Setmana intensa (I)

Dilluns 23 de Febrer,

Em llevo a Labuan Bajo, illa de Flores. Ho hauria d’haver fet a Jakarta, pero Lion Air ha decidit per mi. Ahir, vol cancel.lat, en un aeroport en que nomes surten 4 avions per dia en direccio a Bali. Els mateixos avions tambe la conecten amb Ende, a la meitat de la mateixa illa i on havia aterrat mes d’una setmana abans. Vacances en una de les illes mes interessants de l’arxipelag.

Sobre les 9:30 ens porten a l’aeroport amb el mateix autobuset que ens hi havia conduit la tarda anterior. Guerra de nervis per saber si avui volarem definitivament o alguna noticia negativa sorgira del caos. Despres d’enfadar-me amb unes monges que se m’acaben col.lant (si, Flores es aproximadament a parts igual catolica i musulmana, herencia dels portuguessos que la van col.lonitzar i batejar). Una de les primeres ocasions en que em cago en Deu durant el dia. Res de nou.

Estic mes suat que si hagues anat al gimnas, amb tot l’estres de la ineficiencia de tot plegat. Exploto quan em fan pagar de nou les tases aeroportuaries, perque segons les noies, les d’ahir ja s’havien caducat. No entenen que ahir no em van oferir cap servei. Ho paguen havent de recollir per terra els bitllets que els hi vaig tirant de forma despectiva. Al cap d’uns 20 minuts hi torno i em disculpo per la meva actitud anterior. El volca ja s’ha calmat, i l’Eduard racional ha pres el control de la situacio, ha racionalitzat que per menys de 2 euros, no mereixeia humiliar unes persones, que no tenien la culpa d’haver nascut en un sistema, que no els ensenya a pensar. Les noies somriuen entre sorpreses i agraides i em pregunten graciosament d’on soc.

Dues hores mes tard del previst, l’avio d’helix surt en direccio a Denpasar, d’on encara no tinc la targeta d’embarcament per continuar fins a la capital indonesia. A l’oficina de transit, situacio comica en que fins a vuit representants de l’aerolinea ens atenen pero nomes hi ha un ordenador, i no sembla disposat a fer massa per nosaltres, encara que aixo ja ho sabeu ;-)

Comencem a fer amistat amb la resta d’involucrats. Un america casat amb una taiwanesa, que resulta jugar al Lions, l’altre equip de futbol esponzoritzat per l’EP, pero aixo encara no ho sabeu ;-). Un frances que viu al Vietnam i que ja fa hores que ha perdut la connexio amb Ho Chi Min i el seguent vol fins a Hanoi. Un militar indonesi, d’una estoicitat brutal. Una parella de xinesos, dels quals la Vicky insisteix que es un matrinomi de conveniencia perque com pot ser que una noia tant bonica estigui sino amb un xines tant desagradable? Dues hores mes tard ens donen una boarding pass (a alguns escrita en ma, pero aixo tambe ja ho sabeu ;-)).

A l’arribar a Jakarta ens recull en Yopi, el xofer dels pentiums i encara passo un moment a recollir l’ordenador per l’oficina ja que no hi tornare fins d’aqui una setmana. En l’horitzo, dues convencions seguides, la de la companyia i la del departament. Saludo als pocs companys que queden a aquelles hores i els confirmo que soc una victima mes de Lion Air. Repasso els mails rapidament per saber si hi ha algo important i cap a casa finalment.

Dimarts 24 de Febrer

Em llevo a les 5 del mati. Mitja hora mes tard en Yopi s’endu la Vicky a l’aeroport i jo aprofito per recuperar tots els mails atrassats i centenars de whatsapps. Me n’adono que amb les vacances m’he descuidat mitja jornada de vuitens de finals de la porra dels tribuneros. Shame on me. A les 7:20 me’n vaig cap a casa el Xavi, per marxar junts cap a la zona costera de Jakarta, on es fara la convencio de managers d’Aqua.

Comencen 2 dies anomenats com els “Danone Leaders Days”. Centenars de treballadors de la companyia (encara que mes aviat pocs liders reals) reunits per rebre les directrius dels grans gurus. Aquest any el tema esta centrat amb l’aviacio en contraposicio de la segona part del partit de futbol de l’any passat. Bastant menys excitant que l’any anterior, ja que llencem poques innovacions i encara son secretes. Aixo fa que un dels italians del comite de direccio em pilli tancant lleugerament els ulls.

Per la tarda toca sessions de gent inspiradora. El primer tandem el configuren un ministre de transport del gabinet anterior i l’alcadesa de Surabaya, segona ciutat mes poblada del pais a l’est de Java. Evidentment, poc entenc dels discursos, ja que el meu nivell de Bahasa no ha progressat tant com seria desitjable, pero nomes contant el numero de vegades que la dona diu “saya” (jo o meu), me n’adono que la conversa es bastant egocentrica. Arriba a nivells d’un saya cada 7-8 paraules!!! Sembla ser que ha fet un programa molt potent per treure dones de la prostitucio i donar-lis un treball digne. Tambe sembla que l’alcalde anterior era un merda de mucho cuidado, pero clar, aixo es el que ella diu. Porta vel i em sembla forca mal oradora, pero despres els companys indonesis comentaran que havia estat de llarg la millor.

El previ ministre parla sobre com reduir el numero de reunions i tota la burocracia a la meitat, la resta no ho entenc, pero perd tota la credibilitat quan es treu de la butxaca 500.000 rupies (30 euros) per recompensar la millor pregunta que li fan. Esta clar que tenen un altre concepte de la corrupcio. En tot cas es probable que si aquests dos estaven fent aixo, es que algun favor ens havien fet o ens farien.

Despres d’aquesta parella va pujar un dissenyador de moda famos per aqui, Dynand Fariz. Era l’organitzador del Jember Fashion Carnaval (http://www.jemberfashioncarnaval.com/main.php). Sorprenent que despres d’una alcaldesa amb vel, puges un gay que es va ficar a plorar sense massa motiu aparent. El tipo es un dissenyador genial que va crear, ara fara mes d’una decada, un carnaval del no res en una ciutat super secundaria (d’on ell era fill). Va proclamar que era el quart mes important del mon per numero de visitants, pero clar, per comencar no es fa ni en la bona epoca, sino que es fa al mes d’Agost. En tot cas, els vestits son espectaculars i si encara estic per aqui per aquelles, cap a Jember anire.

Al vespre, sopar de gala en que haviem d’anar amb texans blaus i camiseta, camisa o polo blanc. No se perque ja que despres ens van donar una jaqueta, que fins i tot amb una XXL m’anava curta de manigues. Un conyas infumable, mes accentuat per l’abstinencia total obligatoria.

Dimecres 25 de Febrer

Toca llevar-se d’hora. No te massa sentit, pero als brillants de l’organitzacio se’ls ha ocorregut que si a les 7:30 comencavem l’activitat prevista, a les 10:30 podriem dinar i una hora mes tard tothom podria marxar cap a casa. Si, la motivacio per treballar es super elevada ;-).

Ens fiquen en 20 equips de 30 persones, encara que en cada equip hi ha un absentisme superior al 10%. Dintre de cada equip s’assignen uns rols, entre els que han de montar un avio teledirigit, els que l’han de pintar i fer bonic alhora que elegir un nom i un crit de guerra, una especie de Haka a lo cutre. Un pilot i dos co-pilots son necessaris i disset persones per sortir a l’exterior a fer no se ben be que (a la postre farien una pista d’enlairament i aterratge que ningu utilitzaria, vaja, lo que vindria a ser l’aeroport de Castello pero sense l’estatua lletja). Com anem curts de personal, decidim retallar en el col.lectiu de co-pilots i esdevinc l’unic pilot. Me’n vaig a part de la resta a practicar amb un simulador. Quan me’n canso, torno a la sala de construccions, per adonar-me que el meu equip ha pintat l’avio mes lleig de tots els participants.

Quan sortim a l’aire lliure, la situacio encara es pitjor, ja que han connectat els cables a l’inversa i quan gira l’helix fa anar l’aparell en marxa enrera. Cridem a “l’enginyer en cap” de l’empresa que organitza l’activitat i com esta tant ben proveit, desmonta l’enginy amb les clause de casa ja que no te ni un tornavis. Tanmateix, aconsegueix realitzar l’operacio i alhora de la veritat estem preparats per la competicio. Be, la roda de davant esta una mica desbiaixada i tocara despegar girant cap a l’esquerra per compensar, pero vista la situacio uns minuts abans, es lo minim que es podia esperar. En tot cas la meva capacitat com a pilot en condicions reals tampoc aixeca el nivell de l’equip, i encara que la maniobra d’enlairament es forca bona, al cap de pocs segons de vol, l’estabello en caiguda vertical contra un grup de gent, en que per sort ningu pren mal. Al menys en aquest aspecte no som dels equips pitjors. En la meva defensa s’ha de dir que en el simulador no feia vent ;-)

Alhora d’entregar els premis el director general te un petit problema, ja que si vol fer un simil de l’activitat amb el lema de la convencio : Ready to aim higher o preparats per aspirar mes alt. El fet que tots els equips s’han estabellat o fins hi tot no han arribat a enlairar-se, no hauria de ser l’aspiracio d’Aqua per aquest any.

Tot aquest rollo i nomes estem a dimecres! Deixarem pel proper la continuacio!

Eduard