Llibertats de premsa

Aquesta imatge es d’ahir o abans d’ahir o d’ara fara uns dies, que mai se sap quan acabare publicant aixo o quan sera llegit. Esgarrifadora imatge en la que els sis principals diaris d’informacio general d’un pais, sacrifiquen la seva portada a canvi del mateix anunci d’una entitat bancaria. N’eren conscients els directors de tots aquests rotatius que al dia seguent apareixerien tots iguals? Jugada mestra del marketing santanderi? En tot cas, les preguntes sobre la diversitat informativa, sobre la contraposicio dels medis son facils de posar. Al igual que sobre el financament dels diaris i com pot afectar a la seva objectivitat a l’hora d’opinar sobre els seus mecenes.

Agafem el cas d’El Pais, per ser el mes llegit d’Espanya si excloem els esportius, per ser el que havia estat el meu gran referent informatiu abans de sortir de la proteccio paternal (no se si ha perdut qualitat amb el pas dels anys o simplement he obert els ulls). El cas es que el Banco Santander es un dels seus accionistes, despres que Prisa, ofegada pels deutes, els hagues de bescanviar per capital. Pot aquest doncs ser al mateix temps anunciant, propietari i objecte d’informacio? (http://www.ara.cat/firmes/alex_gutierrez/triple-conjuncio-Pais-Banco-Santander_0_1294070592.html). I com remarca l’Alex Gutierrez en el seu article, curios que aquell mateix dia, un representant de Podemos assegures que els Botin no son “casta”.

Suposo que es facil ser esceptic, i mes en la situacio actual; suposo que la gent no ho vol ser-ho i es llancen de bracos en les novetats, esperant que aquestes canviaran l’escenari. La veritat pero es que cada vegada em genera mes dubtes aquest nou partit, mancat de contingut pero sobrat de rao. Capacos de establir qui es salva i qui ha de cremar en l’infern, establir qui es casta (fins i tot posan al sac a la CUP) i a qui otorguen el valor de ser un digne contricant (Ciutadans!!!???). Com em comenta un amic que ha compartit estudis amb ells: son interessants per sacsejar el sistema, pero si han de gobernar... si son una colla de “Losers”!

Pero tornant al quart poder, aquell que ha de contraposar-se i balancejar els excessos politics, militars o dogmatics de qualsevol societat. Aquell que ens ha de donar una visio del que passa al mon, de forma objectiva si pot, de forma sesgada tambe, pero contraposada a competidors que s’orientaran diferentment. La veritat es que veient la foto, em ve al cap un dels millors comics que he llegit mai, i una pregunta clau que planteja:

Perque al final si el capital que hi ha darrera de tots es el mateix? Qui ens previndra contra aquest? Es el capital public una solucio com pregonen les corrents mes marxistes? Doncs veient el mitic grafic de l’atur de TVE1 no ho sembla pas...

Potser son les ultimes degradacions de sistemes d’informacio obsolets que la xarxa de xarxes jubilara, pero a dia d’avui encara tenen una influencia cabdal. Quin es el nou model economic que permetra que la informacio ens arribi, de forma critica i que provoqui opinions en el sentit que sigui. Trobo que es important defensar la llibertat d’expresio, com en el cas de Charlie Hebdo o dels periodistes que es juguen la vida en les zones en conflicte, en els llocs incomodes del planeta. Sempre m’ha fascinat la figura del periodista que assumint riscos personals d’ordre major ens aconsegueix fer obrir els ulls. Tambe hem d’aconseguir que els mitjans d’expressio professionals assegurin que, els milers de matissos del mon tant interessant en el que vivim, arriben a la gent.

I que hi ha mes evocador que una portada d’un diari? No son les grans portades obres d’art que han fet caure poderosos? Es poden vendre a la “generacio trobada”? Ho poden fer totes el mateix dia? Qui vigila als que han de vigilar?

Eduard

Bon any nou i millors desitjos per 2015

Aixi com els aniversaris els he anat celebrant en diferents indrets del mon; per cap d’any he estat forca fidel, i tant sols un any a Cerler i un altre a Cabrils, he fallat a la tradicional cita lleidatana. Mes ara que visc lluny, resulta de valor, passar temps amb els amics de sempre.

I es que tambe perque normalment soc lluny, que en aquest periode s’acumulen les noticies i els anuncis. Sera perque en un curt periode de temps aconsegueixo veure molta gent (encara que mai tots els que voldria), i sera tambe perque la gent s’espera a dir-te les coses importants en persona (o els hi fa mandra escriure-li al que esta apartat ;-)). Si l’any passat la noticia mes important anunciada va ser que l’Alex estava en cami (que fins hi tot va acabar en el post mes visualitzat del blog : http://eduanon.blogspot.com/2014/08/the-danunciar-algo.html), aquest any ja he pogut exercir de tiet i iniciar l’adoctrinament que tot bebe necessita en els temes vertaderament identitaris ;-)

Gent que es casa, gent que es compra un pis, gent que marxara a investigar uns mesos fora, gent que s’entrevista per fer-ho, gent que se’n vol tornar a Mallorca pero encara no troba l’oportunitat, gent que ja s’instal.la en la nova casa, gent que ha de ser ingressada en una residencia, gent que ha de patir un cancer, gent que fa un MBA, gent que reenfoca els negocis,... Moltes informacions compartides en pocs dies que et fan adonar que les coses canvien i que tots en els nostres ambits hem de prendre decisions.

I es que en aixo estic. Encara no se quan, tot just ara estic valorant a on i per a que, pero en principi aquest any toquen canvis. Nova mudanca a la vista i nova feina a iniciar. Els detalls ja vindran, ara el que interessa centrar-se en el proces decisionari (perque decisiu semblaria massa critic ;-)).

Aixo mateix em preguntava la Mariona durant aquest Nadal: com ho fa/feu la gent per prendre una decisio? Malgrat el que pugui semblar o aparentar, jo simplement segueixo la intuicio. Una intuicio que si hagues d’ubicar fisicament estaria en el meu estomac/intestins. Pero que no ens enganyem, la resposta intuitiva no deixa de ser el proces de maduracio mental de forma subconscient. Durant el periode previ, vas donant i donant voltes a les diferents opcions, criteris, pros i contres. Jo no soc de formalitzar-ho en un paper o una fulla d’Excel, pero si de despertar-me a les dos del mati d’un dimarts donant voltes a una idea, a un dubte, a un matis, a un record o a una cagada. Salvant completament les distancies, pero amb el mateix principi, recordo els milers de casos en la historia de la ciencia, en que els grans descobriments s’han fet per “casualitats” o “idees felices”. El cas de l’anell de benze i el foc crepitant, la radioactivitat i la placa oblidada,... On les cometes es deuen al simple fet, que sense estar en un periode d’investigacio conscient, metodica i probablement obsesiva, aquestes “casualitats” no s’haguessin produit o no s’haguessin sabut interpretar.

Tambe li vaig comentar, que la gent que prefereix racionalitzar mes els temes, definiria quin son els criteris fonamentals en les seves decisions, els hi donaria un pes a cada un en funcio de la seva importancia relativa i finalment evaluaria cada opcio en funcio d’aquests criteris. Tanmateix no suposava mes que materialitzar en un paper, ja que la definicio de criteris, el seu pes i la evaluacio, resultaven normalment temes molt subjectius.

Curiosament uns dies mes tard, a casa la Celia, el Prats ens feia una explicacio molt mes detallada d’aquest proces amb l’exemple d’un canvi de pis. I es que el pis actual te humitats i ara que la Joana esta de cami, es temps per buscar una altra residencia que no presenti aquest inconvenient. Tipic exemple d’escola com quan t’ensenyen a elegir entre diferents proveidors i que es forca util quan es barregen criteris quantificables amb altres mes qualitatius. Ara be, per diluciar temes amorosos, destins vitals i altres preocupacions metafisiques, es complica mes. El grau de conneixement de les diferents opcions, pot ser extremadament diferent; les evaluacions basades purament amb sensacions de confianca o seguretat extremadament subjectives; i els teus propis criteris, molt inestables en el temps. Pero... Seria tant bonica la vida si es pogues resumir en una taula d’Excel?

Eduard

PD: Crec que es el primer cop que arribo a tenir tres posts en proces: la segona part del turisme cultural, un en que em pregunto sobre la inteligencia dels indonesis i un que porto pendent sobre l’equip de futbol, especialment despres d’haver viscut la meva primera Kopaja party.

Selamat Ulang Tahun

Si fiques aquesta formula per separat al traductor, recuperaras algo aixi com : congratulations repetead year o felicitats repetit any. Ficant-ho tot junt recuperes el vertader : felic aniversari. Pero vaja, ja parlarem un altre dia de la llengua indonesia. I es que fa dues setmanes va ser el meu aniversari. Sembla que sigui fet a proposit, pero per cinque any consecutiu el vaig celebrar en un indret diferent. Aquest any a Jakarta. El passat a Singapur. Quan tot just portava unes setmanes a Asia vaig aprofitar un viatge a Guangzhou i el vaig celebrar a Hong Kong (tal com ja vaig explicar en el seu moment : http://eduanon.blogspot.sg/2012/12/aniversaris.html). Eren els trenta, un digit que dona mes peu a la introespectiva, a la reflexio dels camins de la vida. Rellegint el post ara, m’adono de com he canviat, de la tranquilitat i alhora lleugeresa dels escrits actuals. L’aniversari previ era celebrat a l’illa de Pasqua, el raco mes aillat del mon que mai he trepitjat. I el que ja en fa 5, doncs a Granada, igual que havia fet amb el sise. Unes birres i unes tapes tot senzillament.

Una de les caracteristiques de les meves celebracions es la presencia de truites. Encara recordo que a Zurich en faig fer vuit o nou (i sense que mes de dues fossin iguals). L’any passat hi van ser presents i aquest any tambe.

Esta clar que invitant a locals, tambe havia de pensar en ells i una mica d’arros no hi podia faltar. Per evitar problemes de religio, vedella en lloc de porc, pero per donar-li un punt catala, rovellons al rissotto! I es que no savia pas quanta gent vindria. El grup d’espanyols mes o menys el tenia control.lat, pero havia extes al grup de gent que juguem futbol 5 els dijous i nomes un havia confirmat. I dels indonesis... poca idea, ja que no tothom m’havia dit algo i n’hi havia alguns que portarien gent que no coneixeia. Al final vaig acomodar una bona representacio de companys de feina, on fins i tot n’hi havia una amb mocador.

Poc representatiu del total de la societat (que no tant de les posicions mes altes en una empresa) es que la majoria de les de la foto son cristianes. El pobre musulma (be, no tant pobre ja que esta rodejat de noies ;-)), em comentava que lo que li semblava mes bo de la taula era allo vermell pero intuia que no ho podia menjar. I efectivament, l’unic no-Halal ofert, era les restes que em quedaven de choris dolc Avey (empresa del Joan i la Clara que ens permet comprar productes de la terra en aquestes latituts i a mes a mes, a preus mes que raonables).

El cas es que recopilant a posteriori, fins a 41 persones van passar per casa en un moment o un altre de la nit i crec que sobre 35 o algun mes vam estar-hi al mateix temps.

Podriem dir que aquesta deu ser la capacitat maxima de la casa, sense ocupar les habitacions, pero aprofitant be que els fumadors tenen una terraca de boniques vistes. Aire acondicionat a top trap pero sense que fos suficient per a que no hi fes una caloreta ben bona. La potencia de l’ordenador per reproduir la musica, completament insuficient, amb lo qual no s’escoltava res... I aixo que recentment havia descobert que ara Spotify ja funciona a Indonesia. I m’havia currat una bona llista de musica, retunejant la “festa edu” de quan encara vivia a Caballero...

Aquesta manca de musica encara comporta alguna broma pero tambe ens va permetre viure un moment culturalment interessant. Una de les companyes de feina ens pregunta al Xavi i a mi : pero que feu en una festa aixi? Com es que tothom parla i ningu penja fotos al Facebook? I de que parleu tanta estona?

Un altre xoc cultural es produeix quan la persona d’Aqua de rang mes alt decideix que ja es moment de marxar de la festa, es despedeix i en aquell moment desbandada d’indonesis... i es que per poder marxar d’una festa aixi, per moltes ganes que en tinguin, no ho faran fins que la persona que suposadament te mes rang, decideix que ja es hora. De fet acostuma a ser just despres de que acabin de menjar, ja que aquesta es l’activitat principal de qualsevol esdeveniment.

Per acabar la celebracio, temps per baixar a l’Exodus, la discoteca que tinc tot just sota de casa. De fet el mateix ascensor que em puja al pis, em para a una de les portes d’entrada. Alli ja nomes quedavem els llatins, amb ganes suficients de continuar allargant la nit.

I per si encara no n’haguessim begut prou a casa, una parell de botelletes encara van caure a la discoteca i per tant el podium va esdevenir el meu terreny de joc.

L’endema al mati, al llevar-me, el panorama era una mica mes devastador.

Com a conclusions : ens vam beure l’aigua dels floreros, el menjar va desapareixer (excepte les truites de sanfaina, que no van tenir gaire exit i que va fer que en menges cada dia de la setmana seguent) i nomes es va trencar un got. El que mes va sorprendre als indonesis es que s’acabessin les olives, ja que ells en van provar una i els hi va semblar de lo mes horrible, aixi que quan veien als espanyols menjar-se’n una darrera l’altra... no ho acabaven d’entendre. Crec que per a ells, assistir a una festa aixi, veure com es relacionen els expats i els extrangers, els haura donat tema per mesos de conversa. Tambe m’han reconegut que van intentar descobrir qui era la meva “special” friend. De fet en la seva targeta de felicitacio em desitjaven que ben aviat trobes el meu amor, que amb trenta-dos anys ja comenca a passar-se’m l’arros.

Lo bo de viure aqui es que el dilluns i despres d’una petita propina adicional, la pembantu ja m’havia arreglat el festival.

Lo millor del diumenge, que no deixava de ser propiament el dia de celebracio, va ser la fabada organitzada pels dos asturians d’aqui: la Cris i l’Inyigo.

No se si algu que no ho ha viscut, pot ser realment conscient de lo privilegiat de menjar-te tot aquesta carnaca a Jakarta. I malgrat la ressaca, qui pot rebutjar una botelleta de vi negre per regar tot aixo?

Dilluns encara m’esperava una felicitacio mes a l’oficina i un parell d’espelmes per bufar.

I un regal mes! Que com no podia ser d’altra manera era un segon batik, per afegir a la col.leccio de camises de carnaval pero que aqui son les que mes elogis et comporten quan les portes.

Eduard, un any mes vell, un any ple de grans experiencies i molt bons moments.

PD: I de Bonus Track, un petit video de l’ocasio

Turisme cultural (I)

Si Indonesia atreu centenars de milers de turistes cada any no es precisament per aixo. La festa estil “Lloret de Mar” a Bali congrega milers d’australians adolescents. La resta de l’illa en captiva molts mes, encara que no es fins que son alla, que se n’adonen que a Bali hi ha mes que platges. El buceig, el snorkelling o fins hi tot el trekking de volcans demostren el valor natural d’aquest arxipelag. Especies uniques com els dracs de Komodo o els orangutans de Kalimantan o Sumatra, atrauen els naturolegs; aixi com l’interior de Papua pot atreure els mes aventurers i etnolegs. Amb aixo no vull menystenir l’atractiu de Yogyakarta com capital cultural, pero tampoc ho podem situar al nivell d’un Angkor Watt.

Fa un parell de setmanes vaig anar a descobrir un d’aquests indrets. Combinaria uns primers dies a la zona de Tana Toraja amb despres el relax i el buceig a la petita illa de Bunaken. Sulawesi, coneguda anteriorment com Celebes, es una illa de forma entremaliada que queda entre les Filipines i Java.

(Ara sembla que hi han molts llocs marcats en el mapa, pero... poc a poc aniran sortint, que aquest es un relat que es presenta llarg...)

Aterrar a Makassar i enfilar set o vuit hores de cotxe fins a la terra dels Toraja i tota la seva peculiar cultura. Pero abans, paradeta a fer un cafe i gaudir de les vistes de la “Erotic mountain”. Algu em sabria dir per que? ;-)

La regio de Tana Toraja es coneguda escencialment per aquest tipus de cases i la seva passio pels sacrificis animals.

Hi ha qui diu que la casa te la forma dels vaixells amb els quals els primers habitants van arribar a l’illa. Altres opinaran que representa la cornamenta d’un bufal, que alhora es un element central en la decoracio, amb les rastres de corns penjats i fins hi tot el cap dissecat d’un d’ells. De fet, aixo darrer es un simbol d’estatus, ja que demostra la quantitat (i el tamany) dels sacrificis de bufals realitzats per la familia. El preu dels bufals ve marcat per la longitut de la seva cornamenta, on 20 cm vindrien a costar 10 milions de rupies o una mica mes de 600 euros. Si a part, el bufal te una pelamenta amb motius especials (la majoria son simplement grisos) o encara mes valuos, es albi, el preu es pot arribar a disparar i valer milers d’euros. A remarcar el dineral que es paseja pel mercat del poble.

Pero no nomes es sacrifiquen bufals, tambe els porcs estan a l’ordre del dia, ja que la zona es escencialment cristiana. A part de que son mes barats (el preu aqui ve marcat pel diametre de l’estomac a uns 2 milions el metre), son molt mes facils de transportar, encara que mes cridaners.

El cas es que quan es mort una persona, s’ha de montar gairebe una festa major (o un aplec del cargol) i comencar a sacrificar animals i invitar a tota l’extensa familia, amics,... vaja mig poble com a minim. Part d’aquests animals son regalats pels convidats (encara que despres s’espera que es tornin quan la mort els va a visitar, el que vindria a ser en el nostre cas un regal de boda), pero la majoria son aportats per la familia del que sera enterrat. Vist els preus als que van, a vegades s’ha d’esperar un any o fins hi tot mes (sembla que hi han casos que s’ha arribat fins a cinc anys!!!) a enterrar el familiar. El guarden amb formol (antigament li treien tota la sang) per evitar olors, pero el que no es salven es de guardar-lo a casa i com “formalment” no esta mort del tot, se li ha de demanar permis per entrar o sortir del menjador!

Abans totes aquestes ceremonies es feien entre Juliol i Agost, pero quan es van donar compte que atreien forces turistes, van decidir que els morts tambe podien ser enterrats durant tot l’any. Si en fan mes d’un centenar per any i duren varios dies, qualsevol turista que es passegi per la zona hi podra assistir.

La petita replica de la casa es on va el cos del mort, pero tambe surt en processo una figura d’ell que despres sera guardada en la tomba. En rotllana al voltant del mort, el grup “Bating Mariona” entonava cancons funeraries abans de sortir a passejar la comitiva pels camins del voltant. Una representacio dels millors bufals al davant i despres tot el sequit amb una alfombra vermella portada per les dones. Al final, la tradicio espanyola de la Setmana Santa, tampoc es tant especial, no? ;-)

En principi, el dia fort dels sacrificis era dos dies despres, pero vaja ja que es preveia matar un centenar de bufals i fins hi tot mes porcs, algun ja se’n feia.

Per als porcs, la particularitat era la utilitzacio d’una especie de llanca-flames per carbonitzar-los abans de passar a la tipica “matanca del porc” encara que amb unes mesures higieniques una mica menys elaborades.

La darrera imatge, no us recorda a un objecte llancat al Camp Nou? Si, aquell que la prensa madridista mai s’ha cansat de mostrar...

Per participar-hi, vam donar-li dos-centes mil rupies al guia (uns catorze euros) amb lo que va comprar tabac, cafe i sucre per donar-los a la familia. A canvi ens van donar de menjar: arros, peix especialment i picant i porc recient sacrificat.

Curios tot plegat, no? Pot semblar una futilesa gastar-se tot aquest dineral en un funeral, pero al final, crec que no deixar de ser un sistema de redistribucio de la riquesa en un mode molt tradicional, gairebe tribal. Les families riques, que s’ho poden permetre, comprant carn pels integrants del poblat. Em recorda la tradicio dels bous envolats de la comarca dels Ports, on la carn del toro sacrificat era subastada i els diners repartits entre les families pobres del poble. Viatjaras a l’altra punta del mon, pero les connexions entre cultures son brutals.

Continuara...

Eduard

Singapore parle francais

“Meme si je pourrais le paraitre, je ne suis pas pede” Evidentment no es una frase per estar molt  orgullós. El terme “pede” sent molt despectiu es podria traduir per marica. I no era això el que volia expressar, ni molt menys. Tot el meu respecte per totes les orientacions i mai he tingut una experiència desagradable al respecte. Soc conscient que malgrat tot quan veig a dos homes besar-se o tontejar, no ho afronto amb tota la naturalitat que hauria. Quan algú em diu que es homosexual, pot ser que aparegui un silenci incòmode. El meu racional ho troba estupit, però malgrat que poc a poc vaig millorant, encara hi ha un punt de sorpresa addicional. Espero que els meus fills em millorin en aquest aspecte, i per ells una opció sigui tan normal com l’altra (tot i que crec que falten formes condicionals en aquesta frase perquè tampoc esta clar això de tenir fills). En el que no hi ha cap dubte, es que tots els drets son per ells. Si es volen casar (no podríem erradicar el terme matrimoni i ja esta??? Quines ganes de que l’estat fiscalitzi les relacions sentimentals del poble!), doncs en els mateixos drets que qualsevol altra parella. I l’església i els seus adeptes que continuïn somiant amb sharies medievals, però la llei no ha de ser moral.

Malgrat tot, la frase demostra que comencem a fer equip. La Vicky es la controler d’operacions de la zona. Esta clar amb la seva fisonomia que es la típica anglesa (no esta tant clar en el meu cas, ja que cada vegada mes gent em diu que semblo indi), però donat que els seus pares viuen a Paris, parla un francès excel·lent i habitualment es la llengua que utilitzem. Cadascun tenim un cap jeràrquic diferent, però compartim cap funcional (que acaba exercint mes de cap que no pas l’altre) i això ens dona una mica mes de pertinença. De moment la resta la configuren un expert en recursos aqüífers i una experta en organitzacions. Sembla que hi hauran ampliacions en breu.

Dijous vam anar a fer un after-works. Quan vaig rebre la invitació em va fer molta il·lusió. Semblava una bona forma de conèixer gent de l’oficina i també noves zones de Singapur. Al final vam ser tres i era el major èxit dels dos darrers mesos L Però després de dos pintes tot es mes fàcil i acabes parlant de qualsevol cosa.

====================================================

===== Salt temporal ==== Passen dos anys i reprenc l’escrit =====

====================================================

El que havia de ser el cinque post del blog acaba sent el 62e o 63e, que igual en sorgeix encara algun entremig ;-). M’ha fet molta gracia retrobar-me aquestes linies just ara. T’adones de quantes coses han passat en aquests dos anys. D’un moment en que tot just m’estava instal.lant en la vida singaporesa, amb tots els seus viatges, a l’estabilitat jakartiana. De com la que en aquells moments descobria com la meva companya de feina, ha estat la meva parella durant un any (encara que nomes tres mesos vivint en el mateix indret). I ara continua sent una bona amiga amb la que mantinc un bon contacte (de fet encara farem una setmana de vacances junts per Sulawesi a finals de Novembre).

Ja em van fer la festa de despedida de Singapur i em van donar aquest bonic regal en forma de caricatures rejuvenides de tots els integrants de l’equip d’aigues.

Ara ja no parlo gairebe frances. De fet quan marxi el meu jefe actual, a finals de Novembre, ja no quedara cap frances a Aqua. Els dijous quan juguem a futbol-5, n’hi han uns quants, pero les relacions no passen de cordials i les converses intercanviades no son molt profundes. Aixi com l’any passat era la principal llengua de feina, mostrant lo aillats que podiem estar dels paisos que visitavem, ara es bastant mes una anecdota, molt util quan venen els grans caps de Paris.

Pero es que Jakarta tampoc parla indonesi, ja que vaig comencar amb ganes l’aprenentatge de la llengua, pero la meva dedicacio ha estat efimera i mai m’he llancat a parlar-ne realment. Puc impressionar una mica a les visites que venen, pero poc mes ;-). En funcio del que es plantegi pel futur haure de fer un pensament i tornar a ficar-m’hi serios o simplement deixar-ho en una anecdota mes, una linea poc util en un curriculum.

I es que si hi ha una cosa que no ha canviat en aquests dos anys a Asia, es que no se cap a on em porta el futur. No se el que decidire en els propers mesos com a propers passos. I en el fons, aquesta situacio d’incertesa no es tampoc un problema per mi.

Eduard

PD: I a profito per ficar aquestes 4 linies que tambe havien de conformar un post, pero ni tenien titol ni tant sols se cap a on havien de portar : Amb els anys m’he pijatitzat, es un fet evident i no me n’he d’excusar. Malgrat que el gust estètic i la classe segueixen sense ser un dels meus forts (nomes cal veure com vaig vestit, i no pas per la qualitat de la roba, sinó per aquella sensació que no saps molt be en que es basa, però que et permet distingir qui te traca i qui no per elegir la seva vestimenta, i la seva manera d’actuar). Suposo que els fenòmens de la Sanchizacion i la Quijotizacion son imparables.

Antimadridista

M’he llevat una mica afonic despres de la nit d’ahir. Molta cervesa i molt cridar durant la retransmisio del partit son la combinacio que ho explica forca be. I es que el classic dels classics sempre fa sortir l’animal que tots portem dins. Cridar contra l’arbrit i la seva actuacio tant casera, tractar de fills de puta en amunt a qualsevol jugador que vestis l’elastica blanca, i perque no, lamentar algun dels errors dels nostres. I es que durant el partit, destilo agresivitat, convertint-me mes en un boig noi que en la persona tranquila que acostumo a ser. Lo bo es que normalment nomes dura els 90 minuts de la retransmisio i despres recupero les relacions cordials amb els madridistes.

De la velada d’ahir no tinc fotos, pero en tot cas, a part de l’Adria al meu costat, la resta de l’Eastern Promises estava forca tranquil. El que si recordo com un partit que vaig fer bastant l’energumen era al 2012 a Cardona. L’inici de la debacle barcelonista. L’ultima esperanca perduda de guanyar el que hagues estat la darrera lliga de Guardiola.

I es que per una persona tant poc religiosa com jo, el que potser s’apropa mes a un sentiment religios per mi es el futbol. I no perque sublimi el meu equip a la figura d’un Deu, pero si per assimilar l’arxienemic com si fos el diable, Satanas en forma de Real Madrid, i en totes les seves possibles formes. Aquella entitat que et pot fer por quan els veus envalentonats i el teu equip no esta a l’altura, aquell que sera l’objecte de totes les teves burles quan l’has vencut. I com en qualsevol confrontacio divina, mai hi ha cap victoria definitiva, cap derrota que no sigui alleujada per la seguent victoria. Un cicle que es retroalimenta per la simplicitat del seu concepte i per la complexitat dels seus matisos. I es per aixo que esdeve tant global, quelcom que surgeix d’un fet intrinsecament local.

De forma mes racional o mes subjectiva, al final el Real Madrid acaba representant en la seva historia i en el seu present, el model de les coses mes odiables d’Espanya. Impulsat i projectat internacionalment com a eina de legitimacio del regim franquista (com moltes altres dictadures, pero aixo ja ho vaig tractar quan comentava el bon llibre del gran dels Usalls : http://eduanon.blogspot.sg/2013/04/temps-desports.html). Encara avui en dia, la seva tribuna d’honor acull els elements mes importants de la casta actual. I per no dir, que amb el meu apreci envers la monarquia, el sol fet que el seu nom s’encapcali per una referencia a la realesa, ja indica per on van els trets. Pero vaja, totes aquestes pinzellades, no deixen de ser maquillatges racionals perque no sempre es facil assumir que estimem o odiem per motius molt mes viscerals o irracionals que tot aixo.

Ahir mateix ho parlavem amb en Josep, mes conegut com Sepi. Catala pero madridista, encara que moderat malgrat haver crescut en un medi hostil. El fet es que li deiem que sent com es un bon paio, hauria d’esforcar-se i fer-se del Barca. I com es prevesible no era una demanda nova per ell, ja a l’escola li feien el mateix tipus de reflexions. I ens va confessar que ho va intentar, que durant un periode es va voler fer del Barca, pero... aquestes transformacions en edat conscient ja no son possibles, i el seu odi cap a l’equip blaugrana sempre acabava apareixent.

I no deixa de ser una pregunta bastant classica i que no sempre rep la mateixa resposta: tu que ets: mes barcelonista o mes antimadridista? Que prefereixes que guanyi el Barca o que perdi el Madrid? O formulacions semblants. I la resposta? Doncs mes antimadridista. Hi haura que ho titllara de trist, de preferir el mal dels altres que el teu propi be. Pero com a tota experiencia religiosa, dificilment hi trobaras una resposta racional, i en aquest cap, l’adrenalina de treure tota l’agresivitat animal captiva en el teu interior, es projecta mes facilment en odi cap al fals “senyorio” blanc. Odi que alhora no impedeix tenir bons amics madridistes, ja que al final, com tantes vegades repetit, “el que passa al terreny de joc es queda al terreny de jo”. I no sense sentir molta vergonya, compartire una de les fotos d’un passat obscur en que una combinacio d’alcohol i euforia d’amistat va permetre una foto com aquesta.

Serveix tambe per comprobar la relativitat de la meva forma de vida i que malgrat lo malintencionat que puc ser durant les retransmissions futbolistiques i un odi intrinsec, queda suficient humor per vanalitzar tant futil entreteniment. I es que amb tot, tal com van dir de les religions, estem parlant de l’opi del poble. Opi que no coneixen d’ideologies, ni de racionalitat.

Eduard

Relacions oficials

15 d’Octubre, com gairebe cada mati obro el mail i em trobo un nou mail de l’embaixada. Com a assumpte: “Mensaje de felicitacion de su majestad el Rey”, en obrir-lo, a la capcalera el seguent logo : (entenc que es el logo de la familia borbona espanyola, o al menys aixo em fa pensar la flor de lis)

De Su Majestad el Rey

Con motivo de la Fiesta Nacional, deseo haceros llegar, en mi nombre y en el de toda la Familia Real, nuestra más cariñosa felicitación y aprecio.

Vuestra entrega y dedicación en el cumplimento de la labor que desempeñáis lejos de España son motivo de orgullo y reconocimiento para todos.

Con la convicción de que seguiréis perseverando en el compromiso de servicio a España, La Reina se une a mí para enviaros los mejores deseos de éxito personal y profesional para vosotros y vuestras familias.

Afectuosamente,

Felipe R.

Curios que un rei t’escrigui un mail, mes quan se sap l’apreci que li tinc a aquest pamplina. Curios que tingui aquesta conviccio en que seguire perseverant en el compromis de servei a Espanya, mes quan aquesta idea no m’ha passat mai pel cap. En tot cas, m’hauria de referir al secretari que ho ha redactat.

En tot cas 3 dies abans havia estat la: “Fiesta Nacional y Dia de las Fuerzas Armadas Espanolas” com tambe titulava la invitacio rebuda pel dia seguent.

Invitacio que no hagues rebut si no conegues personalment al consul, ja que en l’enviament de mail massiu que havien fet, no havia aparegut en la meva safata d’entrada. Al grup d’espanyols d’aqui es feia la conya que els potencials votants de si-si quedavem automaticament exclosos. En tot cas, malgrat l’esforc de fer-me-la arribar, no vaig poder assistir-hi ja que estava en la festa de despedida del director general de la zona Asia-Pacific de la divisio d’aigues del grup Danone (un bon titol eh!?). I hi assistia amb aquestes pintes i no desentonava veient com anava una companya de feina :

El que no se es si l’embaixador de Jakarta no esta casat o que passa, ja que l’any passat a la recepcio de Singapur tambe ens invitava la senyora palomera (aixi com una bona serie de patrocinadors, entre ells el puto Real Madrid...)

Tampoc en aquella ocasio hi vaig anar. Imagino perque estava a Jakarta, pero es que fer-ho a migdia, no sembla molt compatible amb treballar.

On si que vaig assistir va ser a una actuacio flamenca que va fer-se en un vell teatre jakartia.

La veritat es que l’actuacio del mestre Ramon i la seva colla de musics va ser forca espectacular. I aixo que la gent de l’embaixada van haver de correr una mica, ja que inicialment ho havia de fer una dona que va ser baixa per malaltia. Fins ara es l’unic acte de l’embaixada que he assitit, pero es que amb els becaris que hi treballen son amb els que vaig anar el cap de setmana passat a Lombok (i amb els que sortire de festa aquesta nit o la d’ahir que no se quan s’acabara publicant aixo ;-)).

A l’embaixada d’aqui nomes hi he anat un cop, a registrar-m’hi i a acompanyar al meu jefe, frances, pero que com s’ha comprat un pis a Barcelona, necessitava obtenir un NIE. Al conneixer al consul, ens va fer una visita guiada per dins. Edifici que de fora sembla mes aviat una preso, ja que en alguns periodes Indonesia ha estat considerat un pais perillos, degut a alguns atemptats terroristes, sent el mes famos el de Bali al 2002, pero alguns d’ells a Jakarta, mes concretament al Ritz-Carlton on m’hospedava l’any passat. En aquesta ocasio tambe vam poder coneixer alguns personatges com l’agregat comercial, amb el que havia sopat un cop pero que no em recordava (com tampoc ho va fer a l’esdeveniment de flamenc i li vaig recordar ;-)) i a l’agregat militar. Al principi em va semblar que el militar aqui no hi pintava res, que com collons devia ocupar el seu temps si no imagino que puguin organitzar exercisis comuns aquests dos paisos. Despres vaig saber que Espanya intentava tancar importants ventes d’armament a la Republica Indonesia, i aquest home havia d’ajudar a materialitzar el contracte.

A partir del 25 d’Octubre hi haure de tornar, ja que al passaport li quedara menys d’un any de vigencia i com tot fa indicar que haure de renovar el permis de treball, doncs hauria de tenir mes vigencia que el periode de treball. A part per tristor o fortuna, passara a tenir 10 anys de vigencia enlloc dels 5 actuals, encara que qui sap si el panorama catala fara que l’hagi de renovar amb  una altra nacionalitat... En tot cas ara ja no em toca viure amb dos passaports i tant utilitzats com fa un any.

I es que el de l’esquerra el vaig haver de renovar perque estava ple!

I com es un Kitas? Doncs un document, que en el meu cas, es forca cutre i grapat al passaport.

Dic en el meu cas, perque altra gent el te en forma de targeta com si d’un DNI es tractes. La meva ventatja en tot cas radica que el lloc de treball que s’hi esmenta es el real. No com el meu jefe que al principi era enginyer de recerca i desenvolupament i despres de renovar-lo va passar a ser assessor de marketing. O pitjor en cara, el cas de l’antic director de compres en que fins hi tot (i degut presuntament a una mala relacio amb un lobista que el va denunciar) el va venir a buscar la policia ja que el seu titol oficial era enginyer quimic. Lo curios del cas, es que sent malasi d’origen xines, el seu nom oficial no coincideix amb el nom amb que tothom el coneix. Aixi si tothom li diu Therence, ell oficialment te nom xines (a Indonesia aixo no passa ja que en temps del New Order, es va obligar a aquestes persones a “indonitzar” el seu nom). Aixi que quan els agents de policia preguntaven per ell, ningu sabia de qui es tractava. En tot cas, l’home va passar-ho forca malament tot amagat en el seu despatx. Al final no li va passar res, pero al cap de pocs mesos ja s’havia mudat a Singapur, encara que el motiu era previ a l’incident.

Una altra curiositat es que la foto ha de ser amb fons vermell, sense ulleres i amb posat serios. Sense ulleres tambe era a Singapur, encara que alli et deixaven somriure, encara que semblessis mig subnormal com en el meu cas.

Eduard

PD: Dema ja fara 2 anys que vaig comencar a escriure aquest blog. Aquesta sera la seixantena entrada, amb al voltant d’un miler de paraules de promig. I crec que encara em queden ganes i temes per continuar escrivint. Felicitats per allo que van comencar sent uns “Bons proposits” i continuen no sent mes que aixo.