diumenge, 11 de febrer del 2018

L’atracament (EdE 1)

Ara que acabo d’enviar l’exercici de la segona unitat didàctica. Aqui us comparteixo el primer. L’exercici consta en descriure com una persona n’atraca una altra en un caixer automàtic. Primer ho hem de fer utilitzant un narrador càmera. Després ho reescriurem utilitzant un narrador quasi-omniscient. Aixo és el que vaig escriure a la Republica Dominicana ;-)

Narrador càmera:

Les 22:23 reflecteix el rellotge digital del caixer. En l’encreuament dels carrers Berlín i Numància, passa per ser un dels més concorreguts de l’Eixample. L’hora pot semblar tardana perquè hi hagi molta activitat, però en els histogrames que maneja « La Caixa » sempre hi ha un repunt d’utilització  els dijous en aquesta franja horària. De tots és sabut que és dia de festes universitàries i es tracta d’una població que viu el dia a dia amb poc efectiu.

Pocs minuts més tard hi entra, el que el departament de màrqueting de l’entitat descriuria com: “l’usuari tipus en aquest acte de consum”. Camisa de ratlles, que li escau més petita que gran, i pantalons vaquers. Alguns grans d’acne encara poblen una cara mal afaitada, arruixada amb colònia barata. Malgrat la seva joventut es mou amb certa confiança, prement amb rapidesa els botons del monitor, guiant-lo cap a la pràctica opció dels “20 euros sense comprovant”. No és fins que la màquina comença a fer el mecànic soroll d’anar a cercar el bitllet sol·licitat que s’adona que s’ha oblidat de passar la balda. Amb cara de sorpresa es gira vers la persona que de forma una mica apressada acaba d’entrar en el que fins fa poc era el seu espai particular.

-            “Venga pardillo, dóna’m tot el que tinguis” – Li esbotza el nou-arribat.

La cara de sorpresa és majúscula i el que fa uns instants era tot aparença d’experiència i tranquil·litat es converteix instantàniament en un mar de nervis. Els llavis comencen a tremolar i de la gola en surt un sorollet que costa afinar fins a esdevenir paraula.

-            “Però… però… què passa?”

-            “Què què passa? Doncs que em donis tots els calés que tens si no vols que et clavi una bona pallissa. Això és el que passa. M’has entès??!!”


Narrador quasi-omniscient:

En Fèlix es remou inquiet al sofà de casa. Encara que resulta difícil dir-li sofà a aquesta barreja de coixins destarotats i taques monstruoses dels excessos de moltes nits. Li comença a entrar l’ansietat. Són ja massa hores sense la dosi que el seu cos li reclama. I així com parlar de sofà era generós, també seria ingenu no reconèixer l’addicció. Ja queden lluny els dies en què era tan sols en les grans ocasions de festa. En què l’endemà i els dies posteriors no sentia aquesta necessitat de més.

Tanmateix, no està en aquests moments per aprofundir en les reflexions del que l’havia dut fins aquesta situació. Primer cal buidar l’estómac, la coragror l’està cremant per dins i vomitar tot el que queda d’aquella ampolla de vodka barat, és l’única manera de poder “començar” el dia. La foscor que entra pel finestral del balcó indica que no tornarà a veure el sol un cop més en aquest trist hivern. Tant se val! Qui vol veure el sol quan és la teva sang qui reclama més?

Sap que ha d’anar a veure al Txapo, per poder assaciar les seves necessitats, però al mateix moment, és conscient que no pot anar-hi amb les butxaques buides. Els deutes són ja massa grans, i encara que sap que després de tots aquests mesos d’intercanvis comercials, el vell xaparrut li ha agafat una certa estima, ha d’evitar que la goma de la confiança pugui trencar-se. Malauradament, no té ni la més remota idea de com aconseguir una suma suficient per pagar-se la propera nit. I a més a més, aquest mal de cap persistent no l’ajuda a traçar un pla.

Es vesteix com pot i surt al carrer disposat a tot. Camina maquinalment, ofuscat i capbaix, però sense deixar de percebre que la gent es canvia de vorera en veure’l arribar. I de sobte, a l’altra punta de la poma veu un jovenet entrant a un caixer. Li recorda a ell mateix quan, ara fa cinc o sis anys, va baixar del poble a la capital per fer uns estudis universitaris que ja ha oblidat. En aquell període, els diners mai eren realment un problema. El seu pare sempre tenia un ull vigilant al seu compte corrent i n’afegia a mesura que ell els anava traient. En aquest moment, el Fèlix ho veu clar: aquest jove serà el que li finançarà la propera compra, si no més.

 

Evidentment, el primer text està força malament des d’un punt de vista tècnic. Hi ha molt subjectivisme. El segon està més ben aconseguit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada