Kilimanjaro (I)

Efectivament, aquest any els de la quinta del 82 hem celebrat, celebrem o celebrarem els 40. Xifra rodona que segons molts és l’inici d’una crisis. El temps dirà. De moment per mi ha servit per fer-me un autoregal en forma de viatge. Durant alguns dies vaig creure que aconseguiria convèncer a algun amic per acompanyar-mi, però per a per b, vaig acabar comprenent que el meu projecte en seria un de solitari. Ja m’agrada també. Recordo celebrar els 30 tot sòl a Hong Kong o els 29 a l’illa de Pasqua, encara que pocs dies després se m’unís en Marc per recórrer Xile tots dos.

Aquest cop, en el radar, coronar el sostre d’Àfrica. No és la primera vegada que aquesta idea em venia a la ment. Ho havia imaginat amb mon pare una dècada abans. Malhauradament s’ha fet una mica tard per ell. I encara que està en plena forma per caminar pels Pirineus, no es sentia amb cor d’afrontar una fita més elevada. I probablement na Isabel no ho hagués aprovat tampoc. Vist lo que ja ha patit amb el seu fill per allí, afegir-hi el marit ja seria massa 😉

Així com 13 anys abans, quan amb l’Albert ens vam encaminar a fer el circuit de l’Anapurna, no feia falta contractar guia ni portejadors; per ascendir al Kili és obligatori fer-ho en modalitat expedició. Puc entendre que és una bona manera de protegir l’economia local i donar una bona font d’ingressos a una comunitat ben necessitada. L’obligatoreitat també et permet que el nivell de confort i tranquil.litat que aquesta forma et proporciona, no et generi masses remordiments. És així per tothom, excepte pels professionals (en Kilian havia tingut el record de pujada i baixada de la muntanya, però un suïs uns anys més tard li va prendre). Vist que la modalitat no és una elecció, el que si pots elegir és la ruta per atacar la cima. La més recorreguda (coneguda com la Coca-Cola per la seva facilitat) és la única on dorms en refugis, les altres son de tendes. Em decanto per la segona més popular (abans coneguda com la Whisky, per ser més exigent, però que avui en dia s’ha allargat en dies i actualment amb l’índex d’èxit més alta). També és la que té millors vistes i un camí més equilibrat, però amb molta gent. A partir d’aquí decideixo contactar amb una agència d’aquí per organitzar-ho tot, per pura comoditat.

Dilluns 15 d’Agost, als voltants del migdia, vol Barcelona – Frankfurt, 3 hores més tard, Frankfurt – Kilimanjaro Airport amb una paradeta a Mombassa (est de Kènia). Podria pensar que tota la gent que no ha baixat a Mombassa venen per fer el trekking, però resulta que el Kilimanjaro Airport és també un molt bon punt per iniciar safaris. Queda a mig camí d’Arusha, tercera ciutat més gran de Tanzània i Moshi, la ciutat de la muntanya. No m’ha calgut vacunar de res més que el Covid ja que la febre groga només és obligatòria si arribes al país per terra o des d’un país amb alta incidència (com la majoria dels seus veïns). Tanzània! Primer cop que visito un país africà continental i sub-saharià. A l’aeroport no veig el meu nom en cap cartell però si el de l’hotel on he de passar la primera nit. Hakuna Matata (cap problema, tot bé; una de les frases que m’acompanyarà al llarg de tot el viatge), el del cotxe no té cap problema en portar-m’hi. Encara no són les 7 del matí (amb una hora més respecte l’horari peninsular) i no voldria haver de passar massa temps en les arribades de l’aeroport. Un cop a l’hotel, no hi ha massa a fer fins les 5 de la tarda en que tindrem el “briefing” de preparació de l’expedició. Toca agafar forces doncs.

Al briefing coneixem dos dels tres guies que ens dirigiran. El principal parla anglès i francès, i el segon, “teòricament” està per mi ja que parla anglès, xinès i castellà. Ràpidament es veu que no necessitaré cap traducció, però com som un grup de 5 turistes, necessitem 3 guies i 16 portejadors, alguns amb alguna responsabilitat addicional (cuiner, cambrer, muntador de tendes o responsable de la tenda wàter). M’acompanyen dos francesos que pensava que eren parella però que són germà gran (28 i empanadot) i germana petita (23, militar i bastant més desperta) i dos italians de 30, un dels quals no parla anglès però va vestit de dalt avall de North Face. Dies més tard em reconeixerà que va anar a una botiga de muntanya i els hi va dir que el vestissin per anar al Kilimanjaro. Els guies ens comenten les que seran les rutines del trekking, comproven oralment que portem tot el material necessari; i s’encarreguen d’aconseguir el que falta, com unes cantimplores addicionals pels italians que tampoc han portat pastilles per purificar l’aigua (gràcies als pares de la Mariona jo els hi puc donar suficients). No sé si ho sabeu però quan es va iniciar la guerra a Ucrània, els europeus hem fet acopio d’aquestes pastilles i actualment a Espanya és quasi impossible d’aconseguir-ne. Sort que el cap de setmana abans de marxar, vaig anar a Cerler a fer un entrenament (que com vaig anticipar seria més dur que tot el trekking) i aquesta gent sempre té recursos extra.

L’endemà, un mini-bus ve a recollir-nos amb tots els protejadors i guies que viuen a Arusha. Tenim horeta i mitja abans d’arribar a la “Machame Gate”, la porta del parc nacional que dona nom a la nostra ruta i on a 1.800 metres d’alçada donarà inici al nostre camí cap a un objectiu a 5.895, que hauríem d’assolir 6 dies més tard. Abans parem a una gasolinera a comprar lo que ens haguem pogut oblidar, en el meu cas una tovallola. Amb un dels grafitis de la paret me n’adono del poc que sé d’història africana, ja que no n’identifico més d’un. I les banderes també són un repte.

A la porta hi trobem un primer cartell que ens indica tot el que ens espera davant. És el sòl dia que podrem caminar amb pantalons curts i la frondositat de la selva ens acompanyarà avui. L’objectiu és humil, arribar al Machame Camp per sobre dels 2800 metres.

Selva densa per un primer dia que no tornarem a veure fins al darrer. Els guies ens indiquen que creuarem 5 zones molt diferenciades i la veritat és que serà molt perceptible al llarg del camí. Cada 1000 metres la vegetació s’adapta de forma bastant matemàtica. Avui hem vist un parell de “blue monkeys”, els sols mamífers que veurem. A partir d’aquí corbs, ratolinets i poca fauna més. La flora serà més interessant amb algunes espècies endèmiques d’aquest massís tant especial. Aconseguim eliminar una línia de la llista.

Quan arribem, el nostre campament ja està muntat. Les verdes fluorescents son les dels turistes, la marró és on dinarem els turistes i un dels guies (en general el David, el principal; però alguns cops els Saïdi, el “meu”), hi ha una tenda on dormiran els tres guies, d’un nivell superior a les altres, pels portejadors. També hi ha una tenda-cuina i una tenda-vater químic, reservadad de nou a les necessitats dels turistes. En els campaments no està permés fer les necessitats a l’aire lliure (per uns temes higiènics que puc comprendre). Hi ha uns edificis latrines on hi ha un forat a terra i un olor màgic. Els utilitzo per pixar ja que malgrat els aromes, prefereixo fer-ho de peu. Manies. En un moment màgic, els núvols desapareixen i em giro. Apercebo per primer cop la majestuositat de la muntanya que pretem pujar. La meva joia m’impulsa a cridar i córrer cap a un indret més elevat per immortalitzar el moment. Sóc feliç.

Eduard

La visita a Amazon

Ahir vaig fer una d’aquestes activitats que et treuen de la rutina i t’obren els ulls a una realitat que tens al costat, que viu paral.lelament a tu, amb la que tens molts punts de contacte, però per la que necessites una capbussada per la qual cal trencar el ritme habitual de la vida. En el moment que vaig tenir la reflexió que conforma el cor d’aquest post, em vaig adonar que aquesta visita em deixaria petjada. Que en sortiria sent una persona subtilment diferent de com havia entrat. I si bé és cert, que en principi, tot moment viscut et marca, a la seva manera, el futur. També és cert que hi ha moments que deixen una emprenta més profunda. Aquest, n’és un.

Fa unes setmanes havia rebut un mail de l’Alumni de l’ETSEIB proposant una visita a la plataforma de distribució d’Amazon al Prat de Llobregat. No sóc un gran coneixedor d’aquesta empresa i no recordo haver-hi fet més d’una compra al llarg de la meva vida; però és evident que és un gegant d’aquests que tothom en parla i que modifica de forma profunda una part de la societat en la que vivim. Vaig mirar l’agenda i malgrat que la visita era un dijous a les 14:00, vaig veure-hi un forat suficient per poder escapar-m’hi i sortir de la voragen de la quotidianitat (o algo així dirien a la Sotana 😉). No participo habitualment en aquest tipus d’associacions, però si algo de bo té haver tornat a l’àrea metropolitana és que hi ha algunes excuses menys. Ja vaig anar fa uns mesos a una xerrada d’emprenedors i això em va fer tornar a trepitjar l’antic edifici universitari. Ja sabeu que sóc un nostàlgic empedernit.

Anant-hi vaig escoltar el segon episodi de “La doble hélice” (https://open.spotify.com/show/1Id80N3zMLn66ZweU7ItvX?si=3bc1e267017b48e5), el podcast d’un bon amic que s’ha llançat en una aventura espectacular de divulgació científica. Per als que el conegueu és el bo d’en Sebas Benejam, biòleg de formació i divulgador passional. Val la pena si voleu conèixer una mica més de qui som i com hem arribat fins aquí en tant que espècie. El cas és que això ja et fica en un bon esperit d’overtura.

Arribada a la plataforma, aparcar en un pàrquing enorme i dirigir-te cap a l’entrada on tot està indicat una mica a l’estil Ikea. Encara que seria més apropiat parlar d’estil Amazon, però en tot cas, forta inversió en signalètica i la percepció que per allí hi passen centenars de persones cada dia. M’apropo a un grupet que podria semblar antics alumnes d’enginyeria i bingo. Inscripció a la recepció i espera a que la trentena de places disponibles es cobreixin. Mentrestant parles amb complets desconeguts amb els que comparteixes haver estudiat una mateixa carrera, en anys diferents i en què cap cara em sona. Ens fiquen en una sala, plena de lemes inspiracionals que no eviten que se t’activin les alarmes. “work hard; dream big”; “frugalidad”. També te n’adones que no tot és perfecte; malgrat tres-quatre persones ho intenten amb esmera, no són capaços de projectar el ppt que tenien preparat. En Joan, el director de la plataforma i físicament la representació de l’enginyer freaki comença el seu discurs amb un “pués nada...” i algun que altre tic. Demostra que malgrat ser un orador limitat, té un cervell privilegiat i és capaç de sostenir un discurs corporatiu força sòlid. L’acompanyen el Víctor (aquest si que sap parlar al gran públic; i és en el que s’ha fixat un de la visita que és headhunter), el cap de totes les plataformes d’Espanya i una noia que fa 6 anys va sortir de la carrera i ha progressat a través del programa intern de desenvolupament de joves talents.

Al cap d’una mitja hora llarga de preguntes (i que més s’haguès allargat si no ho haguessin frenat), ens separem en grups i comencem la visita. La instal.lació és gegant i d’una complexitat que depassa el que pots arribar a seguir en el poc més d’una horeta que dura el recorregut. Diferents seccions amb un nivell d’automatització espectacular, sense que cap dels components per si mateixos siguin especialment complicats. Petites tortugues de transport d’estanteries, transportadors de safates i paquets, espirals de descens i sensors òptics en cada micro operació. Hi han tres punts que destaquen per damunt de tot, el número d’elements en joc (55000 estanteries mòbils, 5000 tortugues robotitzades, infinits kilòmetres de tranpsort,...), la magnitud de la instal.lació depassa la comprensió de l’individu. Estic segur que ningú és capaç de conneixer-la en la seva integralitat. L’altre punt sorprenent és que tot és desenvolupament en intern. Fa anys van comprar una empresa de robòtica i ara és Amazon Robotics el que ell s’ho cuina i ell s’ho menja. I consideren això el seu cor de negoci. No es declaren una empresa de logística, sinó una tecnològica i és per això que la seva frase té sentit. I el punt major, és el sistema que ho control.la tot. El gran germà que monitoritza que aquest eixam de petites unitats productives treballi per un sol objectiu: garantir la promesa client. Això que sembla molt bonic, és l’Adn de l’empresa, tant per lo bo com pel seu costat més obscur. És aquesta míriada d’algoritmes que configuren el vertader cor i valor diferencial d’Amazon. Evidentment que la qualitat dels robots juguen un rol; que la cultura empresarial juga també el seu rol; que una visió compartida en que la promesa client ho justifica tot juga el seu rol; però la intel·ligència que hi ha darrera de cada algoritme és el que fa realment la diferència. Una intel.ligència que sense cap mena de visió catastrofista escapa a tot control humà. En que les regles del determinisme escapen al que una sol ment humana és capaç de projectar.

I el costat obscur de la força sempre està present durant la meva visita. Mentres la resta dels que m’acompanyen es fixen en les belleses tecnològiques que passen davant dels nostres ulls, a mi hi ha una cosa que em sacseja l’interior. Estic en un dels llocs del planeta on hi ha alguns dels llocs de treball intel.lectualment més estimuladors que puguin existir. Continuar optimitzant aquest sistema, fent-lo guanyar aquells milisegons que multiplicats pels milions d’objectes que transiten setmanalment per aquells circuits interminables, generen unes productivitats que basteixen una aventatja competitiva que cap negoci tradicional pot arribar a intuir. Però al costat del centenar d’enginyers que treballen en extreuren el màxim suc, el centenar de tècnics de manteniment que sol.lucionen les incidències o eviten que s’arribin a produir, d’un equip de gestió i unes funcions suports que industrialitzen cada aspecte de l’operativa. Al costat de tots ells, hi ha una legió de formiguetes que fan tot allò que encara no s’ha pogut automatitzar o que, encara més tristament, no és rentable automatitzar. Al costat de gent que passa el seu dia pensant, proposant, provant, sol.lucionant; hi ha alguns dels llocs de treball més alienats que Marx hagués pogut imaginar.

Passar 4 hores seguides agafant un objecte d’una safata i ficant-lo en un calaix en que se t’il.lumina una llumeta per assenyalar-te on depositar. Per fer les altres 4 hores del torn ficant els objectes en una caixa de cartró del tamany que l’algoritme decideix que és l’òptim per aquella comanda. O que es passa 4 hores treient objectes d’una safata negra per ficar-los en una de gris; sempre de la bona a la bona perquè hi han n càmeres monitoritzant que cap error es pugui cometre. O potser pots trobar una mica més de creativitat en l’activitat d’acabar d’omplenar una de les 55000 estanteries amb el màxim d’objectes possible de la bona talla. I sabent que tot el que fas està completament “enregistrat”, traçat i seguit. Que si no arribes a la bona cadència se t’acompanyarà a un reforç d’aprenentatge, perquè centenars de milers de persones han ocupat abans que tu aquest lloc i centenars de milers ho faran després de tu. I no em digueu exagerat que estic convençut que les cèl.lules de treball son les mateixes aquí que a Michigan i que a Koala Lumpur. Realment, no s’espera especialment res de cada individu de inbound, outbon o sorting, perquè si que és cert que hi ha forces panels de “escriu-nos la teva bona idea”, però que hi ha a optimitzar quan és una operació repetida i monitoritzada a una xifra de zeros que fa por només d’escriure. He vist i he liderat llocs de treball en que és difícil veure el valor de cada persona que l’executa, ja sigui per la simplicitat, la monotonia o l’impacte físic. Però diria que mai he vist a aquest nivell l’automatització de la performance; la pèrdua de sentit del teu propi treball davant de la complexitat a la que t’afrontes i la reducció del valor de l’aport individual. És la cadena de muntatge de les pelis en blanc i negres amb tots els colors i l’animació del XXI. Una distòpia del que es podria convertir el mòn. La cohabitació del més alt desafiament intel.lectual amb la més senzilla de les rutines.

Es difícil transmetre en paraules escrites el trasbals que m’ha suposat aquesta visita. El que m’ha obert els ulls i el que m’ha fet pensar posteriorment. Sempre he pensat que dins la nostra jornada laboral hem de passar temps fent “la nostra feina” (als voltants del 70%), desenvolupar idees i projectes diferents en l’àmbit de la nostra responsabilitat (sobre el 20%) i hem de guardar-nos una mica de temps per mirar coses que no tenen contacte estret amb le que fem. Aquest ha estat un dels millors 10% invertits.

A l’acabar la visita, en Joan ens va invitar a si erem clients Amazon, continuar comprant perquè mai trobaríem millor servei i si no ho erem, llençar-nos hi de peus. No crec que, al menys en un temps, em veguin fer una comanda. I alhora, no deixo d’aplaudir el nivell d’excel.lència que han aconseguit. Pertorbador com la pròpia vida. Ambivalent. Que no deixa indiferent. Però, és això el que volem construir com a societat? Tenim alguna alternativa?

Eduard

Sopa de Cabra

Crec que és el segon post dedicat a un grup de musica, dedicat a un concert. I no deixen de ser dos dels grups més importants de la meva vida. D’aquells que amb més o menys intensitat m’han acompanyat al llarg de molts anys, aquest encara més. De fet, la primera cinta de caset que recordo haver-me comprat era seva. Si, en aquella època si havien cds, jo encara no en tenia. “La nit dels anys”, un disc probablement considerat menor en la seva discografia però pel que guardo un record amorós, d’aquells d’adolescència. En devia tenir 15 o 16 per aquelles i venia d’una cultura musical relativament pobra.

Ahir, acompanyat d’un dels millors amics, també present en aquelles edats que comences a formar-te en el que esdevens avui, ens dirigirem cap al Liceu. A priori no és allí on esperaries anar per un concert de rock, però es celebraven 30 anys del “Ben Endins” el disc probablement més emblemàtic de la banda, grabat en un parell de concerts en la encara més mítica Celeste. Ens tocava estar en el cinquè pis, escorats a l’esquerra de l’escena i en segona fila. Des de les nostres localitats res es podia veure, però afortunadament els del diari Ara, organitzadors de l’esdeveniment, només havien pogut vendre la meitat de les entrades per protocol CoVid. Aixi que ens vam poder avançar d’una fila i al menys penjar-nos sobre el grup i no haver-ho de seguir en una pantalleta, completament obsoleta que reconneixeia la nul·la visibilitat sobre l’espectacle.

Lo bo d’anar a un concert que remmemora un disc que ja n’ha complert 30 és que poques cançons et poden sorprendre. I s’ha de reconneixer que tampoc han envellit tant malament les lletres. Com diu en bo d’en Rabi, cap sembla haver-te d’envergonyir amb propostes que ara serien masclistes. També s’ha de reconneixer que en Gerard Quintana ha envellit força bé. La veu li aguanta i té una cabellera grisa però molt envejable. Li permet fer-se la conya de que podria representar a Gandalf el Gris en una propera peli. I la veu li aguanta per algo més de dues hores entre cant i al.legats entre polítics i costumbristes. Un grup que mai s’havia posicionat massa fort en cap espectre en els seus orígens. Ara acull uns espectadors dels que encara podíem ser alguns dels exponents més joves. Si que s’havien col.lat alguns joves entre el públic, però la majoria pecavem d’excessos de kilos, manca de cabells i tirant més al blanc que al negre.

Però la gent està entregada, de tant en tant es crida un “Sopa de Cabra” que sona convincent. S’aplaudeix força i hi ha bona química. S’aplaudeix quan en Gerard fa un al.legat en contra d’en Juan Carlos abans de que comenci a cantar el mític “Mai Trobaràs”. Ja és veu que una cosa no té molt a veure amb l’altra, però estem de celebracio i no és qüestió ara de ficar-se tiquis-miquis. M’alegra que soni “La balada de Dicky Deeming” una cançó menor per la que sempre he sentit un gran carinyo. I sembla que té una historia particular dins del grup que se’n van anar per California en un cert moment. La veritat és que les cançons ens arriben perfectament però les parts parlades son una mica menys intel.ligibles des de les nostres localitats.

Abans de la versió adaptada del War de Bob Marley hi ha una altre bon arrebat d’en Quintana, però el més curiós és que després de la cançó i de forma força espontània, el Liceu comença a clamar el tradicional “I-inde-independència”. No hagués mai cregut que un tal recinte proferiria aquest himne amb tanta unanimitat. L’ironia va fer que la següent cançó fos la unica en castellà “El sexo que me hace feliz”, que si no vaig entendre malament seria una versió dels Ramones.

La primera part del concert va acabar amb “Podré tornar enrere”, la meva cançó favorita del grup. La que per mi destil.la la major part de nostàlgia de tot el repertori. Allo que vas a buscar en un concert que té 30 anys i que t’extrapola als teus orígens, amb les seves clarors i les seves foscors. On la cerca de la teva individualitat emergeix com el fet diferenciador.

Després de la pausa, vindrien cançons més recents. “El far del Sud”, probablement la segona en la meva llista de preferències. “Si et va bé” que per mi compila mil temes del passat i del futur; m’encanten els petits detalls que hi retrobo. El concert finalitza amb la millor de la fase final del grup: “Camins”. Un bon exercici del que en sortim amb un bon somriure. I és que no deixa de ser el més “meu” dels grups de rock català dels 80/90. Altres els associo a diferents moments de la meva vida. Sau és el grup d’una habitació del Penyafort i el que probablement seria el segon de la llista. El que més records personals m’evoca. Els Pets és un concert de festa major de Lleida. Sangtraït és l’home que volia ser ocell. Brams i Obrint Pas el compromís de la terra. Lax’n’Busto i el mar que no té banderes. Tots ells son importants, tots ells m’han acompanyat però suposo que aquella primera cinta, aquell disc menor, aquell amor de joventut, quan tot era possible i tot estava per fer. Fins que anys més tard no arribà Manel, el cor estava plenament entregat.

Eduard

PD: Pero tot moment màgic té el seu preu i el fet de ser ahir al Liceu em va impedir ser a l’Antares de Lleida al mateix moment. Sort que ho podré compensar el proper dijous 23 a l’auditori Enric Granados. Alli espero retrobar-me amb tots vosaltres i gaudir del primer disc de l’Aretes. PRESENTACIÓ DEL DISC "Impronunciable". ARES GRATAL - Auditori Municipal Enric Granados (auditorienricgranados.cat)

Gairebé 10 mesos

Doncs aquest és el temps que ha passat des de la darrera vegada que he obert el fitxer “Bons proposits.docx”. El fitxer Word on escric el contingut del blog de “Les petites aventures d’un Anon”. Un fitxer en el que escric en la pàgina 312 de 312 i on diu que ara mateix s’hi encadenen 138300 paraules. Un fitxer modificat per darrera vegada el 31/01/2021 a les 15:27. El darrer títol amb que arrancava un post era “Més de catorze anys fent aigües (part 1)”. Devia tenir intencions de fer alguns episodis més sobre tots els anys passats a Danone. Els “bons propòsits” van quedar efectivament en això, propòsits. I ja venia d’una època en que cada cop la freqüència d’escriptura anava baixant. Paradoxalment, el haver-me apuntat dos anys a un curs d’escriptura, havia acabat per allunyar-me de la pràctica un cop vaig reconneixer que encara no estava llest per llençar-me en el mòn de l’escriptura novel.lada.

I he hagut de tornar a França per uns dies, per tonar-me a sentar davant d’una fulla de Word en blanc i llançar-me al repte de tornar-la a plenar amb el que raja. Suposo que el fet d’haver tornat a la terreta, fa que necessiti menys aquest tipus de comunicació. Que la proximitat fa que haguem recuperat més contacte presencial. Suposo que també s’ha perdut l’encis de parlar de terres i cultures llunyanes. Aquest camí es va iniciar anant a viure a Singapur, i ara escric vivint a Sitges. S’han reduït dràsticament les nits en que vaig a dormir rememorant estranys rencontres, situacions fora de l’esperat o sense entendre el mon que m’envolta. També son menys nits de sol.litut. Tenir la Cris al costat del llit, dona una calma d’esperit amb un aroma de felicitat molt diferent de l’euforia i el desarrel. Tenia la intuïció de que aquesta era la vida que volia viure ara, i aquests primers mesos més que ho confirmen. Crec que he trobat un nou equilibri, basat en el genial camí recorregut i un present en el que m’hi retrobo completament com l’Eduard a poques setmanes de complir-ne trenta-nou.

Fa poc ja vaig escriure un post sobre lo poc que escrivia darrerament (“Netflix, podcasts, CoVid i moltes altres excuses”, pàgina 303, https://eduanon.blogspot.com/2020/09/netflix-podcasts-covid-i-moltes-altres.html). A la pàgina 299, “Neva” (https://eduanon.blogspot.com/2019/11/neva.html), també parlava del mateix tema. Uns anys abans, a la pàgina 239, també n’hi ha un altre que parla explícitament d’aquest fet : “La pàgina en blanc” (https://eduanon.blogspot.com/2016/09/la-pagina-en-blanc.html). A la pàgina 219 “Per què escriure?” (https://eduanon.blogspot.com/2016/02/per-que-escriure.html), ho enfoca des de l’altre costat. De la motivació de fer-ho. Para Eduard! Ja n’hi ha prou! La temptació de rellegir enrere és massa gran. El somriure que se’m dibuixa releva que l’escrit durant aquests més de nou anys té un valor personal remarcable.

No sé molt bé quin futur se li depara a aquest blog, a aquest relat. Hi ha temes que sempre m’acompanyaran, hi ha temes que envelleixen malament. Espero sempre tenir gane d’escriure, encara que sigui a intervals llargs, irregulars amb qualitat variable i sense mai cap pretensió. Son moments que queden reflexats amb l’optica del moment o son moments revisats, diferents a com van ser viscuts, amb la distància i la maduresa que dona el temps. Poc importa, d’una manera o altra, és una part de la meva escència.

Eduard

Més de catorze anys fent aigües (part 1)

En dos mesos començo una nova aventura en el mon de les pintures. Finalment l’anunci ha estat recollit de forma natural. Simplificant, la gran majoria de les respostes han vingut a dir: “ho entenc, et desitjo lo millor i és una gran pèrdua per Danone pero fas bé”.  Com previst, no hi ha hagut contraproposta. La tendència és a reduïr efectius i la nova organitzacio tot just comença a dibuixar-se. Ningu amb visio de com serà exactament i la gent més preocupada per trobar-se una cadira que en construir res de nou. Preocupacio i pessimisme. Tant per ells com pels resultats del grup. Encara més quan un fons d’inversio dels que anomenen activistes han demanat la dimissio del president i CEO de Danone, el controvertit Emmanuel Faber.

El meu primer contacte amb Danone fou en tant que consumidor de iogurts des de ben petit, com la majoria de nens en aquella època, abans que els lactis siguin un element de controversia. També era un gran amant de les galetes LU que per aquelles formaven part del grup. En el mon de les aigües hi entraria més tard, ja que a Lleida, l’aigua del grifo havia estat l’origen de consum habitual. Les primeres cerveses San Miguel que vaig consumir si que eren Danone, pero poc després ja les vendria per dedicar-se “a l’alimentacio sana”. Veient-ho en retrospectiva, no sé si va ser un gran moviment estratègic.

El primer contacte amb Danone en tant que relacio professional va ser durant el 5è any d’estudis universitaris. Havia tornat dels dos anys passats a Paris i era un moment de plena eferverescència personal. Estava ficat en moltes histories. A nivell acadèmic, feia assignatures barrejades de tercer, quart i cinquè d’industrials. Era el preu a pagar per la gran experiència a Central. Tenia horaris un tant exotics i encara em divertia fent alguns crèdits de lliure eleccio al campus nord. Paral.lelament formava part del comité organitzador del Forum d’empreses de l’ETSEIB. Una de les millors experiències associatives que he viscut amb un equip magnific amb qui vam passar junts moments genials. Una de les coses que m’ha acompanyat en tots els meus moviments és la carpeta d’aquesta quinzena edicio. Un avio de paper que ens projectava cap a un nou futur.

Si no en tenia prou, vaig inscriure’m al programa Unitech, el que l’any següent em portaria a Zurich i Suzhou. La seleccio era a través d’un dia de dinàmiques d’equip i individuals, on “competies” amb aspirants de les diferents facultats de l’UPC. I en mig de tot aixo encara s’hi va incloure el Danone Trust. Un joc de simulacio d’empreses en que durant un dia comandaves una empresa virtual. Per participar havies de constituir un equip de cinc i et reparties diferents rols. Per un costat m’acompanyaven la Noe i el Sylvain, dos Centraliens amb qui havia viscut molt bons moments a Paris; per l’altre el Nestor i al Magarolas, dos penyates claus, sent l’Oriol a més a més organitzador del Forum i el que m’havia ajudat a formar part de l’equip organitzador ja que quan aquest es composava jo encara era a Paris. Un equip molt solid i que tenia una varietat que els altres competidors no tenien: una noia i un francès 😉.

Aixi que en una jornada molt intensa, venien gent de Danone a l’ETSEIB, acompanyats d’una pila de iogurts i altres productes corporatius a fer que 6 equips diferents d’enginyers competissin entre ells. Al mateix temps que havies de construir el teu plà de negoci pels propers tres anys en un pais imaginari (encara que molt semblant a un Brasil real), també havies d’anar responent a e-mails virtuals posicionant-te sobre diferents problemes que tenien les teves fàbriques (vagues, problemes tècnics...) o els departaments de marketing o recursos humans. Ens van declarar equip guanyador d’Industrials i vam anar un dia a la fàbrica de Parets a presentar el nostre pla de negoci. Abans ens van enviar un ex-estudiant que per aquelles treballava a Danone per ajudar-nos. A la masia de Parets, vam rebre uns quants aplaudiments i fora de micro ens van dir que teniem la millor solucio “tècnica” pero que a nivell de presentacio deixavem una mica que desitjar. Tipic. Els que van anar a Paris a representar els equips espanyols van ser els de la Pompeu Fabra, que s’havien currat un video magnific i que tenien una professora de la universitat que els havia acompnyat durant tot el procès.

Malgrat que tant sols els guanyadors tenien assegurats un semestre de pràctiques a Danone, a mi també em van trucar per fer una entrevista per fer pràctiques. El més divertit és que a aquesta entrevista i vaig anar amb una camisa vella del pare del Gallego, que tenia taques pero que sota un jersei no es veien. Suposava que a una entrevista de feina s’hi havia d’anar amb camisa i per aquelles, al pis de l’Hospi, l’unica era aquesta. Durant l’entrevista feia un calor important, pero malgrat que estiguès suant com un porc, no em podia treure la camisa sota cap circompstància, jejejeje. Podriem dir que vaig suar més per fer les pràctiques a l’entrevista que durant tot el Danone Trust 😉

A través de ser organitzador del Forum, també havia aconseguit poder fer unes pràctiques a Protecter & Gamble a Mataro, en una fàbrica on feien el Sunny Delight al mig de l’Ariel. Fer les pràctiques en una fàbrica m’atreia més, pero vaig ser pragmàtic, a Font Vella hi podia anar en metro fàcilment des de casa o des de la facultat mentres que anar a un poligon industrial a Mataro, era una epopeia en transport public. I a més a més, començava les practiques al mes de Maig, combinant classes i pràctiques, perquè a principis d’Octubre començaria un nou curs a l’Escola Politècnica Federal de Zuric. Seria el meu primer estiu completament treballat, de Can Serra a Urgell amb Paris. Una experiència que acabaria sent molt significativa pel futur.

El meu jefe era el Manel, un primer jefe que em marcaria molt, tant en lo professional com en lo personal. I amb qui encara avui de tant en tant i ajudats per tenir dones que son amigues entre elles, guardem el contacte. Estava al departament de planning, acompanyat pel Xavi i el Marc, dos joves managers amb gran potencial, tots enginyers industrials. Ells eren els que em van fer agafar un gran apreci per la previsio de ventes i la planificacio de la produccio. Tots fa anys que van deixar el grup en diferents moments i cap a diferents direccions.

Quan he escrit el titol, ja he posat “part 1” perquè sabia que amb un sol post no en tindria prou, pero tampoc no m’imaginava que no passaria del meu periode de becari. Suposo que retrobar-me en un periode dolç d’ara fa més de quinze anys, comporta perdres en els detalls. Sortir definitivament de l’adolescència, tenir una primera realacio amorosa duradera, fer els primers passos en el mon laboral. Mil records que et venen a la ment, i mil altres que s’han perdut en les brumes del temps. Va ser un any que vaig viure molt intensament, que ha definit molt del que soc avui o que millor dit a ficat les bases per entendre el que vindrà després. Anars i retorns de Catalunya cap a fora i de fora cap a Catalunya. Serà aquest el definitiu? La resposta no em provoca emocions.

Eduard

Una nova etapa

Semblaria que es tracta d’una resolucio de nou any. D’una manera de trencar amb un 2020 marcat per una distopia mundial i encarar l’any que tot just s’inicia amb noves prespectives a nivell personal. Pero no, es tracta de quelcom de més meditat, d’un canvi significatiu als més de 14 anys de trajectoria professional. Avui és diumenge 3 de Gener de 2020. M’he llevat ben d’hora a Castelldefels i he conduït durant una mica més de 8 hores fins a Saint Paul sabent que seria una de les darreres vegades que ho faria. He descarregat les coses, entre elles una magnifica bici per complementar el meu rodillo de forma definitiva (gràcies Francesce, Ares, Oriol i sobretot Jordi i son pare 😉). I m’he ficat a escriure la carta de dimisio.

Demà comunicaré que deixo el grup Danone i em comprometré amb Cromology. A molt tardar, a principis d’Abril estaré de nou instal.lat a Catalunya. De moment mirarem pel Garraf, pero qui sap on acabarem. També després de més d’una dècada tornaré a viure en parella. Pero per facilitar l’aclimatacio, passaré de promig tres dies a la setamana en desplaçament, si el CoVid ho permet, està clar. Passaré de fer aigües a fer pintures decoratives. Com ahir em deia la Cris, de la transparència a més de 140.000 colors establerts, i si en voleu un de diferent, també t’ho podrem fer.

Torno a sentir les papallones a l’estomac dels moments de grans decisions. Sabent que és una d’aquelles eleccions que et condicionen significativament la vida. Faré bé? M’estic equivocant? Estic convençut pero no deixo d’encarar territori desconegut. Mai fins ara he comunicat al meu cap que ho deixo, que m’en vaig. Com s’ho prendrà? Com afectarà als projectes en curs? Com seré percebut per la resta de l’organitzacio? Pels meus companys i amics de Danone? Estic molt tranquil amb la meva decisio, pero després de tot el temps passat, vull marxar bé del grup. Orgullos del fet i deixant en bones mans el meu llegat. Que els 3 mesos de preavis que son llei a França puguin escruçar-se per facilitar-me tot el follon logistic i organitzatiu que m’arriba. Poder gestionar comodament el traspàs de les meves funcions, idealment a les bones persones; poder preparar la mudança i deixar el pis en condicions. Buscar amb la Cris una nova vivenda, ja sigui de lloguer, ja sigui de compra (si! Jo, Eduard Anon parlant de comprar una casa, també en aixo he canviat!). I qui sap si també tenir algun dia disponible per les darreres esquiades alpines. Se m’ha girat feina en aquest inici d’any.

No sé quan podré publicar aquest post. No sé com i quan l’Ambroise, el meu super-ocupat jefe actual, voldrà o podrà comunicar. No sé si em faran una contraproposta. Suposo que en condicions normals, Danone voldria poder guardar-me. No és per vantar-me, pero objectivament soc un dels millors talents d’operacions de la divisio d’aigües i especialment en supply chain. Poca gent conec que sàpigui tant de lo meu i de tants països diferents. Pero el grup ha anunciat que els sobren entre 1500 i 2000 persones amb exactament el meu perfil, que les 3 divisions actuals s’han de fusionar pero que encara no saben quina serà l’organitzacio que volen implementar. El màxim responsable de les operacions de la divisio porta de baixa més de 6 mesos i el descontrol és notori. La gent està més preocupada per quin serà el seu proper seient que per construir. Desconec quina pot ser la resposta a la meva comunicacio, pero probablement passaré desapercevut.

En un altre moment ja us parlaré del futur, de què faré i de què va aquesta nova aventura. Ara toca posar fi amb naturalitat i elegància al que han estat molts anys de desenvolupament i creixement personal; de feina compromesa, dura pero satisfactoria; de grans conneixences i aprenentatges; de molts països i cultures diverses. No m’imaginava quan començava a fer planning de Font Vella Sensacion a Barcelona, que aquells inicis em conduirin fins aqui. El meu passatge per Lanjaron, Singapur, Jakarta per acabar a Evian, l’indret on he passat més temps treballant per un grup en el que he percebut la seva evolucio. Suposo que també tocarà un post d’anàlisis i de nostàlgia. Ara toca transitar en un periode de transicio que la legislacio francesa fa que sigui massa llarg.

Eduard

Distopia

Sempre he estat un gran amant de les novel.les de ciència ficcio. No van ser elles les que em van introduir en el mon de la lectura. Aquest honor l’otorgo als comics d’Astèrix i Obelix i de Tintin. No sé per quin ordre. Pero el fet que la biblioteca del Joan XXIII tinguès ambdues col.leccions complertes i que alguns dies m’hi estiguès alli esperant que la mare acabés l’hora de més que havia de fer al cole abans d’anar cap a casa. Ambdues condicions van desenvolupar la meva passio per aquests comics. Miro enrera amb un somriure malgrat que ara poguin ser considerats com relats racistes i misogins. Després vaig saltar a Jules Verne, acompanyat pels dibuixos animats de la “Volta al mon en 80 dies”, vaig descobrir un nou univers, on es viatjava per l’interior de la terra o encara millor s’anava a visitar la lluna. Quan era petit i em preguntaven que faria de gran, el meu gran projecte era construir un cohet amb el meu bon amic Quiri i des de la Portella (ell tenia orignes alli) envolar-nos a descobrir nous horitzons.

Amb l’adolescència es van ampliar els horitzons, els llibres de fantasia (qui no podria ficar en un altar El senyor dels anells?), els d’historia, alguns grans clàssics i fins hi tot algun d’assaig van anar cultivant-me. Pero el que anomenariem la ciència ficcio sempre va estar alli. El mon feliç d’Aldous Huxley sempre ha estat un dels meus grans referents. 1984 va aparèixer en el meu radar al mateix moment que el seu equivalent i completament deformat fenomen televisiu. Son llibres que et canvien la forma de veure el mon i especialment de somiar el que serà el futur. El monument intel.lectual que resulta la Fundacio d’Isaac Asimov, el Dune de Franck Herbert o els Jocs d’Ender sembla mentida que siguin llibres que no tinguin una repercusio molt més forta i segueixin emmarcats amb un cert cercle de frikisme. El fet que estiguin ambientats en mons futurs, tecnologicament diferents tant sols son excuses per projectar-nos grans temes filosofics, poc tractats altrament.

I tota aquesta introduccio per venir a dir que estem vivint de ple en mig d’una d’aquestes novel.les. Suposo que n’hi deuen haver. Probablment cap de mitica o que resorgeixi en força, pero al menys a nivell filmic me’n ve una de peli sobre un futur amb pandèmia. Ara bé, centrada en els aspectes d’accio sobre un futur atemorit per la prescència d’un virus de forta mortalitat. Un escenari bàsicament Hollywoodià sobre com la humanitat s’hi enfronta. Res a veure en com nosaltres, ciutadans ordinaris ens hi enfrentem. Sense nocio ni de temps de lluita, ni de mesures pràctiques sobre la poblacio. Qui pensaria que una vida en els diferents nivells de confinament podria ser alhora una realitat i quelcom d’interessant a projectar?

A mitjans dels anys 90, pensava que els moments més interessants, més impactants de la historia ja havien ocorregut. La caiguda del mur de Berlin m’havia pillat massa jove per valorar-lo com es mereixeia i que les guerres dels Balcans o d’Irak poc tenien d’èpic o definitori. Semblava que tot estava sota “control” i que la humanitat estava orientada en més o menys una bona direccio. No esperava grans sorpreses. Aquesta concepcio del mon la vaig canviar quan un 11 de Septembre em vaig creuar pels passadissos del Penya dos telecomates que davant mons pares ens van dir: “Les Torres Bessones ja no hi son i el Pentàgon s’ha convertit en un quadrat”. Veure per la tele un moment historic em va fer reconsiderar completament la meva concepcio de la Historia en majuscules i del futur humà en la seva globalitat. Aquest 2020 és de nou un d’aquests punts d’inflexio que acceleren encara més un canvi a escala mundial.

“Una distopia, contrautopia o antiutopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics.” Aixi és tal com es decriu a la wikipèdia el terme. I sense voler canviar la definicio, perquè no deixa de ser la que més ràpidament ens ve a la ment. El que m’interessa de les distopies no és tant el concepte de societat opressiva, totalitària o indesitjable, sino el fet que s’hi pot arrivar per bons motius. Buscant la felicitat estem disposats a sacrificar la llibertat. Buscant la supervivència ens deixem dirigir pels més forts. Buscant la seguretat sacrifiquem l’individu. Vivim pensant que ho podem tenir tot, pero podem caure en situacions on aixo deixa de ser possible (si mai ho és...) i hem d’elegir. Finalment vivim un d’aquests moments i estem poc equipats per prendre decisions com a societat.

Factualment ens enfrentem a un virus relativament molt contagios amb un nivell de mortalitat superior als virus massius que ens enfrentem habitualment, sobretot entre poblacio de risc i envellida. Per aturar la propagacio es requereix de distanciament social, higiène reforçada i el port de mascaretes. La solucio definitiva hauria de ser una vacuna que limiti la propagacio aixi com elements paliatius que redueixin el percentatge de mortalitat. La principal questio és com arrivem fins el Dorado de la solucio definitiva amb el menor peatge social possible. En un costat de la balança la proteccio del sistema sanitari i per conseqüència el numero de morts, en l’altre costat l’economia i el zoon politikon humà. Al bell mig, la nostra psique. I els que intenten moure el cursor de la balança, uns dirigents politics aconsellats per equips tècnics i cientifics amb interesos creuats.

Majoritariament, les distopies estan dirigides per una “força amagada” amb un clar interés per imposar la seva visio del mon. Suposo que la realitat és més “cutre” i hi arrivem sense saber massa com. Sense que les eleccions siguin debatudes. Amb mil tensions internes i amb uns consensos que apareixen sense que ningu sigui massa capaç d’explicar. No hi ha cap solucio miraculosa, si no seria ja l’adoptada. La sensacio és que els peatges seran molt elevats i que en tant que societat no sabem com meusrar-los. Per aixo és més senzill tirar la pilota endavant i seguir les politiques majoritàries. Quan de temps? Suposo que dependrà del que necessitem fins al nou punt d’equilibri. El cost psicologic de tot aquest periode és el més dificil d’estimar. I les conseqüències de pagar-lo... Cap a quina nova societat ens dirigirà?

Moltes preguntes i poques conviccions. Aquesta és la màgia de reflexionar sobre el futur de la societat.

Eduard