A voltes sobre l’atracament (EdE 2)

Aquest cop es tracta de combinar dos narradors diferents, saltant cada paràgraf entre un protagonista i un testimoni. Pot ser sobre la mateixa historia que l’exercici precedent o una nova situacio. Aquest n’és el resultat:
 

La porta de casa es tanca fent un soroll esgarrifós. Ja deu ser el Fèlix sortint a corre-cuita per proveir-se de nou. Em preocupa enormement el ritme de vida que porta i ja fa massa vegades que em torturo pensant com hauria de reaccionar veient com s’enfonsa. Quins collons! Aquest cop el seguiré, d’amagatotis, que vet a saber on em pot dur això, però vull veure qui és el cabró que l’alimenta en aquesta espiral mortal.

 

“Venga pardillo, dóna’m tot el que tinguis” – Li crido intentat semblar lo més segur possible. Mai havia estat en aquesta situació i si no fos per aquesta maleïda necessitat, no hi voldria estar pas ni un segon més. Una cosa és quan et fas el xulillo davant dels col·legues, fent veure que ets el més mascle i fardant de tot el que has fet o el que podries haver fet. Sent el que es carda més merda cada nit, tampoc és difícil impressionar-los. Però ara, ja preferiria tenir la pasta que té sempre en Toni i no haver d’humiliar-me amb aquest pobre xaval. Si tan sols sabés tots els dubtes que tinc ara mateix.

 

Camino per l’altre costat de la vorera, uns cinquanta metres més enrera, no fos cas que es girés i veiés al seu company de pis perseguint-lo com si fos una mare preocupada. Tampoc sembla que això hagi de passar, en Fèlix camina sempre mirant endavant, però, més val estar previngut, darrerament té unes paranoies molt heavies. Com l’altre dia, que em retreia haver-li amagat la ‘seva’ capsa de chococrispies. Si fa més de dos mesos que no ha trepitjat un Mercadona!

 

Afortunadament, ell està tremolant com una fulla de tardor. Aix! Que boniques eren les tardors a la fageda, aquelles caminades amb els pares i el Miquel. Abans que... Que no se te’n vagi el cap, Fèlix! Concentra’t! No li facis cas ara a l’agror que et puja per l’estómac. Estàs en situació de força. Ell té por. Se li veu en aquesta cara de novato.

“Què què passa? Doncs que em donis tots els calés que tens si no vols que et clavi una bona pallissa. Això és el que passa. M’has entès??!!” I per reafirmar-me, l’agafo del coll. Suposo que és l’adrenalina del moment. La intuïció que de forma natural vol amagar que no tinc pas una situació d’avantatja. Ell té pinta d’estar més fort, deu practicar encara algun esport; no he pensat ni en agafar la navalla. Si no és perquè jo tinc la necessitat i l’he pillat per sorpresa, no veig perquè m’hauria d’estar ara donant tot el que acaba de treure del caixer. Nenassa.

 

No m’haguera pas imaginat que el veuria entrar en un caixer. Si no deu tenir ni un ral. Si pel que em va explicar l’altre dia, son pare li ha tallat l’aixeta. I està clar que de sa mare, poc en pot esperar. La pobra. Decideixo parar-me en el portal més proper. Si algú m’observés des de darrere es faria un bon fart de riure, des que he sortit de casa els meus moviments no han estat pas massa naturals. No crec que hagi nascut per ser espia. El meu cor batega més fort que quan faig l’amor amb la Montse i gotes de suor recorren la meva espatlla. Ai Fèlix! Per què em fas fer coses així!?

 

La correccio és més grata que el primer cop. Res a corregir i alguna felicitacio per l’estil i per començar a treballar conceptes de la unitat posterior. Ara disposo d’una setmana per un relat en que mostri una emocio sense dir-la.

Eduard