Gairebé 10 mesos

Doncs aquest és el temps que ha passat des de la darrera vegada que he obert el fitxer “Bons proposits.docx”. El fitxer Word on escric el contingut del blog de “Les petites aventures d’un Anon”. Un fitxer en el que escric en la pàgina 312 de 312 i on diu que ara mateix s’hi encadenen 138300 paraules. Un fitxer modificat per darrera vegada el 31/01/2021 a les 15:27. El darrer títol amb que arrancava un post era “Més de catorze anys fent aigües (part 1)”. Devia tenir intencions de fer alguns episodis més sobre tots els anys passats a Danone. Els “bons propòsits” van quedar efectivament en això, propòsits. I ja venia d’una època en que cada cop la freqüència d’escriptura anava baixant. Paradoxalment, el haver-me apuntat dos anys a un curs d’escriptura, havia acabat per allunyar-me de la pràctica un cop vaig reconneixer que encara no estava llest per llençar-me en el mòn de l’escriptura novel.lada.

I he hagut de tornar a França per uns dies, per tonar-me a sentar davant d’una fulla de Word en blanc i llançar-me al repte de tornar-la a plenar amb el que raja. Suposo que el fet d’haver tornat a la terreta, fa que necessiti menys aquest tipus de comunicació. Que la proximitat fa que haguem recuperat més contacte presencial. Suposo que també s’ha perdut l’encis de parlar de terres i cultures llunyanes. Aquest camí es va iniciar anant a viure a Singapur, i ara escric vivint a Sitges. S’han reduït dràsticament les nits en que vaig a dormir rememorant estranys rencontres, situacions fora de l’esperat o sense entendre el mon que m’envolta. També son menys nits de sol.litut. Tenir la Cris al costat del llit, dona una calma d’esperit amb un aroma de felicitat molt diferent de l’euforia i el desarrel. Tenia la intuïció de que aquesta era la vida que volia viure ara, i aquests primers mesos més que ho confirmen. Crec que he trobat un nou equilibri, basat en el genial camí recorregut i un present en el que m’hi retrobo completament com l’Eduard a poques setmanes de complir-ne trenta-nou.

Fa poc ja vaig escriure un post sobre lo poc que escrivia darrerament (“Netflix, podcasts, CoVid i moltes altres excuses”, pàgina 303, https://eduanon.blogspot.com/2020/09/netflix-podcasts-covid-i-moltes-altres.html). A la pàgina 299, “Neva” (https://eduanon.blogspot.com/2019/11/neva.html), també parlava del mateix tema. Uns anys abans, a la pàgina 239, també n’hi ha un altre que parla explícitament d’aquest fet : “La pàgina en blanc” (https://eduanon.blogspot.com/2016/09/la-pagina-en-blanc.html). A la pàgina 219 “Per què escriure?” (https://eduanon.blogspot.com/2016/02/per-que-escriure.html), ho enfoca des de l’altre costat. De la motivació de fer-ho. Para Eduard! Ja n’hi ha prou! La temptació de rellegir enrere és massa gran. El somriure que se’m dibuixa releva que l’escrit durant aquests més de nou anys té un valor personal remarcable.

No sé molt bé quin futur se li depara a aquest blog, a aquest relat. Hi ha temes que sempre m’acompanyaran, hi ha temes que envelleixen malament. Espero sempre tenir gane d’escriure, encara que sigui a intervals llargs, irregulars amb qualitat variable i sense mai cap pretensió. Son moments que queden reflexats amb l’optica del moment o son moments revisats, diferents a com van ser viscuts, amb la distància i la maduresa que dona el temps. Poc importa, d’una manera o altra, és una part de la meva escència.

Eduard