La irrelevancia internacional d’un gegant

La Republica d’Indonesia (RI) es el quart pais mes poblat del mon amb una mica mes de 255 milions d’habitants i uns 50 mes que Brasil, el cinque en el ranquing. Sent el 87,2% de la seva poblacio musulmana, el converteix en el pais amb mes musulmans del mon. Tant sols es el 15e mes gran a nivell de tamany, sense arribar als 2 milions de kilometres quadrats, pero si que ostenta ser l’arxipelag mes gran del mon.

Es la 16^ena economia mes gran del mon, segons les dades de 2013 tant de les Nacions Unides, del FMI, del Banc Mundial i de la CIA World Factbook. En altres paisos tenen variacions, pero tots coincideixen amb els setze primers. En alguns mitjans ha aparegut que ja es la 10^ena economia mundial, com en el publi-reportatge al nou embaixador (http://www.elmundo.es/economia/2014/05/18/53767cfae2704e7b208b4581.html). En tot cas amb les variabilitats que te la rupia, passen coses curioses com que el PIB creix oficialment un 5,8%, pero en valor absolut (mesurat en $) es mes petit que l’any anterior.

Amb tot cas, que sabem d’Indonesia? Sincerament, molt poc. Abans de venir tot just sabia que Jakarta n’era la capital, recordava els atemptats de Bali, imaginava l’impacte del tsunami del Sant Esteve de 2014 i ben poca cosa mes. Inexistents en l’escena internacional futbolistica (pot ser trist, pero no ens enganyem el futbol es el primer vector de coneixement d’un pais de les classes populars. Per un indones, Barcelona i Madrid son molt mes coneguts que Espanya, mal els hi pesi als de la marca, encara que unicament degut a l’esport rei). Malgrat que es un esport que els torna bojos; Indonesia es el pais que mes likes dona al Facebook tant a FC Barcelona com Reial Madrid (uns quants mes als blaugranes, aixo si!); lo maxim que ha aconseguit l’equip nacional es perdre 4 veages la final de l’ASEAN cup, el que vindria a ser l’Eurocopa del sud-est asiatic, probablement la copa internacional mes fluixeta fora d’Oceania. Evidentment, mai ha qualificat per la Copa del Mon, ni hi ha estat a prop (segona ronda d’Asia ha estat lo mes lluny que ha arribat).

En la resta d’esports? Doncs mirem les participacions olimpiques. Nomes tenen medalles en tres disciplines : 18 en badminton, 8 en aixecament de pesos (categories lleugeres evidentment) i una en tir en arc, precisament la primera de la seva historia a Seul ’88, una plata de l’equip femeni! Curiosament a Barcelona ’92 van tenir la millor participacio fins ara amb dos medalles d’or, badminton individual masculi i femeni. Tristament, potser lo que mes resso ha tingut de la participacio olimpica d’Indonesia, va ser quan a Londres ’12, una parella de jugadores indonesies va ser expulsada per deixar-se perdre un partit i aixi intentar obtenir un encreuament mes facil en la seguent ronda. Vaja, lo mateix que va fer Espanya al basket aquell mateix any, pero en aquest cas hi havien tres equips mes implicats (una parella xinesa i dues de sur-coreanes).

Culturalment el panorama tampoc millora. Qui coneix algun escriptor indonesi? Pintor? Esculptor? Arquitecte? (Evidentment amb les seves accepcions femenines, que tampoc cal ser tant politicament correcte ;-)).

Quan vaig parlar algun cop d’Indonesia amb mon pare, ell recordava en Sukarno i en Suharto, sense probablement no identificar qui era qui, pero que s’esbarallaven pel poder. Aixo i la conferencia de paisos no alineats de Bandung, en plena guerra freda. De fet, oficialment, Soekarno (en la versio holandesa, oe = u) es el personatge mes internacional de la historia del pais. Fervent lluitador per la independencia contra la dominacio taronja, primer president del pais i per tant considerat el “pare” de la patria. Fins i tot el Monument Nasional (Monas), es popularment conegut com “la darrera ereccio de Sukarno”.

Dues amigues, cada una pel seu costat, em van parlar de la peli : “The Act of Killing”. Tampoc es que poguem parlar estrictament de cinema indonesi, ja que el director es el danes Joshua Oppenheimer, encara que la resta si que son indonesis anonims (per evitar represalies). Una d’elles es ficava les mans al cap, i em preguntava: “Realment hi vols anar a Indonesia? Estan xalats! Mataven gent per matar, sense cap mena de remordiment o pregunta” o algo aixi. El tema del documental i d’aquell periode en particular, mereixeria mes linies que el proposit d’aquest post (potser algun dia?). Tanmateix, fora dels assistents als circuits de cinema mes alternatius de Barcelona, tampoc podriem dir que aquesta obra poses a Indonesia en l’escena internacional (encara que es va endur algun Oscar).

A nivell economic, el desconeixement es gran tambe. Alguna gran empresa internacional? No, i es que encara el pes intervencionista de l’estat es gran, amb importants participacions publiques en l’accionariat i una clara vocacio autarquica. Les exportacions indonesies son escencialment de materia prima o producte poc elaborats (carbo, petroli sense refinar i oli de palma, copen les tres primeres posicions). Potser alguna peca de roba (especialment sabates de pell i camisetes d’equips de futbol), pero l’altre dia vaig comprar tres camises al Zara d’aqui, i una era vietnamita, l’altra xinesa i la tercera turca...

I pel que fa a la gastronomia? Res que transcendeixi fora d’aqui i d’Holanda, que per raons obvies, recorda encara a dia d’avui els antics vincles i reuneix una comunitat important d’indonesis, tant en lo alt de l’escala social (encara avui molts indonesis de classe acomodada van a estudiar a l’antiga metropolis), com ma d’obra barata (com aquell taxista a qui fa ja un parell d’anys vaig dedicar una oda: http://eduanon.blogspot.com/2013/01/oda-al-taxista-indonesi-desconegut.html). En tot cas, tampoc sorprent tant el desconeixement, ja que aporta relativament poc si la comparem a la tailandesa o la vietnamita, els grans exponents internacionals de la regio.

En definitiva, un gegant desconegut encara per l’escena internacional, tambe matisat per la seva joventut, ja que tot just complira 70 anys aquest estiu. I es que fins ara ha dedicat aquest temps principalment a l’orbita interna. Primerament a constituir-se com a nacio, ja que inicialment l’unic que li donava coherencia era el fet de ser els territoris colonials holandesos en el sud-est asiatic. Segonament a augmentar el nivell de vida dels seus habitants, on encara li queda molt per recorrer, pero on tambe pot aclamar que malgrat tot, els progresos han estat evidents. Qui sap si en un futur canviara mes la seva optica cap a l’exterior? En tot cas i vist el nivell dels seus gobernants, el cami es encara molt molt llarg...

Eduard