Setmana intensa (I)

Dilluns 23 de Febrer,

Em llevo a Labuan Bajo, illa de Flores. Ho hauria d’haver fet a Jakarta, pero Lion Air ha decidit per mi. Ahir, vol cancel.lat, en un aeroport en que nomes surten 4 avions per dia en direccio a Bali. Els mateixos avions tambe la conecten amb Ende, a la meitat de la mateixa illa i on havia aterrat mes d’una setmana abans. Vacances en una de les illes mes interessants de l’arxipelag.

Sobre les 9:30 ens porten a l’aeroport amb el mateix autobuset que ens hi havia conduit la tarda anterior. Guerra de nervis per saber si avui volarem definitivament o alguna noticia negativa sorgira del caos. Despres d’enfadar-me amb unes monges que se m’acaben col.lant (si, Flores es aproximadament a parts igual catolica i musulmana, herencia dels portuguessos que la van col.lonitzar i batejar). Una de les primeres ocasions en que em cago en Deu durant el dia. Res de nou.

Estic mes suat que si hagues anat al gimnas, amb tot l’estres de la ineficiencia de tot plegat. Exploto quan em fan pagar de nou les tases aeroportuaries, perque segons les noies, les d’ahir ja s’havien caducat. No entenen que ahir no em van oferir cap servei. Ho paguen havent de recollir per terra els bitllets que els hi vaig tirant de forma despectiva. Al cap d’uns 20 minuts hi torno i em disculpo per la meva actitud anterior. El volca ja s’ha calmat, i l’Eduard racional ha pres el control de la situacio, ha racionalitzat que per menys de 2 euros, no mereixeia humiliar unes persones, que no tenien la culpa d’haver nascut en un sistema, que no els ensenya a pensar. Les noies somriuen entre sorpreses i agraides i em pregunten graciosament d’on soc.

Dues hores mes tard del previst, l’avio d’helix surt en direccio a Denpasar, d’on encara no tinc la targeta d’embarcament per continuar fins a la capital indonesia. A l’oficina de transit, situacio comica en que fins a vuit representants de l’aerolinea ens atenen pero nomes hi ha un ordenador, i no sembla disposat a fer massa per nosaltres, encara que aixo ja ho sabeu ;-)

Comencem a fer amistat amb la resta d’involucrats. Un america casat amb una taiwanesa, que resulta jugar al Lions, l’altre equip de futbol esponzoritzat per l’EP, pero aixo encara no ho sabeu ;-). Un frances que viu al Vietnam i que ja fa hores que ha perdut la connexio amb Ho Chi Min i el seguent vol fins a Hanoi. Un militar indonesi, d’una estoicitat brutal. Una parella de xinesos, dels quals la Vicky insisteix que es un matrinomi de conveniencia perque com pot ser que una noia tant bonica estigui sino amb un xines tant desagradable? Dues hores mes tard ens donen una boarding pass (a alguns escrita en ma, pero aixo tambe ja ho sabeu ;-)).

A l’arribar a Jakarta ens recull en Yopi, el xofer dels pentiums i encara passo un moment a recollir l’ordenador per l’oficina ja que no hi tornare fins d’aqui una setmana. En l’horitzo, dues convencions seguides, la de la companyia i la del departament. Saludo als pocs companys que queden a aquelles hores i els confirmo que soc una victima mes de Lion Air. Repasso els mails rapidament per saber si hi ha algo important i cap a casa finalment.

Dimarts 24 de Febrer

Em llevo a les 5 del mati. Mitja hora mes tard en Yopi s’endu la Vicky a l’aeroport i jo aprofito per recuperar tots els mails atrassats i centenars de whatsapps. Me n’adono que amb les vacances m’he descuidat mitja jornada de vuitens de finals de la porra dels tribuneros. Shame on me. A les 7:20 me’n vaig cap a casa el Xavi, per marxar junts cap a la zona costera de Jakarta, on es fara la convencio de managers d’Aqua.

Comencen 2 dies anomenats com els “Danone Leaders Days”. Centenars de treballadors de la companyia (encara que mes aviat pocs liders reals) reunits per rebre les directrius dels grans gurus. Aquest any el tema esta centrat amb l’aviacio en contraposicio de la segona part del partit de futbol de l’any passat. Bastant menys excitant que l’any anterior, ja que llencem poques innovacions i encara son secretes. Aixo fa que un dels italians del comite de direccio em pilli tancant lleugerament els ulls.

Per la tarda toca sessions de gent inspiradora. El primer tandem el configuren un ministre de transport del gabinet anterior i l’alcadesa de Surabaya, segona ciutat mes poblada del pais a l’est de Java. Evidentment, poc entenc dels discursos, ja que el meu nivell de Bahasa no ha progressat tant com seria desitjable, pero nomes contant el numero de vegades que la dona diu “saya” (jo o meu), me n’adono que la conversa es bastant egocentrica. Arriba a nivells d’un saya cada 7-8 paraules!!! Sembla ser que ha fet un programa molt potent per treure dones de la prostitucio i donar-lis un treball digne. Tambe sembla que l’alcalde anterior era un merda de mucho cuidado, pero clar, aixo es el que ella diu. Porta vel i em sembla forca mal oradora, pero despres els companys indonesis comentaran que havia estat de llarg la millor.

El previ ministre parla sobre com reduir el numero de reunions i tota la burocracia a la meitat, la resta no ho entenc, pero perd tota la credibilitat quan es treu de la butxaca 500.000 rupies (30 euros) per recompensar la millor pregunta que li fan. Esta clar que tenen un altre concepte de la corrupcio. En tot cas es probable que si aquests dos estaven fent aixo, es que algun favor ens havien fet o ens farien.

Despres d’aquesta parella va pujar un dissenyador de moda famos per aqui, Dynand Fariz. Era l’organitzador del Jember Fashion Carnaval (http://www.jemberfashioncarnaval.com/main.php). Sorprenent que despres d’una alcaldesa amb vel, puges un gay que es va ficar a plorar sense massa motiu aparent. El tipo es un dissenyador genial que va crear, ara fara mes d’una decada, un carnaval del no res en una ciutat super secundaria (d’on ell era fill). Va proclamar que era el quart mes important del mon per numero de visitants, pero clar, per comencar no es fa ni en la bona epoca, sino que es fa al mes d’Agost. En tot cas, els vestits son espectaculars i si encara estic per aqui per aquelles, cap a Jember anire.

Al vespre, sopar de gala en que haviem d’anar amb texans blaus i camiseta, camisa o polo blanc. No se perque ja que despres ens van donar una jaqueta, que fins i tot amb una XXL m’anava curta de manigues. Un conyas infumable, mes accentuat per l’abstinencia total obligatoria.

Dimecres 25 de Febrer

Toca llevar-se d’hora. No te massa sentit, pero als brillants de l’organitzacio se’ls ha ocorregut que si a les 7:30 comencavem l’activitat prevista, a les 10:30 podriem dinar i una hora mes tard tothom podria marxar cap a casa. Si, la motivacio per treballar es super elevada ;-).

Ens fiquen en 20 equips de 30 persones, encara que en cada equip hi ha un absentisme superior al 10%. Dintre de cada equip s’assignen uns rols, entre els que han de montar un avio teledirigit, els que l’han de pintar i fer bonic alhora que elegir un nom i un crit de guerra, una especie de Haka a lo cutre. Un pilot i dos co-pilots son necessaris i disset persones per sortir a l’exterior a fer no se ben be que (a la postre farien una pista d’enlairament i aterratge que ningu utilitzaria, vaja, lo que vindria a ser l’aeroport de Castello pero sense l’estatua lletja). Com anem curts de personal, decidim retallar en el col.lectiu de co-pilots i esdevinc l’unic pilot. Me’n vaig a part de la resta a practicar amb un simulador. Quan me’n canso, torno a la sala de construccions, per adonar-me que el meu equip ha pintat l’avio mes lleig de tots els participants.

Quan sortim a l’aire lliure, la situacio encara es pitjor, ja que han connectat els cables a l’inversa i quan gira l’helix fa anar l’aparell en marxa enrera. Cridem a “l’enginyer en cap” de l’empresa que organitza l’activitat i com esta tant ben proveit, desmonta l’enginy amb les clause de casa ja que no te ni un tornavis. Tanmateix, aconsegueix realitzar l’operacio i alhora de la veritat estem preparats per la competicio. Be, la roda de davant esta una mica desbiaixada i tocara despegar girant cap a l’esquerra per compensar, pero vista la situacio uns minuts abans, es lo minim que es podia esperar. En tot cas la meva capacitat com a pilot en condicions reals tampoc aixeca el nivell de l’equip, i encara que la maniobra d’enlairament es forca bona, al cap de pocs segons de vol, l’estabello en caiguda vertical contra un grup de gent, en que per sort ningu pren mal. Al menys en aquest aspecte no som dels equips pitjors. En la meva defensa s’ha de dir que en el simulador no feia vent ;-)

Alhora d’entregar els premis el director general te un petit problema, ja que si vol fer un simil de l’activitat amb el lema de la convencio : Ready to aim higher o preparats per aspirar mes alt. El fet que tots els equips s’han estabellat o fins hi tot no han arribat a enlairar-se, no hauria de ser l’aspiracio d’Aqua per aquest any.

Tot aquest rollo i nomes estem a dimecres! Deixarem pel proper la continuacio!

Eduard

Son tontos els Indonesis?

Ara ja fa unes quantes setmanes, anant amb el cotxe a jugar un partit de futbol, el belga de l’equip va comentar que els Indonesis tenen un IQ de 79, justificant l’instant natural de pensar que els locals son mes aviat justets. Despres, parlant al bar amb un italia (si, el futbol nomes es una excusa per participar en un bon tercer temps), ell estava forca content, ja que venia de viure en no se quin pais africa i alli el coeficient intel.lectual estava per sota de 60.

Avui m’he decidit a fer una mica de recerca per internet i el que he trobat basicament es refereix a l’estudi de l’angles Richard Lynn i del fines Tatu Vanhanen : http://www.photius.com/rankings/national_iq_scores_country_ranks.html. En alguns llocs apareixen uns resultats de 2002 comparats a aquests que son de 2006, pero les diferencies son petites. Tambe en algun lloc surt Hong Kong al capdamunt, pero imagino que aqui estara integrat a Xina. Curiosament buscant, hi havia una pagina que prometia un mapa en que comparava els paisos per IQ vs el tamany del seu penis. Malhaurdament a l’entrar-hi et deia que havies escollit el mal mapa... Hagues estat interessant veure les correlacions, especialment tenint en compte que tots els paisos de l’Africa negra qualifiquen els darrers en IQ, i segons la cultura tradicional, serien els millors dotats ;-)

No hi ha moltes sorpreses, encara que per mi els Singaporesos son un poble generalment tontet ;-) Els italians apareixen com els europeus mes llestos, pero la veritat es que despres de mirar el Padrino, tampoc em sorpren. Veure a Mongolia en el top 5 si que trenca els prejudicis que poguem tenir. A partir d’alli, a les posicions mes elevades hi tenim els paisos “occidentals”, despres vindria Llatinoamerica i Asia, i a la part mes baixa els paisos africans. Evidentment aixo no son mes que tendencies perque Serra Lleona esta bastant amunt (91), mentres que alguns dels caribenys estan a les darreres posicions. Amb tot els nostres Indonesis tindrien un 87, 11 punts per sota dels espanyols, 28 per damunt dels de Guinea Equatorial que son els que tanquen el ranking.

I tot aixo, vol dir algo? Doncs la veritat es que ni puta idea. A mi em dona la sensacio que no, que potser amb l’IQ pots comparar la gent dins d’un mateix ambient (i fins hi tot aixo imagino que aixeca dubtes entre els experts), pero no tinc la sensacio que aquests tests puguin evaluar correctamente la gran dispersio geografica i per tant ambiental i cultural d’un mon tant divers (si, encara molt divers, malgrat els recents efectes de la globalitzacio).

El que esta clar es que els reptes ambientals d’uns llocs i uns altres no tenen res a veure, i aixo fa que les capacitats a desenvolupar per sobreviure o per gaudir de la vida puguin ser molt diferents. Un dels retrets classics de la comunitat expatriada envers els locals, es queixar-nos de la seva manca de planificacio. Els costa molt preveure el futur, plantejar diferents escenaris i projectar-se en el temps. Per contra, quan un problema esclata, sempre acaben trobant una solucio. Molts cops poc ortodoxa o que hagues pogut ser molt millor en cas d’haver-hi hagut un cert analisis de riscs previs, pero en tot cas, aquelles situacions que per a nosaltres o les nostres societats podrien ser blocants, aqui acaben desencallant-se de millor o pitjor manera.

Dos anecdotes molt clares per il.lustrar. En la temporada de pluges passades, en una esllevissada, la meitat d’un pont (pel qual hi passa un camio d’AQUA cada minut i mig) va quedar completament inutilitzat. Els camions que de forma habitual tardaven 4 hores en fer el trajecte de 80km que uneix les nostres fabriques i Jakarta, en passaven a tardar 8. S’anunciava un drama pels resultats de la companyia si l’inconvenient s’allargava els mesos que es necessitarien per arreglar l’obra civil. L’equip d’aqui es mobilitza i en ben pocs dies aconsegueix instal.lar un dels unicament deu ponts mobils que te l’exercit indonesi. Imagino que un sistema extremadament corrupte va facilitar a arribar a aquesta solucio, pero en tot cas, l’exemple va ser utilitzat a nivell mundial per Danone per comunicar sobre les actituts que permeten resoldre problemes en les pitjors circunstancies. Evidentment, si hi hagues hagut un bon manteniment del pont i s’hagues netejat la riera, doncs res de tot aixo hagues estat noticia. Pero aixo ja es demanar molt...

Agost de 2013, estem en una furgoneta a les dotze i deu de la nit dirigint-nos cap al llac Ijen. Les nostres cares son de cabreig ja que no hem pogut dormir mes que unes poques hores. Enlloc d’estar allotjats en un hostal a 10 minuts de l’inici del trekking, ho fem a hora i mitja degut a... mil excuses indonesies. A mes a mes, hi havien insectes de tamany considerable a les habitacions. Comenca a ploure amb certa intensitat i la furgoneta es para en una gasolinera pero no a repostar. El conductor batalla amb les seves comandes pero se’l nota frustrat. Els neteja parabrises no funcionen. Probablement a Europa aixo no hagues passat, pero en el cas que ho hagues fet, probablement ens haguessim perdut l’espectacle del “Blue Fire” (unes flamerades blaves degut a unes emisions de sofre al costat del llac, debien ser de forma natural a l’inici, pero actualment s’hi perceven unes canonades que imagino que faciliten l’espectacle als turistes), ja que l’observacio s’ha de fer en negra nit, i la reparacio hagues pres mes temps que aixo. Alli no, el conductor arrenca un dels neteja i comenca a conduir amb la finestra baixada i netejant la pluja del vidre treient una ma per fora. Potser haguessim pogut morir o pitjor encara matar algu amb aquesta actitut tant temeraria, pero... com va dir mon pare quan ho va veure a Indonesia : “No havia vist ningu que condueixi “millor” que els indonesis, passen a 1 cm un de l’altre i ni s’immuten”.

A que es deu tant poca planificacio? Donc un punt clau es que aqui no hi ha hiverns. Aixi com alli on el fred es deixa notar, qui no s’ha proveit de menjar i reserves durant el periode calid, no sobreviura l’epoca en que els camps no proveeixen i on es molt dificil treure’n res de bo dels boscos. En les zones tropicals, la presencia d’aliment i recursos es practicament permanent; sempre hi haura un mango a collir o una mica d’arros per menjar. A mes a mes, no es necessita ni de roba adicional ni acumular combustible per les baixes temperatures. L’avui, l’ahir i el dema s’assemblen forca i l’estacionalitat de la pluja tampoc te efectes molt notoris. Per contra, el que et pot deparar el futur es tant bestia: terratremols, explosions volcaniques, tsunamis,... que mes val que visquis el present, perque igual no hi ha dema. Al final, les condicions ambientals reforcen viure molt centrat en el present, sense tenir massa respecte per les construccions passades i sense sacrificar massa pel futur.

Com en tot plantejament, hi han ventatges i inconvenients. El que es innegable es que l’indonesi els converteix en un dels pobles mes felicos del mon, aixi com un dels potencials per explotar menys ben aprofitats. Pero com deia el poeta del gran nas: “Andeme yo caliente y riase la gente”

Eduard

PD: Jo, a part haure tingut sort, ja que la meva “pembantu” o dona de la neteja de moment no m’ha fet grans destroces (tot just he perdut uns calcotets socarrimats per la plantxa, pero es que eren molt delicats ;-)). En canvi a un dels collegues, la seva li ha destrossat mitja dotzena de jerseis. Un altre es va trobar una nota aixi :

I el post s’havia d’acabar aqui, tot molt politicament correcte, tot molt culturalment adaptat. Tanmateix, si que hi han moments que et dius que aquesta gent son bastant curtets. Et desesperes que les cosis siguin tant caotiques i mal organitzades i que a la minima sensacio d’estres o responsabilitat, la majoria dels locals colapsin.

De fet per exemple del que pot ser el pais, la setmana passada la mes gran aerolinea de baix cost d’aqui va colapsar (http://thejakartaglobe.beritasatu.com/news/police-called-delays-thousands-lion-air-passengers-continue/). Just abans del nou any xines, van comencar a cancel.lar vols, especialment en la linea Jakarta-Bali, pero no nomes alli. Just abans d’un pont de quatre dies, podeu imaginar el caos generat. Les raons, probablement mai les sabrem, averies en diferents avions, sistema ineficient, vaga encoverta de pilots,... tot hipotesis, probablement totes veritats. El cas es que es van comencar a viure situacions tipicament d’aqui: policia mobilitzada als aeroports carregant contra potencials passatgers frustrats per perdre les vacances, la companyia sense liquides per poder tornar els diners, empleats de Lion Air fugint del seu lloc de treball i deixant l’oficina buida perque no saben manejar el estres, passatgers segrestant un treballador per reclamar que el seu vol si que havia de sortir,...

A mi em va afectar quedant-me tirat a Flores una nit mes. Una putada direu quedar-se una nit mes en el parais en un hotel millor que els que havia reservat jo mateix... pero la veritat es que no compensa el estres que et suposa lluitar a l’aeroport sense obtenir respostes, volar a Bali sense saber si podras arribar a Jakarta, estar esperant dues hores al mostrador de transit on hi han fins a 8 persones per atendre’t pero un sol ordenador... i la gent que acabava volant amb targetes d’embarcament com aquesta :

I lo millor del cas es que no estem parlant d’una empresa xapusera (que si) qualsevol, sino que quan rebin tots els avions que tenen ja encomanats a Boeing i Airbus, passaran a ser l’aerolinea del mon amb mes avions! I manejada amb un sistema tercer mundista i per una gent que a la que tenen una mica de responsabilitat surten corrent!

Quan vaig aterrar finalment un dia mes tard, el conductor d’Aqua que em va venir a recollir, sabent tot el tema em va dir: “Vosaltres, els internacionals, teniu un cervell Pentium 4. Nosaltres els indonesis Pentium zero.” I la veritat es que de tant en tant, li he de donar la rao.

Turisme cultural (II)

On ho vam deixar? Ah si... en els pobles de les cases en forma de barca.

Si... aquells que feien funerals plens de sacrificis de bufals i porcs! Doncs tambe enterren els morts, supervisats per uns ninotets, en unes tombes de fusta, moltes vegades emmagtzemades en altura. Com el trajecte fins el paradis pren un temps, se’ls acompanya de begudes, menjar i tabac, molt tabac, que un cop mort, s’ha de poder continuar gaudint d’aquest plaer!

Encara que si en el meu cas, han de jugar amb el meu crani, que em facin algo aixi que em representara millor! :

Ara que passa quan mor un nounat? Els Toraja estableixen un limit clar entre els que mai han tingut malicia, del que en algun moment ja han “pecat”. Aquest limit l’estableix el moment en que el nen comencar a tenir dents. I es que quan ja te dents, pot mossegar el mugro de la seva mare, provocant el primer dolor! Aixi que els que moren abans de tenir la seva primera dent, son enterrats a l’interior d’aquest arbre, on segueixen “bebent” la llet que aquest destil.la.

Segons l’espavilat del guia, si vas alli i hi fas alguna donacio, seras beneit amb fills, dels quals fins hi tot podras escollir el sexe. Aixo si, els dijous a la nit no t’hi apropis... o escoltaras els nens plorar perque no poden jugar. Degut a aquest “fenomen” moltes de les ofrenes son precisament juguets.

El que en un principi em va semblar mes curios, es que la forma de les cases i algun dels fets culturals d’aquesta regio, em recordaven fortament un dels meus viatges del Maig, quan vaig anar a l’illa interior del Danau Toba (llac Toba en indonesi). I ara es quan ens va be recuperar el mapa del post anterior.

Com es pot apreciar, uns 2000 kilometres ens separen d’alli, i es que acabem de saltar al nord de Sumatra, prop de la segona ciutat mes poblada d’Indonesia, Medan. Els arrossars que dominen Toraja deixen pas a l’impresionant llac d’aigua dolca i la meseta que corona l’illa.

Pero les cases mantenen un toc distintiu que les apropa.

Cases habitades per la tribu dels Batak, amb un sistema de castes i families forca particular, on el teu cognom pot condicionar amb qui et pots casar i amb qui mes val que no t’hi fixis si no vols convertir-te en un Romeo que lluita per la seva prohibida Julieta. Son gent forca particular, que a diferencia de la resta d’indonesis son directes i no els maregis amb rodejos. Aqui les coses es diuen pel seu nom i no per “salvar-li la cara” a ningu. Aixo els fa ser reconeguts com maleducats per molts dels seus compatriotes pero alhora se’ls reconeix per ser mes treballadors que la mitjana. La veritat es que treballant amb algunes d’elles, he pogut reconeixer per mi mateix aquestes caracteristiques. De fet, com a mostra de que havia visitat la seva terra, vaig haver-me de fer una foto ben caracteristica.

Un altre punt que els uneix, son la importancia de les tombes i les histories (mes mitologiques que documentades) sobre princeps i reis fundadors. Tres colors que ornamenten la mistica que impregna la regio: el negre, el color de la mort, de la ignorancia dels designis divins; el roig, el color de la vida, el d’aixeca’t i ves-hi; i finalment el blanc, el color de Deu.

Tambe la presencia de bufals esta inclosa, encara que sembla ser d’una forma menys sangnant i mes ritualistica.

Recordo estar ballant i donan tombs al voltant d’aquest bou i mostrant-me servil davant uns tipos que anaven mes disfressats que jo. I el que he recordat mirant les fotografies a posteriori, es que la presencia d’escultures humanes de fusta tambe era present entre aquesta cultura. Ah! I les meves ganes de fer el xorra.

Finalment, tambe comparteixen el fet de ser majoritariament cristians, i es que al menys fins ara, els llocs de major interes cultural que he descobert a Indonesia, pertanyen a minories no musulmanes. Aixi com al Magreb i Al-Andalus, a l’Orient Mitja o a la cuna Mesopotamica, l’islam a desenvolupat un art i un inetres cultural remarcable; aqui al sud-est asiatic, les mesquites son utilitaries pero d’escas interes turistic. Els Istanas o palaus estan forca destartalats i la capital presenta uns museus decadents i amb un objectiu mes propagandistic que divulgatiu.

La fama de Yogyakarta o Jogjakarta (o fins i tot Djokjakarta en el seu nom colonial), antiga capital del sultanat de Mataram, un dels principals regnes de la zona abans de l’ocupacio holandesa, prove escencialment de les descobertes ruines de Borobudur (salvades per la selva que les amagava del coneixement huma) i el temple o candi de Prambanan. El primer del nove segle i budista, el segon tambe del mateix segle pero hinduista.

Borobudur les dues, Prambanan a continuacio, en un estil que recorda molt Angkor Watt, aixo si, mes modest.

L’altre gran lloc per visitar temples i temples fins cansar-te, l’illa de Bali. Majoritariament hindu, molts es pensen que Bali nomes son platges i festa. A tots aquests l’Albert, en Xavi i un servidor els hi diem :

I es que es al reves, te’n pots atipar de visitar temples i templets. Gairebe cada dues cases, una es un lloc dedicat a la pregaria i les ofrenes. Altres son mes espectaculars, en mig de llacs o dalt d’un penyasegat, solitaris o multitudinaris; n’hi ha per diferents gustos i preferencies.

I be, crec que ja he donat prou el conyas amb aquest tema, com per seguir afegint fotos i comentaris. Mes i millor en la propera ocasio,

Eduard

Llibertats de premsa

Aquesta imatge es d’ahir o abans d’ahir o d’ara fara uns dies, que mai se sap quan acabare publicant aixo o quan sera llegit. Esgarrifadora imatge en la que els sis principals diaris d’informacio general d’un pais, sacrifiquen la seva portada a canvi del mateix anunci d’una entitat bancaria. N’eren conscients els directors de tots aquests rotatius que al dia seguent apareixerien tots iguals? Jugada mestra del marketing santanderi? En tot cas, les preguntes sobre la diversitat informativa, sobre la contraposicio dels medis son facils de posar. Al igual que sobre el financament dels diaris i com pot afectar a la seva objectivitat a l’hora d’opinar sobre els seus mecenes.

Agafem el cas d’El Pais, per ser el mes llegit d’Espanya si excloem els esportius, per ser el que havia estat el meu gran referent informatiu abans de sortir de la proteccio paternal (no se si ha perdut qualitat amb el pas dels anys o simplement he obert els ulls). El cas es que el Banco Santander es un dels seus accionistes, despres que Prisa, ofegada pels deutes, els hagues de bescanviar per capital. Pot aquest doncs ser al mateix temps anunciant, propietari i objecte d’informacio? (http://www.ara.cat/firmes/alex_gutierrez/triple-conjuncio-Pais-Banco-Santander_0_1294070592.html). I com remarca l’Alex Gutierrez en el seu article, curios que aquell mateix dia, un representant de Podemos assegures que els Botin no son “casta”.

Suposo que es facil ser esceptic, i mes en la situacio actual; suposo que la gent no ho vol ser-ho i es llancen de bracos en les novetats, esperant que aquestes canviaran l’escenari. La veritat pero es que cada vegada em genera mes dubtes aquest nou partit, mancat de contingut pero sobrat de rao. Capacos de establir qui es salva i qui ha de cremar en l’infern, establir qui es casta (fins i tot posan al sac a la CUP) i a qui otorguen el valor de ser un digne contricant (Ciutadans!!!???). Com em comenta un amic que ha compartit estudis amb ells: son interessants per sacsejar el sistema, pero si han de gobernar... si son una colla de “Losers”!

Pero tornant al quart poder, aquell que ha de contraposar-se i balancejar els excessos politics, militars o dogmatics de qualsevol societat. Aquell que ens ha de donar una visio del que passa al mon, de forma objectiva si pot, de forma sesgada tambe, pero contraposada a competidors que s’orientaran diferentment. La veritat es que veient la foto, em ve al cap un dels millors comics que he llegit mai, i una pregunta clau que planteja:

Perque al final si el capital que hi ha darrera de tots es el mateix? Qui ens previndra contra aquest? Es el capital public una solucio com pregonen les corrents mes marxistes? Doncs veient el mitic grafic de l’atur de TVE1 no ho sembla pas...

Potser son les ultimes degradacions de sistemes d’informacio obsolets que la xarxa de xarxes jubilara, pero a dia d’avui encara tenen una influencia cabdal. Quin es el nou model economic que permetra que la informacio ens arribi, de forma critica i que provoqui opinions en el sentit que sigui. Trobo que es important defensar la llibertat d’expresio, com en el cas de Charlie Hebdo o dels periodistes que es juguen la vida en les zones en conflicte, en els llocs incomodes del planeta. Sempre m’ha fascinat la figura del periodista que assumint riscos personals d’ordre major ens aconsegueix fer obrir els ulls. Tambe hem d’aconseguir que els mitjans d’expressio professionals assegurin que, els milers de matissos del mon tant interessant en el que vivim, arriben a la gent.

I que hi ha mes evocador que una portada d’un diari? No son les grans portades obres d’art que han fet caure poderosos? Es poden vendre a la “generacio trobada”? Ho poden fer totes el mateix dia? Qui vigila als que han de vigilar?

Eduard

Bon any nou i millors desitjos per 2015

Aixi com els aniversaris els he anat celebrant en diferents indrets del mon; per cap d’any he estat forca fidel, i tant sols un any a Cerler i un altre a Cabrils, he fallat a la tradicional cita lleidatana. Mes ara que visc lluny, resulta de valor, passar temps amb els amics de sempre.

I es que tambe perque normalment soc lluny, que en aquest periode s’acumulen les noticies i els anuncis. Sera perque en un curt periode de temps aconsegueixo veure molta gent (encara que mai tots els que voldria), i sera tambe perque la gent s’espera a dir-te les coses importants en persona (o els hi fa mandra escriure-li al que esta apartat ;-)). Si l’any passat la noticia mes important anunciada va ser que l’Alex estava en cami (que fins hi tot va acabar en el post mes visualitzat del blog : http://eduanon.blogspot.com/2014/08/the-danunciar-algo.html), aquest any ja he pogut exercir de tiet i iniciar l’adoctrinament que tot bebe necessita en els temes vertaderament identitaris ;-)

Gent que es casa, gent que es compra un pis, gent que marxara a investigar uns mesos fora, gent que s’entrevista per fer-ho, gent que se’n vol tornar a Mallorca pero encara no troba l’oportunitat, gent que ja s’instal.la en la nova casa, gent que ha de ser ingressada en una residencia, gent que ha de patir un cancer, gent que fa un MBA, gent que reenfoca els negocis,... Moltes informacions compartides en pocs dies que et fan adonar que les coses canvien i que tots en els nostres ambits hem de prendre decisions.

I es que en aixo estic. Encara no se quan, tot just ara estic valorant a on i per a que, pero en principi aquest any toquen canvis. Nova mudanca a la vista i nova feina a iniciar. Els detalls ja vindran, ara el que interessa centrar-se en el proces decisionari (perque decisiu semblaria massa critic ;-)).

Aixo mateix em preguntava la Mariona durant aquest Nadal: com ho fa/feu la gent per prendre una decisio? Malgrat el que pugui semblar o aparentar, jo simplement segueixo la intuicio. Una intuicio que si hagues d’ubicar fisicament estaria en el meu estomac/intestins. Pero que no ens enganyem, la resposta intuitiva no deixa de ser el proces de maduracio mental de forma subconscient. Durant el periode previ, vas donant i donant voltes a les diferents opcions, criteris, pros i contres. Jo no soc de formalitzar-ho en un paper o una fulla d’Excel, pero si de despertar-me a les dos del mati d’un dimarts donant voltes a una idea, a un dubte, a un matis, a un record o a una cagada. Salvant completament les distancies, pero amb el mateix principi, recordo els milers de casos en la historia de la ciencia, en que els grans descobriments s’han fet per “casualitats” o “idees felices”. El cas de l’anell de benze i el foc crepitant, la radioactivitat i la placa oblidada,... On les cometes es deuen al simple fet, que sense estar en un periode d’investigacio conscient, metodica i probablement obsesiva, aquestes “casualitats” no s’haguessin produit o no s’haguessin sabut interpretar.

Tambe li vaig comentar, que la gent que prefereix racionalitzar mes els temes, definiria quin son els criteris fonamentals en les seves decisions, els hi donaria un pes a cada un en funcio de la seva importancia relativa i finalment evaluaria cada opcio en funcio d’aquests criteris. Tanmateix no suposava mes que materialitzar en un paper, ja que la definicio de criteris, el seu pes i la evaluacio, resultaven normalment temes molt subjectius.

Curiosament uns dies mes tard, a casa la Celia, el Prats ens feia una explicacio molt mes detallada d’aquest proces amb l’exemple d’un canvi de pis. I es que el pis actual te humitats i ara que la Joana esta de cami, es temps per buscar una altra residencia que no presenti aquest inconvenient. Tipic exemple d’escola com quan t’ensenyen a elegir entre diferents proveidors i que es forca util quan es barregen criteris quantificables amb altres mes qualitatius. Ara be, per diluciar temes amorosos, destins vitals i altres preocupacions metafisiques, es complica mes. El grau de conneixement de les diferents opcions, pot ser extremadament diferent; les evaluacions basades purament amb sensacions de confianca o seguretat extremadament subjectives; i els teus propis criteris, molt inestables en el temps. Pero... Seria tant bonica la vida si es pogues resumir en una taula d’Excel?

Eduard

PD: Crec que es el primer cop que arribo a tenir tres posts en proces: la segona part del turisme cultural, un en que em pregunto sobre la inteligencia dels indonesis i un que porto pendent sobre l’equip de futbol, especialment despres d’haver viscut la meva primera Kopaja party.

Selamat Ulang Tahun

Si fiques aquesta formula per separat al traductor, recuperaras algo aixi com : congratulations repetead year o felicitats repetit any. Ficant-ho tot junt recuperes el vertader : felic aniversari. Pero vaja, ja parlarem un altre dia de la llengua indonesia. I es que fa dues setmanes va ser el meu aniversari. Sembla que sigui fet a proposit, pero per cinque any consecutiu el vaig celebrar en un indret diferent. Aquest any a Jakarta. El passat a Singapur. Quan tot just portava unes setmanes a Asia vaig aprofitar un viatge a Guangzhou i el vaig celebrar a Hong Kong (tal com ja vaig explicar en el seu moment : http://eduanon.blogspot.sg/2012/12/aniversaris.html). Eren els trenta, un digit que dona mes peu a la introespectiva, a la reflexio dels camins de la vida. Rellegint el post ara, m’adono de com he canviat, de la tranquilitat i alhora lleugeresa dels escrits actuals. L’aniversari previ era celebrat a l’illa de Pasqua, el raco mes aillat del mon que mai he trepitjat. I el que ja en fa 5, doncs a Granada, igual que havia fet amb el sise. Unes birres i unes tapes tot senzillament.

Una de les caracteristiques de les meves celebracions es la presencia de truites. Encara recordo que a Zurich en faig fer vuit o nou (i sense que mes de dues fossin iguals). L’any passat hi van ser presents i aquest any tambe.

Esta clar que invitant a locals, tambe havia de pensar en ells i una mica d’arros no hi podia faltar. Per evitar problemes de religio, vedella en lloc de porc, pero per donar-li un punt catala, rovellons al rissotto! I es que no savia pas quanta gent vindria. El grup d’espanyols mes o menys el tenia control.lat, pero havia extes al grup de gent que juguem futbol 5 els dijous i nomes un havia confirmat. I dels indonesis... poca idea, ja que no tothom m’havia dit algo i n’hi havia alguns que portarien gent que no coneixeia. Al final vaig acomodar una bona representacio de companys de feina, on fins i tot n’hi havia una amb mocador.

Poc representatiu del total de la societat (que no tant de les posicions mes altes en una empresa) es que la majoria de les de la foto son cristianes. El pobre musulma (be, no tant pobre ja que esta rodejat de noies ;-)), em comentava que lo que li semblava mes bo de la taula era allo vermell pero intuia que no ho podia menjar. I efectivament, l’unic no-Halal ofert, era les restes que em quedaven de choris dolc Avey (empresa del Joan i la Clara que ens permet comprar productes de la terra en aquestes latituts i a mes a mes, a preus mes que raonables).

El cas es que recopilant a posteriori, fins a 41 persones van passar per casa en un moment o un altre de la nit i crec que sobre 35 o algun mes vam estar-hi al mateix temps.

Podriem dir que aquesta deu ser la capacitat maxima de la casa, sense ocupar les habitacions, pero aprofitant be que els fumadors tenen una terraca de boniques vistes. Aire acondicionat a top trap pero sense que fos suficient per a que no hi fes una caloreta ben bona. La potencia de l’ordenador per reproduir la musica, completament insuficient, amb lo qual no s’escoltava res... I aixo que recentment havia descobert que ara Spotify ja funciona a Indonesia. I m’havia currat una bona llista de musica, retunejant la “festa edu” de quan encara vivia a Caballero...

Aquesta manca de musica encara comporta alguna broma pero tambe ens va permetre viure un moment culturalment interessant. Una de les companyes de feina ens pregunta al Xavi i a mi : pero que feu en una festa aixi? Com es que tothom parla i ningu penja fotos al Facebook? I de que parleu tanta estona?

Un altre xoc cultural es produeix quan la persona d’Aqua de rang mes alt decideix que ja es moment de marxar de la festa, es despedeix i en aquell moment desbandada d’indonesis... i es que per poder marxar d’una festa aixi, per moltes ganes que en tinguin, no ho faran fins que la persona que suposadament te mes rang, decideix que ja es hora. De fet acostuma a ser just despres de que acabin de menjar, ja que aquesta es l’activitat principal de qualsevol esdeveniment.

Per acabar la celebracio, temps per baixar a l’Exodus, la discoteca que tinc tot just sota de casa. De fet el mateix ascensor que em puja al pis, em para a una de les portes d’entrada. Alli ja nomes quedavem els llatins, amb ganes suficients de continuar allargant la nit.

I per si encara no n’haguessim begut prou a casa, una parell de botelletes encara van caure a la discoteca i per tant el podium va esdevenir el meu terreny de joc.

L’endema al mati, al llevar-me, el panorama era una mica mes devastador.

Com a conclusions : ens vam beure l’aigua dels floreros, el menjar va desapareixer (excepte les truites de sanfaina, que no van tenir gaire exit i que va fer que en menges cada dia de la setmana seguent) i nomes es va trencar un got. El que mes va sorprendre als indonesis es que s’acabessin les olives, ja que ells en van provar una i els hi va semblar de lo mes horrible, aixi que quan veien als espanyols menjar-se’n una darrera l’altra... no ho acabaven d’entendre. Crec que per a ells, assistir a una festa aixi, veure com es relacionen els expats i els extrangers, els haura donat tema per mesos de conversa. Tambe m’han reconegut que van intentar descobrir qui era la meva “special” friend. De fet en la seva targeta de felicitacio em desitjaven que ben aviat trobes el meu amor, que amb trenta-dos anys ja comenca a passar-se’m l’arros.

Lo bo de viure aqui es que el dilluns i despres d’una petita propina adicional, la pembantu ja m’havia arreglat el festival.

Lo millor del diumenge, que no deixava de ser propiament el dia de celebracio, va ser la fabada organitzada pels dos asturians d’aqui: la Cris i l’Inyigo.

No se si algu que no ho ha viscut, pot ser realment conscient de lo privilegiat de menjar-te tot aquesta carnaca a Jakarta. I malgrat la ressaca, qui pot rebutjar una botelleta de vi negre per regar tot aixo?

Dilluns encara m’esperava una felicitacio mes a l’oficina i un parell d’espelmes per bufar.

I un regal mes! Que com no podia ser d’altra manera era un segon batik, per afegir a la col.leccio de camises de carnaval pero que aqui son les que mes elogis et comporten quan les portes.

Eduard, un any mes vell, un any ple de grans experiencies i molt bons moments.

PD: I de Bonus Track, un petit video de l’ocasio