Gairebé 10 mesos

Doncs aquest és el temps que ha passat des de la darrera vegada que he obert el fitxer “Bons proposits.docx”. El fitxer Word on escric el contingut del blog de “Les petites aventures d’un Anon”. Un fitxer en el que escric en la pàgina 312 de 312 i on diu que ara mateix s’hi encadenen 138300 paraules. Un fitxer modificat per darrera vegada el 31/01/2021 a les 15:27. El darrer títol amb que arrancava un post era “Més de catorze anys fent aigües (part 1)”. Devia tenir intencions de fer alguns episodis més sobre tots els anys passats a Danone. Els “bons propòsits” van quedar efectivament en això, propòsits. I ja venia d’una època en que cada cop la freqüència d’escriptura anava baixant. Paradoxalment, el haver-me apuntat dos anys a un curs d’escriptura, havia acabat per allunyar-me de la pràctica un cop vaig reconneixer que encara no estava llest per llençar-me en el mòn de l’escriptura novel.lada.

I he hagut de tornar a França per uns dies, per tonar-me a sentar davant d’una fulla de Word en blanc i llançar-me al repte de tornar-la a plenar amb el que raja. Suposo que el fet d’haver tornat a la terreta, fa que necessiti menys aquest tipus de comunicació. Que la proximitat fa que haguem recuperat més contacte presencial. Suposo que també s’ha perdut l’encis de parlar de terres i cultures llunyanes. Aquest camí es va iniciar anant a viure a Singapur, i ara escric vivint a Sitges. S’han reduït dràsticament les nits en que vaig a dormir rememorant estranys rencontres, situacions fora de l’esperat o sense entendre el mon que m’envolta. També son menys nits de sol.litut. Tenir la Cris al costat del llit, dona una calma d’esperit amb un aroma de felicitat molt diferent de l’euforia i el desarrel. Tenia la intuïció de que aquesta era la vida que volia viure ara, i aquests primers mesos més que ho confirmen. Crec que he trobat un nou equilibri, basat en el genial camí recorregut i un present en el que m’hi retrobo completament com l’Eduard a poques setmanes de complir-ne trenta-nou.

Fa poc ja vaig escriure un post sobre lo poc que escrivia darrerament (“Netflix, podcasts, CoVid i moltes altres excuses”, pàgina 303, https://eduanon.blogspot.com/2020/09/netflix-podcasts-covid-i-moltes-altres.html). A la pàgina 299, “Neva” (https://eduanon.blogspot.com/2019/11/neva.html), també parlava del mateix tema. Uns anys abans, a la pàgina 239, també n’hi ha un altre que parla explícitament d’aquest fet : “La pàgina en blanc” (https://eduanon.blogspot.com/2016/09/la-pagina-en-blanc.html). A la pàgina 219 “Per què escriure?” (https://eduanon.blogspot.com/2016/02/per-que-escriure.html), ho enfoca des de l’altre costat. De la motivació de fer-ho. Para Eduard! Ja n’hi ha prou! La temptació de rellegir enrere és massa gran. El somriure que se’m dibuixa releva que l’escrit durant aquests més de nou anys té un valor personal remarcable.

No sé molt bé quin futur se li depara a aquest blog, a aquest relat. Hi ha temes que sempre m’acompanyaran, hi ha temes que envelleixen malament. Espero sempre tenir gane d’escriure, encara que sigui a intervals llargs, irregulars amb qualitat variable i sense mai cap pretensió. Son moments que queden reflexats amb l’optica del moment o son moments revisats, diferents a com van ser viscuts, amb la distància i la maduresa que dona el temps. Poc importa, d’una manera o altra, és una part de la meva escència.

Eduard

Més de catorze anys fent aigües (part 1)

En dos mesos començo una nova aventura en el mon de les pintures. Finalment l’anunci ha estat recollit de forma natural. Simplificant, la gran majoria de les respostes han vingut a dir: “ho entenc, et desitjo lo millor i és una gran pèrdua per Danone pero fas bé”.  Com previst, no hi ha hagut contraproposta. La tendència és a reduïr efectius i la nova organitzacio tot just comença a dibuixar-se. Ningu amb visio de com serà exactament i la gent més preocupada per trobar-se una cadira que en construir res de nou. Preocupacio i pessimisme. Tant per ells com pels resultats del grup. Encara més quan un fons d’inversio dels que anomenen activistes han demanat la dimissio del president i CEO de Danone, el controvertit Emmanuel Faber.

El meu primer contacte amb Danone fou en tant que consumidor de iogurts des de ben petit, com la majoria de nens en aquella època, abans que els lactis siguin un element de controversia. També era un gran amant de les galetes LU que per aquelles formaven part del grup. En el mon de les aigües hi entraria més tard, ja que a Lleida, l’aigua del grifo havia estat l’origen de consum habitual. Les primeres cerveses San Miguel que vaig consumir si que eren Danone, pero poc després ja les vendria per dedicar-se “a l’alimentacio sana”. Veient-ho en retrospectiva, no sé si va ser un gran moviment estratègic.

El primer contacte amb Danone en tant que relacio professional va ser durant el 5è any d’estudis universitaris. Havia tornat dels dos anys passats a Paris i era un moment de plena eferverescència personal. Estava ficat en moltes histories. A nivell acadèmic, feia assignatures barrejades de tercer, quart i cinquè d’industrials. Era el preu a pagar per la gran experiència a Central. Tenia horaris un tant exotics i encara em divertia fent alguns crèdits de lliure eleccio al campus nord. Paral.lelament formava part del comité organitzador del Forum d’empreses de l’ETSEIB. Una de les millors experiències associatives que he viscut amb un equip magnific amb qui vam passar junts moments genials. Una de les coses que m’ha acompanyat en tots els meus moviments és la carpeta d’aquesta quinzena edicio. Un avio de paper que ens projectava cap a un nou futur.

Si no en tenia prou, vaig inscriure’m al programa Unitech, el que l’any següent em portaria a Zurich i Suzhou. La seleccio era a través d’un dia de dinàmiques d’equip i individuals, on “competies” amb aspirants de les diferents facultats de l’UPC. I en mig de tot aixo encara s’hi va incloure el Danone Trust. Un joc de simulacio d’empreses en que durant un dia comandaves una empresa virtual. Per participar havies de constituir un equip de cinc i et reparties diferents rols. Per un costat m’acompanyaven la Noe i el Sylvain, dos Centraliens amb qui havia viscut molt bons moments a Paris; per l’altre el Nestor i al Magarolas, dos penyates claus, sent l’Oriol a més a més organitzador del Forum i el que m’havia ajudat a formar part de l’equip organitzador ja que quan aquest es composava jo encara era a Paris. Un equip molt solid i que tenia una varietat que els altres competidors no tenien: una noia i un francès 😉.

Aixi que en una jornada molt intensa, venien gent de Danone a l’ETSEIB, acompanyats d’una pila de iogurts i altres productes corporatius a fer que 6 equips diferents d’enginyers competissin entre ells. Al mateix temps que havies de construir el teu plà de negoci pels propers tres anys en un pais imaginari (encara que molt semblant a un Brasil real), també havies d’anar responent a e-mails virtuals posicionant-te sobre diferents problemes que tenien les teves fàbriques (vagues, problemes tècnics...) o els departaments de marketing o recursos humans. Ens van declarar equip guanyador d’Industrials i vam anar un dia a la fàbrica de Parets a presentar el nostre pla de negoci. Abans ens van enviar un ex-estudiant que per aquelles treballava a Danone per ajudar-nos. A la masia de Parets, vam rebre uns quants aplaudiments i fora de micro ens van dir que teniem la millor solucio “tècnica” pero que a nivell de presentacio deixavem una mica que desitjar. Tipic. Els que van anar a Paris a representar els equips espanyols van ser els de la Pompeu Fabra, que s’havien currat un video magnific i que tenien una professora de la universitat que els havia acompnyat durant tot el procès.

Malgrat que tant sols els guanyadors tenien assegurats un semestre de pràctiques a Danone, a mi també em van trucar per fer una entrevista per fer pràctiques. El més divertit és que a aquesta entrevista i vaig anar amb una camisa vella del pare del Gallego, que tenia taques pero que sota un jersei no es veien. Suposava que a una entrevista de feina s’hi havia d’anar amb camisa i per aquelles, al pis de l’Hospi, l’unica era aquesta. Durant l’entrevista feia un calor important, pero malgrat que estiguès suant com un porc, no em podia treure la camisa sota cap circompstància, jejejeje. Podriem dir que vaig suar més per fer les pràctiques a l’entrevista que durant tot el Danone Trust 😉

A través de ser organitzador del Forum, també havia aconseguit poder fer unes pràctiques a Protecter & Gamble a Mataro, en una fàbrica on feien el Sunny Delight al mig de l’Ariel. Fer les pràctiques en una fàbrica m’atreia més, pero vaig ser pragmàtic, a Font Vella hi podia anar en metro fàcilment des de casa o des de la facultat mentres que anar a un poligon industrial a Mataro, era una epopeia en transport public. I a més a més, començava les practiques al mes de Maig, combinant classes i pràctiques, perquè a principis d’Octubre començaria un nou curs a l’Escola Politècnica Federal de Zuric. Seria el meu primer estiu completament treballat, de Can Serra a Urgell amb Paris. Una experiència que acabaria sent molt significativa pel futur.

El meu jefe era el Manel, un primer jefe que em marcaria molt, tant en lo professional com en lo personal. I amb qui encara avui de tant en tant i ajudats per tenir dones que son amigues entre elles, guardem el contacte. Estava al departament de planning, acompanyat pel Xavi i el Marc, dos joves managers amb gran potencial, tots enginyers industrials. Ells eren els que em van fer agafar un gran apreci per la previsio de ventes i la planificacio de la produccio. Tots fa anys que van deixar el grup en diferents moments i cap a diferents direccions.

Quan he escrit el titol, ja he posat “part 1” perquè sabia que amb un sol post no en tindria prou, pero tampoc no m’imaginava que no passaria del meu periode de becari. Suposo que retrobar-me en un periode dolç d’ara fa més de quinze anys, comporta perdres en els detalls. Sortir definitivament de l’adolescència, tenir una primera realacio amorosa duradera, fer els primers passos en el mon laboral. Mil records que et venen a la ment, i mil altres que s’han perdut en les brumes del temps. Va ser un any que vaig viure molt intensament, que ha definit molt del que soc avui o que millor dit a ficat les bases per entendre el que vindrà després. Anars i retorns de Catalunya cap a fora i de fora cap a Catalunya. Serà aquest el definitiu? La resposta no em provoca emocions.

Eduard

Una nova etapa

Semblaria que es tracta d’una resolucio de nou any. D’una manera de trencar amb un 2020 marcat per una distopia mundial i encarar l’any que tot just s’inicia amb noves prespectives a nivell personal. Pero no, es tracta de quelcom de més meditat, d’un canvi significatiu als més de 14 anys de trajectoria professional. Avui és diumenge 3 de Gener de 2020. M’he llevat ben d’hora a Castelldefels i he conduït durant una mica més de 8 hores fins a Saint Paul sabent que seria una de les darreres vegades que ho faria. He descarregat les coses, entre elles una magnifica bici per complementar el meu rodillo de forma definitiva (gràcies Francesce, Ares, Oriol i sobretot Jordi i son pare 😉). I m’he ficat a escriure la carta de dimisio.

Demà comunicaré que deixo el grup Danone i em comprometré amb Cromology. A molt tardar, a principis d’Abril estaré de nou instal.lat a Catalunya. De moment mirarem pel Garraf, pero qui sap on acabarem. També després de més d’una dècada tornaré a viure en parella. Pero per facilitar l’aclimatacio, passaré de promig tres dies a la setamana en desplaçament, si el CoVid ho permet, està clar. Passaré de fer aigües a fer pintures decoratives. Com ahir em deia la Cris, de la transparència a més de 140.000 colors establerts, i si en voleu un de diferent, també t’ho podrem fer.

Torno a sentir les papallones a l’estomac dels moments de grans decisions. Sabent que és una d’aquelles eleccions que et condicionen significativament la vida. Faré bé? M’estic equivocant? Estic convençut pero no deixo d’encarar territori desconegut. Mai fins ara he comunicat al meu cap que ho deixo, que m’en vaig. Com s’ho prendrà? Com afectarà als projectes en curs? Com seré percebut per la resta de l’organitzacio? Pels meus companys i amics de Danone? Estic molt tranquil amb la meva decisio, pero després de tot el temps passat, vull marxar bé del grup. Orgullos del fet i deixant en bones mans el meu llegat. Que els 3 mesos de preavis que son llei a França puguin escruçar-se per facilitar-me tot el follon logistic i organitzatiu que m’arriba. Poder gestionar comodament el traspàs de les meves funcions, idealment a les bones persones; poder preparar la mudança i deixar el pis en condicions. Buscar amb la Cris una nova vivenda, ja sigui de lloguer, ja sigui de compra (si! Jo, Eduard Anon parlant de comprar una casa, també en aixo he canviat!). I qui sap si també tenir algun dia disponible per les darreres esquiades alpines. Se m’ha girat feina en aquest inici d’any.

No sé quan podré publicar aquest post. No sé com i quan l’Ambroise, el meu super-ocupat jefe actual, voldrà o podrà comunicar. No sé si em faran una contraproposta. Suposo que en condicions normals, Danone voldria poder guardar-me. No és per vantar-me, pero objectivament soc un dels millors talents d’operacions de la divisio d’aigües i especialment en supply chain. Poca gent conec que sàpigui tant de lo meu i de tants països diferents. Pero el grup ha anunciat que els sobren entre 1500 i 2000 persones amb exactament el meu perfil, que les 3 divisions actuals s’han de fusionar pero que encara no saben quina serà l’organitzacio que volen implementar. El màxim responsable de les operacions de la divisio porta de baixa més de 6 mesos i el descontrol és notori. La gent està més preocupada per quin serà el seu proper seient que per construir. Desconec quina pot ser la resposta a la meva comunicacio, pero probablement passaré desapercevut.

En un altre moment ja us parlaré del futur, de què faré i de què va aquesta nova aventura. Ara toca posar fi amb naturalitat i elegància al que han estat molts anys de desenvolupament i creixement personal; de feina compromesa, dura pero satisfactoria; de grans conneixences i aprenentatges; de molts països i cultures diverses. No m’imaginava quan començava a fer planning de Font Vella Sensacion a Barcelona, que aquells inicis em conduirin fins aqui. El meu passatge per Lanjaron, Singapur, Jakarta per acabar a Evian, l’indret on he passat més temps treballant per un grup en el que he percebut la seva evolucio. Suposo que també tocarà un post d’anàlisis i de nostàlgia. Ara toca transitar en un periode de transicio que la legislacio francesa fa que sigui massa llarg.

Eduard

Distopia

Sempre he estat un gran amant de les novel.les de ciència ficcio. No van ser elles les que em van introduir en el mon de la lectura. Aquest honor l’otorgo als comics d’Astèrix i Obelix i de Tintin. No sé per quin ordre. Pero el fet que la biblioteca del Joan XXIII tinguès ambdues col.leccions complertes i que alguns dies m’hi estiguès alli esperant que la mare acabés l’hora de més que havia de fer al cole abans d’anar cap a casa. Ambdues condicions van desenvolupar la meva passio per aquests comics. Miro enrera amb un somriure malgrat que ara poguin ser considerats com relats racistes i misogins. Després vaig saltar a Jules Verne, acompanyat pels dibuixos animats de la “Volta al mon en 80 dies”, vaig descobrir un nou univers, on es viatjava per l’interior de la terra o encara millor s’anava a visitar la lluna. Quan era petit i em preguntaven que faria de gran, el meu gran projecte era construir un cohet amb el meu bon amic Quiri i des de la Portella (ell tenia orignes alli) envolar-nos a descobrir nous horitzons.

Amb l’adolescència es van ampliar els horitzons, els llibres de fantasia (qui no podria ficar en un altar El senyor dels anells?), els d’historia, alguns grans clàssics i fins hi tot algun d’assaig van anar cultivant-me. Pero el que anomenariem la ciència ficcio sempre va estar alli. El mon feliç d’Aldous Huxley sempre ha estat un dels meus grans referents. 1984 va aparèixer en el meu radar al mateix moment que el seu equivalent i completament deformat fenomen televisiu. Son llibres que et canvien la forma de veure el mon i especialment de somiar el que serà el futur. El monument intel.lectual que resulta la Fundacio d’Isaac Asimov, el Dune de Franck Herbert o els Jocs d’Ender sembla mentida que siguin llibres que no tinguin una repercusio molt més forta i segueixin emmarcats amb un cert cercle de frikisme. El fet que estiguin ambientats en mons futurs, tecnologicament diferents tant sols son excuses per projectar-nos grans temes filosofics, poc tractats altrament.

I tota aquesta introduccio per venir a dir que estem vivint de ple en mig d’una d’aquestes novel.les. Suposo que n’hi deuen haver. Probablment cap de mitica o que resorgeixi en força, pero al menys a nivell filmic me’n ve una de peli sobre un futur amb pandèmia. Ara bé, centrada en els aspectes d’accio sobre un futur atemorit per la prescència d’un virus de forta mortalitat. Un escenari bàsicament Hollywoodià sobre com la humanitat s’hi enfronta. Res a veure en com nosaltres, ciutadans ordinaris ens hi enfrentem. Sense nocio ni de temps de lluita, ni de mesures pràctiques sobre la poblacio. Qui pensaria que una vida en els diferents nivells de confinament podria ser alhora una realitat i quelcom d’interessant a projectar?

A mitjans dels anys 90, pensava que els moments més interessants, més impactants de la historia ja havien ocorregut. La caiguda del mur de Berlin m’havia pillat massa jove per valorar-lo com es mereixeia i que les guerres dels Balcans o d’Irak poc tenien d’èpic o definitori. Semblava que tot estava sota “control” i que la humanitat estava orientada en més o menys una bona direccio. No esperava grans sorpreses. Aquesta concepcio del mon la vaig canviar quan un 11 de Septembre em vaig creuar pels passadissos del Penya dos telecomates que davant mons pares ens van dir: “Les Torres Bessones ja no hi son i el Pentàgon s’ha convertit en un quadrat”. Veure per la tele un moment historic em va fer reconsiderar completament la meva concepcio de la Historia en majuscules i del futur humà en la seva globalitat. Aquest 2020 és de nou un d’aquests punts d’inflexio que acceleren encara més un canvi a escala mundial.

“Una distopia, contrautopia o antiutopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics.” Aixi és tal com es decriu a la wikipèdia el terme. I sense voler canviar la definicio, perquè no deixa de ser la que més ràpidament ens ve a la ment. El que m’interessa de les distopies no és tant el concepte de societat opressiva, totalitària o indesitjable, sino el fet que s’hi pot arrivar per bons motius. Buscant la felicitat estem disposats a sacrificar la llibertat. Buscant la supervivència ens deixem dirigir pels més forts. Buscant la seguretat sacrifiquem l’individu. Vivim pensant que ho podem tenir tot, pero podem caure en situacions on aixo deixa de ser possible (si mai ho és...) i hem d’elegir. Finalment vivim un d’aquests moments i estem poc equipats per prendre decisions com a societat.

Factualment ens enfrentem a un virus relativament molt contagios amb un nivell de mortalitat superior als virus massius que ens enfrentem habitualment, sobretot entre poblacio de risc i envellida. Per aturar la propagacio es requereix de distanciament social, higiène reforçada i el port de mascaretes. La solucio definitiva hauria de ser una vacuna que limiti la propagacio aixi com elements paliatius que redueixin el percentatge de mortalitat. La principal questio és com arrivem fins el Dorado de la solucio definitiva amb el menor peatge social possible. En un costat de la balança la proteccio del sistema sanitari i per conseqüència el numero de morts, en l’altre costat l’economia i el zoon politikon humà. Al bell mig, la nostra psique. I els que intenten moure el cursor de la balança, uns dirigents politics aconsellats per equips tècnics i cientifics amb interesos creuats.

Majoritariament, les distopies estan dirigides per una “força amagada” amb un clar interés per imposar la seva visio del mon. Suposo que la realitat és més “cutre” i hi arrivem sense saber massa com. Sense que les eleccions siguin debatudes. Amb mil tensions internes i amb uns consensos que apareixen sense que ningu sigui massa capaç d’explicar. No hi ha cap solucio miraculosa, si no seria ja l’adoptada. La sensacio és que els peatges seran molt elevats i que en tant que societat no sabem com meusrar-los. Per aixo és més senzill tirar la pilota endavant i seguir les politiques majoritàries. Quan de temps? Suposo que dependrà del que necessitem fins al nou punt d’equilibri. El cost psicologic de tot aquest periode és el més dificil d’estimar. I les conseqüències de pagar-lo... Cap a quina nova societat ens dirigirà?

Moltes preguntes i poques conviccions. Aquesta és la màgia de reflexionar sobre el futur de la societat.

Eduard

Netflix, podcasts, CoVid i moltes altres excuses

 Feia dies que em rondava pel cap. Altres cops ja havia passat, pero la sensacio és que mai havia durat tant. Efectivament, a l’obrir el fitxer on escric he vist que des del mes de Maig que no ho feia. Evidentment no hi ha cap obligacio de fer-ho. No hi ha més que la meva voluntat d’exposar-me en public i la veritat és que tant sols la Cris m’ho havia reclamat. I aixo que ella prefereix escrits privats entre els dos. Aquells que tampoc escric darrerament. Tampoc escric masses whatsapps, ni en els diferents grups ni de forma més personalitzada. Els periodes de zoom s’han anat espaiant. Sembla que no estic en un periode especialment comunicatiu. Pero no unicament aixo. No hi han especialment restriccions a la mobilitat, pero els caps de setmana no vaig enlloc. Les vacances d’aquest any han estat especialment casolanes i no m’ha suposat cap mena de remordiment.

Em faig gran. No hi ha especialment consternacio en el constat. Es llei de vida. Es quelcom d’extremadament subtil, extremadament progresiu. Potser fins i tot es podria dir que ho faig més tard del que em tocaria. Conservo una certa infantilitat que fa que molta gent em percevi més jove del que marca la meva data de naixement. Continuo pensant que no estic tant lluny del que havia estat, pero és innegable que excepte contades excepcions no hi han els excesos d’abans. I la veritat és que soc feliç en la meva condicio. Hi han moments de nostalgia. Afortunadament. Pero dormo molt bé i aquest és el millor sintoma.

Es curios cap a on em porten les reflexions. Pel titol i el començament hauria d’estar parlant d’unes coses i el darrer paràgraf ha divergit fortament. Després de tants mesos potser he perdut el fil conductor pero si vaig als primers posts, mai n’hi ha hagut vertaderament. Vinc aqui a buidar-me i aixo fa que a vegades el discurs no sigui massa coherent. I no deixen de ser els posts més personals els que mantenen la màgia. Malgrat que siguin uns dels meus preferits, dels que vaig viure més intensament, ningu recorda els meus relats detalladissims del viatge per Timor Leste.

Per què no escric? Ficar-me a mirar un capitol més de la darrera serie de Netflix requereix força menys esforç que estar davant d’una pàgina en blanc. N’hi han de molt bones, n’hi han de bastant menys pero clicar sobre un episodi més és tant fàcil... I un cop has començat? Per què no continuar? S’ha de reconneixer que és un gran model de negoci. I fer unes partidetes al Hearthstone si van acompanyades d’un bon podcast, no és una bona manera de formar-te i disfrutar al mateix temps? La temptacio és forta i t’evadeix completament. Un bon combat et fa pensar més que la major part dels problemes professionals. I escoltar ciència, humor o frikismes al mateix temps, el millor complement. I amb el risc de CoVid, qui vol agafar un vol d’avio? Qui vol anar a un hotelet suis? Si fos per mi aixo no seria cap fré, pero em freno igualment. Malgrat que a mi no em faci por, el contacte amb gent més fràgil s’ha de cuidar. La Cris, molt més racional que jo, m’ho recorda quan cal. I la veritat és que ja m’està bé. Sortir amb la bici em sembla una bona manera de plenar el cap de setmana. Si a més a més hi ha futbol o tour de france, que millor per plenar l’agenda. Encara millor si el diumenge s’anuncia un concert de l’Ares i l’Ira, hora sagrada per estar en condicions d’escoltar-lo. Crec que els seus concerts és de lo millor que ens ha portat la pandèmia. Aixo i el teletreball, que permet passar setmanes senceres alli on l’amor radica.

I en tres setmanetes els de Lleida venen a visitar-me. Aquestes prespectives son de les que pugen la moral. I ara us deixo, que malgrat que aquest post el vaig començar ahir al vespre, l’estic acabant quinze minuts abans d’un nou concert. I després trucadeta als pares, a veure com van les coses. Soparillo i zoom amb els Penyates. Les refelxions fan el seu cami.

Eduard

I després de la tempesta?

Ja fa dies que la Cris em pregunta: com creus que la societat en sortirà d’aquesta crisis? De moment he defugit la resposta. Tothom en parla, mil hipotesis son compartides. Hi han els més optimistes, probablement els menys nombrosos, que pensen que d’aquesta en sortirem millors. Més conscients del que estem construint, més conscienciats de tot lo bo que podem fer. Hi han els que pensen que escencialment, en sortirem greument perjudicats. Que una gran crisis ens espera i que el pitjor encara està per arribar. També hi han els que pensen, que de forma substancial, res canviarà i tot continuarà com abans. On em posiciono?

Porto molts dies surtint a passejar, és una de les ventatjes d’estar en un pais que ha reconegut la necessitat d’una hora al dia per activitat fisica i és una de les ventatjes de viure en un ambient molt rural, que permet allargar l’hora i el kilometre sense que aixo sigui un gran risc de multa. Part d’aquestes hores han estat dedicades a intentar respondre a la pregunta. Malgrat no posicionar-me en cap de les tres principals postures i que el pragmàtic “una mica de rao tindrà tothom”, no crec ni que sigui la revolucio messiànica ni que alhora res hagi de canviar. El moment que hem viscut ha estat de pel.licula, un moment historic d’una excepcionalitat manifesta, sense que sigui res que la humanitat no hagi viscut abans, encara que sempre hi han matissos que el fan un moment unic. Què en quedarà de tot aixo en els propers anys?

Desurbanitzacio. El teletreball ha resultat bastant més eficaç que els millors auguris. I aixo que s’ha produit en un context especialment complicat. Escoles tancades i infants i bebés en cohabitacio amb pares que necessitaven sincronitzar reunions virtuals per a que algu es poguès ocupar dels que no entenen d’agendes. Si en aquest extrem, els resultats han estat notoris, malgrat la necessitat d’alguns ajustaments. En condicions més planificades, qui no voldrà passar-se d’uns lloguers d’oficines cada vegada més honorosos? Qui no voldrà anar a viure en un àmbit menys densificat que una gran ciutat? Més barat i major qualitat de vida. Win-win empresa treballador. Evidenment no és una solucio universal, pero i si s’inverteixen les tendències? I si enlloc de continuar l’èxode gota a gota dels pobles cap a les capitals, no revertim la tendència? I ja no parlem de hippies cooperativistes que creuen en repoblar el prepirineu amb sistemes d’autosuficiència. Parlem de classe mitja, amb professions que simplement requereixen d’una bona wifi i anar un o dos cops al mes a la seu. Quin indret rural no es pot acomodar a aixo per recuperar poblacio i induir tots els serveix que es necessiten per acomodar als nous arrivants? Evidentment no parlo de despoblar les ciutats, serà molt més subtil que aixo. Pero si un canvi de tendència.

Descentralitzacio. Fins i tot una pandèmia mundial ens ha demostrat que l’impacte és local. Que el concepte d’estat o comunitat autonoma, li és indiferent en la seva capacitat de contaminacio. I no és l’excepcio. La major part dels impactes son o molt més globals o molt més locals que les entitats que actualment més influeixen en l’espectre politic. I el problema és que davant una crisis, la tendència natural del poder és centralitzar. Es el “café para todos” que millor justifica la mediocritat dels dirigents. Malhauradament, durant el confinament, l’aplicacio d’una regla per a tots igual ha generat situacions ridicules, causant que gent vivint en territoris mil vegades menys densificats que l’eixample sofrissin les mateixes restriccions de mobilitat. Sembla que pel desconfinament, unitats més proximes al ciutadà podran situar-se a velocitats diferents. Un altre gran problema de voler centralitzar en moments de crisis és que penses que el volum compensarà la falta de talent. Si vius en un estat on s’ha decidit de decentralitzar la sanitat, vol dir que a nivell central no tens experts en compra de producte sanitari, perquè aquest rol no et correspon. Si de forma arbitraria, decideixes que a partir d’ara, i d’un dia per l’altre, aquesta competència passa a ser teva, sense tenir l’expertise per fer-ho... doncs acabes comprant material defectuos i veient que el sector privat ho fa dos vegades més ràpid que tu. En temps de crisis, el que necessites és simplement espatllarà als experts que ja fan la seva feina en el seu dia a dia normal. I aixo ens condueix al següent punt.

Confiança en els professionals. Malgrat una situacio que en determinats moments ha pogut semblar apocaliptica. Els diferents sectors professionals han respost amb una altura de mires superior als desafiaments als que s’han confrontat. Ni el sistema sanitari ha col.lapsat (malgrat grans moments de tensio), ni la cadena de subministraments (malgrat la globalitzacio i en tots els seus nivells) ha mancat d’aprovisionar la poblacio. Dos puntals de la societat que han evitat que el caos s’hagi pogut generalitzar. Paral.lelament, el mon cientific s’ha mobilitzat a un nivell inaudit, cooperacio internacional, cerca de solucions i recursos focalitzats, per poder ser bastant optimistes sobre la recerca de solucions. Si al menys aquesta crisis serveix per erradicar els anti-vacunes de l’altaveu public, ja tindrem algo de positiu d’aconseguit. I una part dels conspiranoics conjuntament 😉.

Feminitzacio de la politica. Alguns dels paisos que millor se’n surten de la crisis estan liderats per dones. El que hauria de ser algo normal, es veu com una excepcio. Pero els resultats son clars. Evidenment, aixo parla bé d’elles pero sobretot parla bé de les societats que dirigeixen. Una societat que fa confiança al mateix nivell una dona que un home per liderar-la és una societat més justa i avançada que aquella que considera el genere com un criteri d’eleccio. Sobra “pels meus collons” en aquest mon.

Desmilitaritzacio. Molts dirigents han utlitzat el terme guerra per referir-se al covid-19. Terme, en la meva humil opinio, molt desencertat, ja que encomana imatges que no son les bones per confrontar-lo. Estic d’acord en que és l’esdeveniment que més ha impactat les nostres vides des de la segona guerra mundial. Pero se l’ha lluitat des d’un front civil que simplement ha demostrat que l’exercit actual és un luxe molt car, pero molt poc eficàs davant dels reptes més dificils als que ens hem d’enfrentar. En les ultimes dècades ens el han venut com un cos molt mobilitzable en cas d’emergència excepcional, com per justificar el seu escàs valor en confrontacions armades. El problema és que es tracta d’un sector que dificilment accepta rebre ordres de cosos civils molt més especialitzats que ells per dur a terme accions de control de la poblacio (la policia té millors capacitats) o de resposta a urgències (bombers o urgències sanitaries). Aquest nivell d’independència els ha relegat a tasques de poc valor afegit (desinfectar aeroports on no hi ha passatgers) o generar nous focus de contaminacio (el portavions Charles de Gaulle). Tenim davant nostre una gran crisis economica, espero que els recursos que rep aquest cos siguin reorientats cap a les capes productives de la societat.

Son tant sols cinc punts en els que crec que podem sortir renforçats del que vivim. Hi han mil punts més a parlar. Qui sap si en properes reflexions. En tot cas, ni en sortirem sense canvis, ni serà un revolucio. La recessio economica em sembla inevitable, vist la gran quantitat de sectors economics que no poden operar i que veuran afectada la seva activitat amb descensos de dos xifres, i de dos grans xifres. Turisme, aviacio, restauracio i hotels, automocio, petroli, energia,... sectors pesats i pesants que faran que els governs hagin d’actuar molt fortament. I quan hem de confiar en l’accio politica... ja podem preparar-nos.

Un sector que em fa especialment por és el transport public i la mobiltat. Al final, en termes relatius, les ciutats son sistemes d’impacte ecologic optim. El metro i els busos, la recollida d’escombreries, els serveix municipals beneficien d’una gran eficiència gràcies a la denistat poblacional. Si aquesta densitat ens fa por en el futur, com podrem ajustar els nostres meids? No tinc la resposta, pero us deixo amb un dels millors experts que conec :            https://www.youtube.com/watch?v=dfYmGzI9b_8&feature=youtu.be

Eduard

PD: Avui he depassat les 300 pàgines d’aquest document Word que vaig començar ara fa gairebé vuit anys... Bons proposits...

Privilegiat

Sona “Paseo Flamenco y Mas” al Spotify. Per als que no ho conneixeu, us invito a buscar-ho immediatament i acompanyar la vostra lectura amb les seves notes. Alguns hi reconneixereu una veu molt especial. En aquests dies de quarentena obligada, tenim moments per tot encara que molts acabem el dia amb mil coses que no hem fet. En tot cas, escoltar bona musica sempre és un plus.

Com portes la quarentena Eduard? Aquesta pregunta em voltava pel cap quan he sortit a passejar pels prats i boscos habituals de Praubert. Bé, ja d’entrada, el fet de poder sortir a passejar, encara que no sigui més d’una hora al dia, encara que sigui a menys d’un kilometre de casa, encara que... apuntem-ho en el saldo positiu, que hi han altres països en que aixo no és possible. Aquesta mateixa pregunta me l’ha ficat en Jef al telefon ara fa menys d’una hora. I la meva resposta ha estat el titol del post. I podria explaiar-me en els motius que fan d’aixo una certa preso de solitud. Pero no, si ho comparo amb la majoria de la poblacio confinada, només voldria canviar una cosa. I aquesta seria tenir la Cris per aqui. Pero aquest no és un problema lligat a la quarentena, aquesta és una decisio que un dia més proper que llunyà haurem de resoldre. No és cosa petita, ans al contrari, ja que se li afegeix el neguit de no saber fins quan. I aquest segons matis és el més inquietant. Veure en l’actualitat dels diaris que la tendència no és tant bona com voldriem. Que ens hem ficat col.lectivament en un escenari sense data de sortida. I alhora és el sol escenari acceptable.

Tinc amics que estan en diferents modalitats d’atur, lligat a aquesta crisis. Alguns amb prespectives de reprendre, altres sabent ja que en aquest aspecte no hi haurà volta enrera. Hi ha la gent que viu al dia a dia, que no hi ha coixi que soporti aquesta inactivitat. Que viu engoixada per una economia de guerra que serà inclement. Hi ha encara més gent que viu en països en que no hi haurà més remei que confiar en la inmunitat comunitaria, perquè ni els sistemes sanitaris tenen infrastructura ni l’economia es pot permetre el confinament. En aquest escenari, jo continuo treballant gairebé amb normalitat, en una empresa en que el president ha anunciat que el salari dels treballadors està assegurat al 100% encara que es pugui recurrir a l’atur temporal en determinats casos. En que en el pitjor dels escenaris ens demanaran que agafem una setmana de vacances, màxim dos durant aquest periode. I adicionalment es repartirà una prima excepcional entre la gent que ha continuat acudint al seu lloc de treball per assegurar la produccio.

Personalment, anar a la fàbrica un dia de cada dos, em permet de mantenir un ritme psicologicament força sà. Veure gent, veure que no sense impactes, l’activitat productiva més o menys es manté i que quan podem es fan accions per al bé comu. Aixo dona un cert sentiment de normalitat diferent que el de quedar-te tancat tot el dia a casa. I si, divendres vam arrancar una petita linea, extremadament manual, per produir envasos emplenats amb solucions hidro-alcoholiques. Veure la passio que mobilitzava la gent que alli estava treballant et fa marxar a casa amb un somriure d’orella a orella.

Personalment, no conec cap persona infectada amb el covid-19. Probablement a la fàbrica tenim alguns casos, tots confinats a csa seva, que mostren alguns dels simptomes; pero com actualment només s’estan testant la gent que està molt greu, doncs, oficialment no hi ha res. Els pares van bé, aprofitant de les xarxes socials a fons. Els grups de whatsapp estan més encesos que mai i la situacio incentiva a connectar més del que fem habitualment i aixo és positiu per algu que viu en la distància.

Puc sortir per comprar i excepte els primers dies amb el paper de vàter (si, a França també i m’han dit que fins i tot a Holanda hi han hagut penuries), als supermercats hi ha de tot. Puc sortir a correr o caminar. La casa fa més de 7à metres quadrats i quan obro la porta del balco oloro a natura i muntanya. Honestament, veient la situacio, i malgrat la solitud, no em puc queixar.

Eduard

PD: Us deixo el link de la meva humil contribucio a “La Ciutat Lleida” del dilluns 23 de Març. A partir del minut 4 podeu escoltar la situacio a França, seguida de l’Angela que ens parla de la situacio a Ontario, Canadà.

https://dpvclip.antena3.com/mp_audios4//2020/03/23/1E3D3E8B-E041-41C6-862B-3950CD4D7CF2/1E3D3E8B-E041-41C6-862B-3950CD4D7CF2.mp3