Narrador càmera:
Les 22:23 reflecteix el
rellotge digital del caixer. En l’encreuament dels carrers Berlín i Numància,
passa per ser un dels més concorreguts de l’Eixample. L’hora pot semblar
tardana perquè hi hagi molta activitat, però en els histogrames que maneja « La
Caixa » sempre hi ha un repunt d’utilització
els dijous en aquesta franja horària. De tots és sabut que és dia de
festes universitàries i es tracta d’una població que viu el dia a dia amb poc
efectiu.
Pocs minuts més tard hi
entra, el que el departament de màrqueting de l’entitat descriuria com:
“l’usuari tipus en aquest acte de consum”. Camisa de ratlles, que li escau més
petita que gran, i pantalons vaquers. Alguns grans d’acne encara poblen una
cara mal afaitada, arruixada amb colònia barata. Malgrat la seva joventut es
mou amb certa confiança, prement amb rapidesa els botons del monitor, guiant-lo
cap a la pràctica opció dels “20 euros sense comprovant”. No és fins que la
màquina comença a fer el mecànic soroll d’anar a cercar el bitllet sol·licitat
que s’adona que s’ha oblidat de passar la balda. Amb cara de sorpresa es gira
vers la persona que de forma una mica apressada acaba d’entrar en el que fins
fa poc era el seu espai particular.
- “Venga pardillo, dóna’m tot el que tinguis” – Li esbotza
el nou-arribat.
La cara de sorpresa és
majúscula i el que fa uns instants era tot aparença d’experiència i
tranquil·litat es converteix instantàniament en un mar de nervis. Els llavis
comencen a tremolar i de la gola en surt un sorollet que costa afinar fins a
esdevenir paraula.
- “Però… però… què passa?”
- “Què què passa? Doncs que em donis tots els calés que
tens si no vols que et clavi una bona pallissa. Això és el que passa. M’has
entès??!!”
Narrador quasi-omniscient:
En Fèlix es remou inquiet al
sofà de casa. Encara que resulta difícil dir-li sofà a aquesta barreja de
coixins destarotats i taques monstruoses dels excessos de moltes nits. Li
comença a entrar l’ansietat. Són ja massa hores sense la dosi que el seu cos li
reclama. I així com parlar de sofà era generós, també seria ingenu no
reconèixer l’addicció. Ja queden lluny els dies en què era tan sols en les
grans ocasions de festa. En què l’endemà i els dies posteriors no sentia
aquesta necessitat de més.
Tanmateix, no està en
aquests moments per aprofundir en les reflexions del que l’havia dut fins
aquesta situació. Primer cal buidar l’estómac, la coragror l’està cremant per
dins i vomitar tot el que queda d’aquella ampolla de vodka barat, és l’única
manera de poder “començar” el dia. La foscor que entra pel finestral del balcó
indica que no tornarà a veure el sol un cop més en aquest trist hivern. Tant se
val! Qui vol veure el sol quan és la teva sang qui reclama més?
Sap que ha d’anar a veure al
Txapo, per poder assaciar les seves necessitats, però al mateix moment, és
conscient que no pot anar-hi amb les butxaques buides. Els deutes són ja massa
grans, i encara que sap que després de tots aquests mesos d’intercanvis
comercials, el vell xaparrut li ha agafat una certa estima, ha d’evitar que la
goma de la confiança pugui trencar-se. Malauradament, no té ni la més remota
idea de com aconseguir una suma suficient per pagar-se la propera nit. I a més
a més, aquest mal de cap persistent no l’ajuda a traçar un pla.
Es vesteix com pot i surt al
carrer disposat a tot. Camina maquinalment, ofuscat i capbaix, però sense
deixar de percebre que la gent es canvia de vorera en veure’l arribar. I de
sobte, a l’altra punta de la poma veu un jovenet entrant a un caixer. Li
recorda a ell mateix quan, ara fa cinc o sis anys, va baixar del poble a la
capital per fer uns estudis universitaris que ja ha oblidat. En aquell període,
els diners mai eren realment un problema. El seu pare sempre tenia un ull
vigilant al seu compte corrent i n’afegia a mesura que ell els anava traient.
En aquest moment, el Fèlix ho veu clar: aquest jove serà el que li finançarà la
propera compra, si no més.
Evidentment, el primer text està força malament des d’un punt de vista
tècnic. Hi ha molt subjectivisme. El segon està més ben aconseguit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada