Avui es tracta de treballar sobre l’escena, els seus elements constitutius
i el ritme.
Triarem entre un dels dos exercicis següents:
•Escriure dues escenes enllaçades, és a dir, dues escenes que formin part
d’una mateixa narració. El lligam entre elles pot ser una el·lipsi, un resum o
un salt en el temps, segons recursos ja treballats. Una de les dues escenes ha
d’aconseguir un efecte de ritme lent; l’altra, de ritme ràpid.
•Escriure una sola escena en què, donat un fet molt concret (una trobada
que sorprèn el personatge, un canvi anímic, un record sobtat...), el ritme
canviï tot d’una: o bé de lent a ràpid, o bé just al contrari. L’escena tindrà
doncs, dos moments diferenciats: un de
ritme lent i un de ritme ràpid.
Segueixo en el mateix univers que he anat desenvolupant i recupero el
personatge de la mare que ja havia utilitzat en el quart exercici.
Un Sol espatarrant cau sobre
el poble per primer cop aquest any. L’hivern s’ha fet llarg, molt llarg; a
finals d’Abril encara caigué una bona nevada i el mes de Maig se’l va passar
plovent com si els pecats del fill de la Maria s’haguessin d’apaivagar amb un
diluvi. Aquests són els pensaments que l’han acompanyat durant aquest període de
recolliment. És per això, que avui, en llevar-se i veure els raigs de llum que
entraven per la finestra, no ha pogut estar-se de vestir-se amb la roba més
vella que té, preparar-se un cafè ben carregat i sortir al jardí a batallar amb
les males herbes que tan mala imatge donen als veïns.
La suor li recorre
l’espatlla mansament, i és que sembla que fins i tot les gotes tenen mandra a
transcórrer, amb la xafogor que ho impregna tot. Meticulosament, i amb l’ajuda
d’una petita aixada, ja mig rovellada, va arrancant de sota-rel aquests herbots
que ni per alimentar conills serveixen. Avui té pensat fer la meitat esquerra,
que el terreny és gran i ho vol fer a consciència. I a més a més, aquesta tarda
toca baixar que té visita. Impossible li resulta a la seva ment, no enlairar-se
del seu jardinatge i pensar en el seu Fèlix. Cada quinze dies tenen dret a una
horeta junts, bé, amb les implicacions que junts representa en un moment així.
Sempre hi ha un vidre que els separa i cada estoneta, els ulls del guàrdia de torn
que s’assegura que tot segueix el protocol. Tampoc es pot parlar de molta
intimitat quan cada cinc metres hi ha un cubicul com el teu amb el seu drama
particular. Aix Maria!, ara t’has punxat amb aquest card i un rajolinet roig
intens s’entrelliga per les arrugues del polze. Potser ja seria hora d’anar
desant i començar a preparar-te, que després tot són presses.
- RINGGGGGG!!!!
- Per fi has arribat Antonio! No veus que porto més d’una
hora esperant-te! Però que hi tens al cap? No havíem quedat que vindries
puntual! Sempre igual! No serveixes per res! Vinga! Espavila’t!
- Ai perdona Marieta meva, però és que...
- Ni és que, ni històries. Cap a dins al cotxe i pitant
cap a Can Brians. Com fem tard i no pugui veure al meu Fèlix... La tindrem
grossa. Aquesta sí que no te la perdonaria.
- Tranquil·la, amoret meu, que no estem gaire lluny. I
potser, tot és córrer i al final és ell el que no et vol veure. Com la darrera
vegada.
- No, allò era perquè estava malalt, que la medicació que
li donen és molta forta i ha de fer repòs. Però avui segur que vol veure’m. A
més a més, li porto coquetes i això sempre li ha agradat. No pots anar més de
pressa?
- Però Maria, si ja vaig al màxim.
- Au va, si ja saps bé que en aquest tram no hi ha
radars.
- Ai carinyo, carinyo, quines coses que em fas fer.
- Si haguessis vingut a l’hora, ara no et faria fer res.
Que ja toquen les cinc i tot just veig el cartell d’Igualada. Vinga Antonio,
una mica de brio!
- Ai Sant Cristòfor, dóna’m forces!
- Pero Antonioooooooooo!!!! Vigilaaaaaaaaaaaa!!!!
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada