Dijous 26 de Febrer
Quedem al Starbucks que hi ha sota de l’oficina per marxar en cotxe cap a Bandung, a 150km en autopista, la ciutat on farem la connvencio del departament d’aquest any, la mateixa en que ho vam fer l’any passat. En un intent per estalviar en desplacaments, l’empresa ha empes els departaments a unir els dos esdeveniments, la convencio de managers d’Aqua i la de cada departament. D’aquesta manera els que han de participar de fora de Jakarta a la primera, no han de fer un vol adicional per tornar a venir. I com la majoria estem basats aqui, doncs s’ha de fer als voltants de la capital. Aqua va molt be i vam complir els objectius maxims fixats, pero el grup no estar per tirar cohets i tots hem de ser solidaris.
Despres d’una bona estona esperant no se molt be que, anem cap als cotxes i comencem el viatge. Al poc de sortir de l’oficina, fem algo bastant habitual aqui pero que avui no esta fent ningu, saltar-te una cua de cotxe ocupant el carril contrari. Quan ens hem de reincorporar a la circulacio normal, ens trobem amb un policia al que no li ha agradat la nostra maniobra. Be, de fet si que li ha agradat, perque li permet embutxacar-se 100.000 rupies per evitar-nos una multa amb rebut. 300 metres mes endavant ens tornar a parar la policia i es que ens hem ficat per un carrer en el que no s’hi entrar de forma directa entre 6 i 10 del mati (son les 9:30 mes o menys). Aquesta ens costa mes i se li ha de pagar 250.000 rupies per a que faci la vista grossa. Esta clar que no he acabat en el cotxe del mes experimentat de la companyia. Lo millor es que despres de moltes conyes al respecte, sortint de Bandung encara ens ficaran una altra “multa”. Evidentment, cap paper ho permetria demostrar.
A l’hora de dinar arribem a un restaurant japones i comenca l’aficio indonesia pels selfies o les fotografies de grup.
Al vespre a uns quants ens toca dividir-nos en 4 grups i, amb una entrenadora per equip, comencar a preparar la coreografia de l’escala nifi del sopar de gala. M’ha tocat representar els anys 2000 i canconeta de Taylor Swift al canto, una tipa que te un exit molt considerable aqui, especialment als karaokes, vertadera passio nacional.
Evidentment, qualsevol semblanca amb el videoclip es casual, perque el meu grup esta constituit per patates balladores, jo al capdavant, que ja sabeu que intentar seguir un ritme o una coreografia es epopeia per a mi. L’unic consol es que com a minim ens ha tocat la entrenadora que esta mes bona, encara que seguir els moviments del seu cul o dels seus pits no sembla ajuda a millorar els meus ;-).
Divendres 27 de Febrer
Comenca realment la convencio del departament. El tema : una barreja no massa clara entre astronautes i ciencia ficcio. Suposo que simplement els avions no son suficients, nosaltres ja estem per sortir-nos de la terra!
Primer parlar el meu jefe, com a VP del departament i despres cada cap de divisio per explicar els seus punts. A diferencia de l’any passat, aquest cop em toca pujar a explicar la visio 2015-2020 de les eines informatiques i de sistemes que he previst per Supply Chain. La meitat de l’audiencia no enten l’angles i al 95% ni li interessa el tema, aixi que malgrat que solto un parell de parides, passo amb mes pena que gloria, al nivell de la foto que fa el meu jefe del moment (i aixo que ell no te la merda de Black-Berry que tinc jo!!!).
Per la tarda un “workshop” per definir tots plegats les prioritats del departament i despres un joc que esta forca ben disenyat per un dels jovenets de la Supply. Despres uns ultims ensajos del ball del vespre i en autobus cap al sopar de gala.
Per comencar una foto a l’estand del photo-call oficial :
Despres toca disfressar-se, els empleats normals amb el que ells es montin (tot just n’hi ha 5 o 6 que ho fan), pero al jefe i als que depenem directament d’amb ell, ens tenen el material a punt.
Tot aixo mentres sopem i les meves fans volen fotos amb l’unic “bule” del departament.
Despres toca canviar-se de nou, ja que comencen les actuacions. Un grup dels ’70, un dels ’80, un altre dels ’90 i finalment el nostre. Els dos primers ho fan forca be, afortunadament el tercer es de la nostra lliga i tambe ho fan forca malament.
Pero no n’hi havia prou de fer el ridicul, l’animadora de despres, al veure que hi ha un extranger entre el public, em fa pujar a cantar una canco. Com uns mesos abans, en un karaoke en que havia portat l’equip, ja m’havien dit que cantava desastrossament, intento sortir-me del ridicul absolut demanant la Bamba, el problema es que no sonc capacos de proveir-me amb la lletra de la canco. Malgrat la simplicitat de tot plegat, tothom se n’adona que es un drama i que no en dono ni una. Acaben fent pujar a la que ha guanyat el concurs de disfresses a veure si ho pot arreglar una mica.
Tornada a l’hotel i em quedo al lobby esperant si hi ha algu que vulgui anar a fer un beure abans d’anar a dormir. Durant el sopar havia parlat amb un parell, suggerint-los que veuria amb molt bons ulls que em treguessin de festa. Ells encantadissims, pero sembla que la seva idea de festa es anar a fer-nos uns massatges. Els hi dic que no, que la meva idea es anar a fer uns beures, que ja se el que hi ha darrera dels seus massatges (i mes sabent que son homes casats ;-)). Al lobby en trobo tres mes que pensen com jo, pero malhauradament no estem tant alineats com creia i alli on em porten, malgrat la musica en viu, no hi ha alcohol. Un lemon-splash i a dormir!
Dissabte 28 de Febrer
Ens esperen uns jeeps 4x4, i en grups de 6 o 7 sortim a recorrer els camins dels voltants. Al principi carretera, despres comencen a ser camins, pero al final es fica serio de veritat i anem realment pel mig del bosc, amb fang i parets estretissimes per passar.
La veritat es que es bastant impresionant i sembla que ens haguem d’ostiar en el proper salt o volcar amb la segunet roca. Fins i tot la del meu costat es fica a plorar de la impresio. De tant en tant ens parem a fer probes com si d’una gimcama es tractes. En el meu equip hi ha la persona mes gorda de la companyia, i en una d’elles ens toca caminar fins un bunquer. En algun moment em penso que se’ns hi queda pel cami, pero al final hi acaba arribant. Ningu em sap explicar de quan es la construccio militar, pero jo interpreto que la debien construir els japonesos, ja que des d’alli es te una bona prespectiva de Bandung, la quarta ciutat mes poblada del pais. Esta clar que la historia els importa bastant poc.
Dinar i tornada cap a Jakarta. Volen passar per una pastisseria super-famosas que hi ha aqui. No em sorpren gens, ja que menjar es la seva passio. Pero despres de passar 3 hores aturats en una retencio, decideixen que sera per una altra ocasio. Unes sis hores mes tard de marxar de Bandung i amb nomes un KFC entremig, arribo a casa. M’he perdut el partit de futbol i la posterior invitacio a pizza casolana a cal un dels italians de l’equip, pero no em perdo la celebracio de la victoria a l’Eastern Promises.
Diumenge 1 de Marc
Sobre les 4 i mitja del mati arribo a casa. Entre mig, tres gerres de Largerita (una barreja made in EP de Larger + Margarita), uns balls al so de la banda habitual i una discussio molt filosofica amb una parroquiana agnostica sobre l’existencia de Deu.
La resta del dia no te molta historia. Una estona al gimnas per compensar una setmana sense futbol, i descans i recuperacio de mails i histories. Ah si, i penjar el post del Turisme Cultural (II) que ja estava a punt.
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada