afegiu que he fet zeo entrenament per l’esdeveniment i que tinc un lleuger sobrepes, la foto de l’èxit sembla assegurada. Sabent que a la cursa hi hauria un bon nivell, ja que la gent de la contrada s’hi dedica i que correria amb comanys de feina mentres altres ho observarien, la Cris em va preguntar: “vols dir que hi hauries d’anar? No trobes que pots fer un ridicul molt gran?”. “Probablement que si, pero sento dins meu, que hi he d’anar”. Puc semblar molt racional de forma habitual, pero en el fons, les decisions que prenc en la vida, solen ser per intuicio, per allo que em diu l’estomac.

La carrera es composa d’un primer cercle de 2Kms, per després encadenar en dos cercles de 4. Aixo vol dir, que passes 3 cops per l’arribada. Es llança la cursa i intento seguir a l’Olivier, un company que diu estar en tant poca forma com jo, malgrat que juga cada dilluns a hàndbol. Evidentment, abans del primer passatge per meta, ja soc el darrer despenjat. A partir d’aqui el meu unic company serà el Julien, que va en bici i s’encarrega de tancar la cursa. Sobre la meitat de la carrera, començo a repassar tots els bons motius per parar-me en el proper passatge per linea d’arribada i deixar-me estar d’aquest esforç. “Ahir vaig arribar a les tantes a casa de Paris, a part tinc una mica de tos i a més a més no he entrenat gens”. Semblaven motius de pes per prendre la decisio d’aturar-me. Per aquelles, el meu company de fatigues, pujat en la mountain-bike de sa mare, m’ha cridat un petit: “Courage!” Precisament coratge era el que necessitava. Coratge per preguntar-me perquè havia vingut a Laringes. I era pel Ludo. Ell tenia molts més motius que jo per quedar-se a casa. Fins i tot, des d’un punt de vista purament legal és dubtos que pugui venir a treballar vist l’alt nivell d’invalidesa que té. Pero ell és el que vol venir cada dia a la fàbrica, sentir-se util i reinventar-se per passar de ser un operari que produeix botelles a algu que ens escriu els modes operatoris més exactes que podem produir. Si ell tenia uns valors en aquest nivell, no seria jo qui es pararia ara. No només acabaria, sino que no em deixaria doblar al menys pel meu jefe (finisher a la versio CCC de la Ultratrail du Montblanc) ni pel director de la fàbrica (que quasi havia estat ciclista professional).

Una de les paradoxes de la competicio és que el darrer reb molts més ànims que el 80% precedent. Potser he estat el Moussambani del dia, arribant deu minuts més tard que els altres 90 corredors. Més d’un potser s’haurà rigut de mi quan jo no hi era. No és el que he sentit. Alguna conya referida al procés independentista hi ha hagut, pero aixo s’encaixa amb fairplay. El que per contra m’ha entristit és l’arribada dels més joves. Veure nens arribar plorant perquè han fet un esforç massa gran o perquè no han guanyat m’ha fet plantejar els valors ultra-competitius d’aquests rencontres. Deixaré per una altra ocasio les reflexions sobre aquest tema, simplement un petit link d’un article en francès que m’ha agaradat (http://www.lemonde.fr/idees/article/2017/09/10/l-ultra-trail-est-l-avatar-d-une-societe-de-la-performance_5183522_3232.html)

Eduard