Txapo (EdE 9)

En l'exercici d'aquesta unitat caracteritzarem un personatge en tres fases:

1.Un narrador càmera en farà la descripció física, absolutament objectiva. Ens podem saltar les limitacions del càmera per dir el nom del personatge i la seva edat, si també volem proporcionar aquí aquesta dada (màx. 600 caràcters espais inclosos)

2.Un narrador testimoni en farà la caracterització psicològica directa, des de la seva subjectivitat (màx. 600 caràcters espais inclosos)

3.Un narrador quasi omniscient, focalitzat sobre el personatge, ens narrarà una breu escena en què aquest quedi caracteritzat tan físicament com psicològica –això darrer mitjançant l’acció, el diàleg o l’espai en què es troba, si li és propi (màx. 2.000 caràcters espais inclosos)

El personatge ha de tenir nom i cognoms (no cal que els informeu en les tres parts de l'exercici) i, si és possible, que s'adiguin al personatge. És a dir, si es tracta d'una noia jove amb pírcings, tatuatges i que atraca joieries, resultaria poc adient dir-li Maria Cinta de Can Bleda.

Nota: en les tres Unitats Pràctiques següents podreu reutilitzar aquest personatge i fer-lo créixer. No és obligatori (podreu inventar un nou personatge i argument per cada una de elles si així ho desitgeu), però com són unitats que van bastant lligades, teniu la possibilitat de fer servir el mateix personatge. Us ho avisem per si voleu dissenyar-ne un que no sigui incidental, sinó un amb el que us vingui especialment de gust treballar.

Per resoldre l’exercici i sabent que en vindran altres on el continuaré utilitzant, recupero la figura del Txapo, el camell d’en Fèlix i m’hi llenço enllaçant amb l’escena que havia descrit en la unitat 6 (http://eduanon.blogspot.com/2018/06/a-casa-del-camell-ede-6.html).

 

Estirat sobre un sofà, de curta estatura però prominent panxa, un home dormita agitadament. L’apretada camiseta d’imperi no pot retenir els negres pèls que li recobreixen la pell. Barba mal afaitada i patilles generoses contrasten amb una closca brillant on els primers cabells, llargs i greixosos, no tenen les arrels fins a l’altura de les orelles. Orificis aquests, on arrela una pelussera safírica.

Sobre la tauleta del menjador, restes de polsim blanc i un DNI. Rodrigo Martinez Bakarne. Quaranta-tres anys, sis mesos i dos dies.

 

“Fèlix, com és en Txapo?”, si mai em fessin aquesta pregunta, ho tindria claríssim: un bon cabronàs. Ja sé que pot semblar contradictori, però és així com jo l’he conegut. Un fill de la gran puta en primera aproximació però amb un rerefons gairebé de pare comprensiu. Li encanten els calés, d’això no n’hi ha cap dubte, però alhora, sembla que et vulgui fer sortir d’aquest món de merda on estem ficats. Com si ell mateix estigués convençut que encara hi ha esperança de redempció, i mira que n’ha conegut de misèries humanes. També és cert que pràcticament no el conec, que malgrat que ja deu fer un parell d’anys que tenim tractes, no sé pas ni d’on ve, ni que l’ha portat aquí.

 

“Txapo!!! On tens la merda?!”, els crits del Fèlix li acaben trencant l’estat de son. Per una banda agraeix sortir dels malsons que cada cop més insistentment el persegueixen cada vegada que aconsegueix dormir. Però per l’altra no tolera que siguin altres els que li marquin el ritme vital.

-              Cagon Dios chico, no me puedes dejar en paz ni un puto dia! - li esbotza contrariat. Intentant marcar qui és el rei de la casa, qui té la necessitat i qui té la paella per la mànega. Encara que no s’enganya, no sap molt bé perquè, però a aquest xaval li té en certa manera, un carinyo especial. Pot ser que es vegi reflectit en les seves misèries, que li recordi a algú estimat. Si sap si no es veu ell mateix a la seva edat. Si amb la resta de clients es mostra implacable, amb aquest, amb aquest sempre es permet unes confiances inimaginables per la resta.

-              Txapo, perdona, no volia despertar-te, però és que en necessito més. I aquest cop no em pots dir que no, que porto la pasta. - La veu llastimera emprada li regira l’estómac, però la seva ment més racional s’ha sorprès amb la darrera part. Pot ser que recuperi una part de la inversió.

-              Bueno, bueno, eso ya lo veremos. De donde has sacado tu los duros, pelacañas? - Es rasca frenèticament el colze esquerre, mentre pensa que un canvi de temps deu estar al caure. La cicatriu sempre li ho anticipa. Alhora que li recorda: “Vés amb compte Txapo, o tornaràs allí on te la vas fer”. I no, tornar a la trena no entra dintre de les seves voluntats.

-              No n’has de fer res tu d’això. Ara lo que conta és que et puc pagar los deutes i agafar-te’n una mica més. – A penes acabada la frase que de sobte:

“PAM, PAM, PAM” “Obrin la porta! Mossos d’esquadra”

 

Eduard