En dos mesos començo una nova aventura en el mon de les pintures. Finalment l’anunci ha estat recollit de forma natural. Simplificant, la gran majoria de les respostes han vingut a dir: “ho entenc, et desitjo lo millor i és una gran pèrdua per Danone pero fas bé”. Com previst, no hi ha hagut contraproposta. La tendència és a reduïr efectius i la nova organitzacio tot just comença a dibuixar-se. Ningu amb visio de com serà exactament i la gent més preocupada per trobar-se una cadira que en construir res de nou. Preocupacio i pessimisme. Tant per ells com pels resultats del grup. Encara més quan un fons d’inversio dels que anomenen activistes han demanat la dimissio del president i CEO de Danone, el controvertit Emmanuel Faber.
El meu primer contacte amb Danone fou en tant que consumidor de iogurts des
de ben petit, com la majoria de nens en aquella època, abans que els lactis
siguin un element de controversia. També era un gran amant de les galetes LU
que per aquelles formaven part del grup. En el mon de les aigües hi entraria
més tard, ja que a Lleida, l’aigua del grifo havia estat l’origen de consum
habitual. Les primeres cerveses San Miguel que vaig consumir si que eren Danone,
pero poc després ja les vendria per dedicar-se “a l’alimentacio sana”. Veient-ho
en retrospectiva, no sé si va ser un gran moviment estratègic.
El primer contacte amb Danone en tant que relacio professional va ser
durant el 5è any d’estudis universitaris. Havia tornat dels dos anys passats a
Paris i era un moment de plena eferverescència personal. Estava ficat en moltes
histories. A nivell acadèmic, feia assignatures barrejades de tercer, quart i
cinquè d’industrials. Era el preu a pagar per la gran experiència a Central.
Tenia horaris un tant exotics i encara em divertia fent alguns crèdits de
lliure eleccio al campus nord. Paral.lelament formava part del comité
organitzador del Forum d’empreses de l’ETSEIB. Una de les millors experiències
associatives que he viscut amb un equip magnific amb qui vam passar junts
moments genials. Una de les coses que m’ha acompanyat en tots els meus
moviments és la carpeta d’aquesta quinzena edicio. Un avio de paper que ens
projectava cap a un nou futur.
Si no en tenia prou, vaig inscriure’m al programa Unitech, el que l’any següent em portaria a Zurich i Suzhou. La seleccio era a través d’un dia de dinàmiques d’equip i individuals, on “competies” amb aspirants de les diferents facultats de l’UPC. I en mig de tot aixo encara s’hi va incloure el Danone Trust. Un joc de simulacio d’empreses en que durant un dia comandaves una empresa virtual. Per participar havies de constituir un equip de cinc i et reparties diferents rols. Per un costat m’acompanyaven la Noe i el Sylvain, dos Centraliens amb qui havia viscut molt bons moments a Paris; per l’altre el Nestor i al Magarolas, dos penyates claus, sent l’Oriol a més a més organitzador del Forum i el que m’havia ajudat a formar part de l’equip organitzador ja que quan aquest es composava jo encara era a Paris. Un equip molt solid i que tenia una varietat que els altres competidors no tenien: una noia i un francès 😉.
Aixi que en una jornada molt intensa, venien gent de Danone a l’ETSEIB,
acompanyats d’una pila de iogurts i altres productes corporatius a fer que 6
equips diferents d’enginyers competissin entre ells. Al mateix temps que havies
de construir el teu plà de negoci pels propers tres anys en un pais imaginari (encara
que molt semblant a un Brasil real), també havies d’anar responent a e-mails
virtuals posicionant-te sobre diferents problemes que tenien les teves
fàbriques (vagues, problemes tècnics...) o els departaments de marketing o
recursos humans. Ens van declarar equip guanyador d’Industrials i vam anar un
dia a la fàbrica de Parets a presentar el nostre pla de negoci. Abans ens van
enviar un ex-estudiant que per aquelles treballava a Danone per ajudar-nos. A
la masia de Parets, vam rebre uns quants aplaudiments i fora de micro ens van
dir que teniem la millor solucio “tècnica” pero que a nivell de presentacio
deixavem una mica que desitjar. Tipic. Els que van anar a Paris a representar els
equips espanyols van ser els de la Pompeu Fabra, que s’havien currat un video magnific
i que tenien una professora de la universitat que els havia acompnyat durant
tot el procès.
Malgrat que tant sols els guanyadors tenien assegurats un semestre de
pràctiques a Danone, a mi també em van trucar per fer una entrevista per fer
pràctiques. El més divertit és que a aquesta entrevista i vaig anar amb una
camisa vella del pare del Gallego, que tenia taques pero que sota un jersei no
es veien. Suposava que a una entrevista de feina s’hi havia d’anar amb camisa i
per aquelles, al pis de l’Hospi, l’unica era aquesta. Durant l’entrevista feia
un calor important, pero malgrat que estiguès suant com un porc, no em podia
treure la camisa sota cap circompstància, jejejeje. Podriem dir que vaig suar
més per fer les pràctiques a l’entrevista que durant tot el Danone Trust 😉
A través de ser organitzador del Forum, també havia aconseguit poder fer
unes pràctiques a Protecter & Gamble a Mataro, en una fàbrica on feien el
Sunny Delight al mig de l’Ariel. Fer les pràctiques en una fàbrica m’atreia
més, pero vaig ser pragmàtic, a Font Vella hi podia anar en metro fàcilment des
de casa o des de la facultat mentres que anar a un poligon industrial a Mataro,
era una epopeia en transport public. I a més a més, començava les practiques al
mes de Maig, combinant classes i pràctiques, perquè a principis d’Octubre
començaria un nou curs a l’Escola Politècnica Federal de Zuric. Seria el meu
primer estiu completament treballat, de Can Serra a Urgell amb Paris. Una
experiència que acabaria sent molt significativa pel futur.
El meu jefe era el Manel, un primer jefe que em marcaria molt, tant en lo
professional com en lo personal. I amb qui encara avui de tant en tant i ajudats
per tenir dones que son amigues entre elles, guardem el contacte. Estava al
departament de planning, acompanyat pel Xavi i el Marc, dos joves managers amb
gran potencial, tots enginyers industrials. Ells eren els que em van fer agafar
un gran apreci per la previsio de ventes i la planificacio de la produccio. Tots
fa anys que van deixar el grup en diferents moments i cap a diferents direccions.
Quan he escrit el titol, ja he posat “part 1” perquè sabia que amb un sol
post no en tindria prou, pero tampoc no m’imaginava que no passaria del meu
periode de becari. Suposo que retrobar-me en un periode dolç d’ara fa més de
quinze anys, comporta perdres en els detalls. Sortir definitivament de l’adolescència,
tenir una primera realacio amorosa duradera, fer els primers passos en el mon
laboral. Mil records que et venen a la ment, i mil altres que s’han perdut en
les brumes del temps. Va ser un any que vaig viure molt intensament, que ha
definit molt del que soc avui o que millor dit a ficat les bases per entendre el
que vindrà després. Anars i retorns de Catalunya cap a fora i de fora cap a
Catalunya. Serà aquest el definitiu? La resposta no em provoca emocions.
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada