El cafe dels matins

Soc un cafetero empedernit. No se molt be quan vaig comencar a beure’n. Crec que als darrers anys d’institut, encara que devia ser Nescafe, ja que mons pares sempre han estat molt de soluble (esperarem un comentari de la Isabel per sortir de dubtes ;-)). Un cop al Penya, es va instaurar la tradicio del cafe i la butifarra de despres de dinar al Juan. Si malament no recordo, per aquelles era home de tallats. Quan vaig anar a viure a l’Hospi, vaig recuperar una cafetera que hi havia per Lleida amb mes d’una vintena d’anys, la majoria tancada en un armari. Tot un mite amb els seus colors taronja i blanc, uns filtres enormes de paper i una capacitat de mes de mig litre. Cada cop que l’utilitzava em durava una setmana, amb cafe guardat en un pot de vidre, i que cada mati escalfava de nou al microones. M’acompanyaria en totes les meves mudances fins que finalment, l’Oriol va comprar una Nespresso. Molt postureta, pero d’una gran comoditat i qualitat. Molt en concordanca amb la Brompton que hi havia al balco o les whiskis i ginebres cars que ens duraven mesos. De fet, una de les primeres coses que vaig fer just arribat a Singapur va ser comprar-ne una altra.

Cada mati, abans de sortir de casa, una capsula es consumida. Despres dels embutits, es el que major espai ocupa en les maletes que venen d’Europa. I es que a Jakarta encara no hi ha les botigues caracteristiques. La versio Dolce Gusto si, pero les mitiques tires de 10 capsules, les he de fer arribar de l’estranger.

El segon cafe del dia acostuma a caure sobre les 10:00, i el faig al “Coffee at work”, un petit local al subsol de l’edifici, alli on hi han els tres restaurants i la cantina Danone. El darrer, despres de dinar, pot variar de localitzacio en funcio d’on mengi, pero en el seu defecte es fa en el mateix lloc. Una rutina que s’ha instal.lat des de quan venia a Jakarta des de Singapur. Una rutina que fa tota la pinta que haure de modificar...

Ara fa uns mesos, van obrir un Starbucks a l’entrada de l’edifici. En l’antic local d’una especie de pub pijo, en que nomes hi vaig entrar un cop. Per la quantitat de gent que hi vaig veure, no em va sorprendre quan va ser tancat poques setmanes despres. Pero no es pas aixo el que li tregue clients al petit cafe de sota. Al final, crec que poca gent va mutar, encara que obviament un cert impacte tingue. Com mai m’ha agradat massa el concepte Starbucks, excepte quan es l’unic (com quan vivia a Xina), m’he mantingut fidel. La qualitat de la multinacional americana no es superior, el preu si. El WiFi que ofereixen no el necessito en aquets moments, com tampoc els sofas bonics i la decoracio globalitzada.

El que si que va cami de fer-los plegar, es la prohibicio de fumar en tot l’edifici, que impera des del primer d’Abril. I es que en alguns moments del dia, el petit local es convertia en un vertader submari. Igual que passava en aquest tipus de llocs, no fa tampoc tants anys a Espanya. Sembla ser que en un edifici vei, quan van prohibir fumar dins del cafe, la facturacio va caure un 70%. Podria ser que el reconvertissin en restaurant, i aixi poder sobreviure. El lloc es bastant petit amb lo qual no crec que pugui ser mes que servei de catering. Tampoc queda clar si el personal seria el mateix. Les dues noies i el xavalin que hi son ara, em tracten d’allo mes be. Pak Eduard (algo aixi com Mister Eduard o Sir Eduard), pronunciat gairebe amb millor accent que els companys de Lanjaron o Siguenza, junt amb un bon somriure, es la rebuda de cada dia. Despres amb el meu escas indonesi, les converses tampoc van molt enlla, pero si que et reconforta el cert caliu de client habitual.

I es que fumar es algo que aqui ho fa moltissima gent, be, per ser mes precisos, moltissims homes, mes del 60% segons les estadistiques. Les dones tot just una mica mes del 5%. Esta clar que fins hi tot en aixo, queda molt cami per la igualtat de generes. Tambe es cert, que durant el Ramada, el temps per fumar se’ls redueix bastant, ja que mentres brilla el sol, no es pot menjar, no es pot beure... i tampoc es pot consumir tabac! I aixo darrer, sembla que sigui el principal inconvenient de l’abstinencia per molts.

Tambe es cert que les lleis a Indonesia, mai son completament aplicades i el gris es una area molt comoda per la reglamentacio local. Podria ben ser que s’apliqui estrictament durant uns dies, per acabar relaxant-se mes tard i tornar a la situacio original. En la part mes amagada de forma regular ja hi he vist a la gent fumar, avui n’he vist un fer-ho sentat en una taula, just debaix del cartell de prohibicio... es generalitzara de nou la situacio i simplement haurar de sobornar el puntual inspector? Mai diguis que algo passa al 100% en aquest pais, tot pot canviar...

Eduard