Kilimanjaro (IV i final)

Uns cops a la tenda i obro els ulls. Tinc la sensació de no haver dormit ni un minut en les quatre hores que en principi havia de fer-ho. No passa res. Encara tinc la sensació que tinc suficients forces per pujar a dalt de tot. No serà ni molt menys el primer cop en que l’ascensió final la faré de nit. Em fico pràcticament tota la roba disponible, canvio les piles del frontal per unes de noves i cap a fora. Toca menjar algo, beure un cafè calent i l’hora de la veritat davant nostre. Veig cares de respecte en els meus companys, qui sap si una mica de por també. Ningú ha passat una nit especialment memorable.

En l’expedició els cinc turistes i els tres guies. Comencem a pujar molt tranquil·lament. “Pole, pole” ens repeteixen constantment. Ens adelenten grups més ràpids, adelentem nosaltres a d’altres més lents. Silenci i la llum dels diferents frontals. És nit tancada però no especialment freda, els -10 promesos deuen ser de veritat. Portem un parell d’hores, potser tres. Tinc els mòbils tancats, no és moment per pensar en fer fotos. Començo a veure signes preocupants en els italians. Un sembla que li costa molt, el que va davant meu necessita que el desperti de tant en tant i ha perdut una mica la coordinació i l’equilibri. Ens anem aturant, però els guies no preveuen un fracàs. Els hi agafen les motxil.letes que porten. Una mica d’aigua, alguna prenda addicional i algo de menjar. No cal gran cosa més. L’italià que no parla gairebé anglès, avui ja no diu res. Crec que estalvia cada gram de força. L’altre es queixa de mal de cap, però no tira la tovallola. A ritme tranquil continuem pujant. Tinc sensacions una mica fora de lo habitual, no és un maregi, però se li assembla una mica. La falta d’oxigen. Però tinc claríssim que arribaré a dalt. Vaig pensant en alguns vídeos que vull grabar al cim, petites tonterietes per la gent que m’ha acompanyat en la distància. El primer per la Cris, el segon per la mare i a partir d’allí em deixaré portar.

Es compleixen els pronòstics i amb molta ajuda dels guies, arribem tots al Stella Point just quan el Sol comença a aparèixer en l’horitzó. És la porta del cràter, ja per damunt dels 5700. Sento als italians declarar que és el pitjor dia de les seves vides. Que per ells es queden aquí. Evidentment la resposta dels guies és que ni de conya. “One dream, one team”. Aquest és el nostre lema i el de molts altres grups, tampoc ens vanalograriem de falsa originalitat. Seguim cap amunt, amb un terreny bastant més fàcil. Veiem els primers glaciars, aquells que pengen cap a la vesant que ens ha acompanyat durant tots aquests dies. Estem realment en un volcà.

Ens comencem a creuar amb gent que ja baixa de retorn. El fluxe de gent és en les dues direccions. El cim està cada cop més a prop i finalment tenim permís per trencar el grup. Em fico a caminar al meu ritme, forçant-me una mica per veure quina és la meva vertadera condició. El cor batega i els pulmons respiren amb energia. Em sento molt viu quan corono amb uns minuts d’avanç. Faig la cua pertinent i obtinc la foto que tot turista obté després d’arribar. No és una sensació d’haver fet quelcom de físicament remarcable. He estat molt lluny de portar el cos a qualsevol límit. En cap moment parlaria de proesa atlètica, ni molt menys. És la satisfacció de retrobar-te dalt, dalt del mòn, envoltat de bellesa i encara que hi ha massa gent al voltant teu, te n’adones que val molt la pena. Té la màgia dels relats que has llegit abans d’arribar-hi, de la història de la seva primera coronació. La mística de retrobar-te en un punt ben especial d’aquest magnífic planeta.

M’agradaria tenir temps per rècorrer una mica el cràter del Kibo. És enorme i en la vesant oposada a la nostra la presència de glaciars és molt més abundant. És per això que les fotos més emblemàtiques son des d’allí, la cara que dona cap a Kènia. Malhaurdament no hi ha temps per fer-ho i toca començar el descens.

De retorn a Stella Point, tenim dues opcions, baixar pel mateix camí que em emprat per l’ascensió, el típic zig-zag, o prendre una opció que et permet “esquiar” per les pendents de cendra. Els francesos i un dels guies optem per la segona, mentres els italians, encara en un estat que no permet tirar cohets, aniran amb un ritme més tranquil. L’adrenalina de la baixada és encantadora i ràpidament estem de retorn al campament base. Tenim un parell d’hores per dormir abans de dinar i continura el descens. Després de tants dies d’apropament, avui toca despedir-se del veritable esperit que ens ha acompanyat durant tots aquest dies.

La baixada es fa llarga i avorridota. Parem a dormir a 3600 i deixem per l’endemà la darrera part. Recuperem les vegetacions que vam veure durant la pujada, en els mateixos estadis. L’alçada marca realment l’adaptabilitat de les especies. Haurem aconseguit fer tot el treking sense haver d’utilitzar els enginyosos artefactes ideats per rescatar els necessitats.

Un cop a la porta de sortida del parc, ens ve a buscar de nou el minibus que ens havia portat a l’inici. Dinem tots plegats en un restaurant de Moshi, la ciutat del Kili i després de nou a l’hotel on havíem dormit la primera nit. Allí l’endemà els francesos aniran a fer un dia de safari. Els italians se’n van a Uganda per fer un trekking per la selva, encara que no fan cara de que sigui el que més de gust els ve, considerant com van acabar. Jo tinc un parell d’hores per prendrem una dutxa, refer la motxil.la amb el que havia deixat allí i preparar tot el que regalaré als protejadors de l’expedició (una mica de roba, una cantimplora i la motxil.la petita; una bona excusa per renovar equipament alhora que ajudar a la comunitat). A les vuit del vespre agafo l’avió, paradeta a Zanzíbar on baixa i puja part de la gent i després a Barcelona via Zurich. Espero que aterri la Cris que torna de Ferrol i junts cap a Sant Cugat. Dutxeta i cap a la fàbrica, a conèixer el que serà el meu no jefe costat negoci espanyol. En menys de 48 hores he passat del cim d’Àfrica a la meva fàbrica de Les Franqueses del Vallès.

Molt eduardià tot plegat.

Eduard

Kilimanjaro (III)

Em desperto al Baranco Camp sobre un mar de núvols. No saps molt bé si encara somies o has retornat al mòn dels vius. Tan sols el fred que et recorre l’esquena et dona un bany de realitat.

El campament es desvetlla amb mi poc a poc i la inmensitat del que ens rodeja ens empetiteix per uns instants. Necessitem que el Sol continui pujant en la seva trajectòria diària per acaronar-nos la cara amb els seus raigs calorífics.

Avui el dia comença per l’ascensió del Baranco Wall o Breakfast Wall, el mur que es veu a la dreta de la foto i que serveix per despertar-te amb els seus gairebé 300 metres de desnivell força pronunciat. És la part més tècnica sense suposar cap mena de repte. És també un dels indrets que més cues es formen entre turistes i portejadors.

En alguns indrets els guies donen un cop de mà per ajudar a rellevar els més grans desnivells. Jo no necessito d’aquesta ajuda i sóc “acusat” pels meus companys de caminata d’anar sobrat. Recordo haver passat per llocs força més complicats a Alps i Pirineus. Especialment un de calent son les Escales del Perdido on seguint a les cabres de l’Albert i l’Elena em vaig trobar abraçant-me a un rierol que s’escorria entre parets massa dretes per mi sense anar cordat. Vaig acabar una mica moll i sense massa vergonya però dalt del desafiament. És el que té el trekking, la teva ment fàcilment es transporta tant en el temps com l’espai. Una activitat ideal per un nostàlgic i un somiador. M’hi sento identificat.

Un cop a dalt, mires enrere i te n’adones que el camp s’ha buidat pràcticament. En unes horetes més tornarà a plenar-se en un cicle que anirà perdent intensitat conforme la temporada avanci, sense mai extingir-se i per renéixer amb força als voltants de Desembre, quan la temporada torna a enlairar-se.

Dalt de la carena, la vegetació ha desaparegut i la inmensa mola del mont Kibo llueix en plena esplendorositat. Vigilant amb fermesa el que passa a la seva falda, on gràcies a les seves aigües, la vida floreix amb la fertilitat de les seves terres. Això dona lloc a una de les fotos més divertides del dia.

A partir d’allí el dia no té massa complexitat. Ràpidament s’arriba al Karanga camp on passarem la nit. Aquí perdrem la meitat de les expedicions que han començat l’aventura amb nosaltres, ja que alguns aprofiten que les dues etapes son curtes per guanyar un dia i saltar el Karanga per anar a dormir ja al Barafu Camp o camp base des d’on es llança l’ascensió final al pic. Es el cas de dos catalans que he trobat pel camí, que cada un fent l’expedició en solitari i veient que porten un bon ritme, els seus guies els aconsellen de fer això. Ja no els veure més, ni a ells, ni a la senyera que orgullosament posava el Josep a la seva tenda. En el nostre grup, ningú es planteja escurçar el trekking. Els dos italians i el francès no donen signes d’anar especialment sobrats. Crec que un dia més d’aclimatació els farà bé. Jo gaudeixo del camí.

A la tarda no hi ha gran cosa a fer, així que aprofito per llegir la guia que porto, que em va regalar la Cris al saber del meu projecte i que és de la mateixa editorial que la que havia utilitzat al Nepal. Molt pràctica ja que en lloc de mapes topogràfics, utilitza dibuixos dels recorreguts. Quelcom de molt més útil en aquestes contrades. També tens temps per abrigar-te, fer la “happy hour”, instant en què l’expidició es reuneix per menjar palometes i prendre té i fer alguna que altra foto amb la caiguda del Sol, astre que marca els horaris de tot el que passa.

El cinquè dia de caminata és curt. L’objectiu és arribar a l’hora de dinar al camp base. Descansar i intentar dormir abans de fer l’atac final. Continuem vorejant pel sud el massís, sempre d’oest cap a l’est en la busqueda de la bretxa més fàcil per arribar al con del volcà. L’objectiu cada cop està més a prop.

En arribar al Barafu camp, és el primer cop que tenim vista clara sobre el Mawenzi, el tercer volcà que conforma el Kilimanjaro juntament amb el Shira i el Kibo. Té un pic a 5149 metres, significativament més baix que el Kibo, però amb molta major complexitat tècnica. Fet que comportà que fos el darrer en ser coronat. Veient-lo en la distància pots entendre que així sigui.

En aquest mateix camp, si tot va segons lo previst, descansarem una mica demà i dinarem després d’haver fet pic. Ara toca intentar fer lo mateix. Sopem poc més tard de les 5 de la tarda i rebem el briefing final. Toca llevar-se a les 11, preparar el mínim imprescindible per pujar. Un mínim que inclou pràcticament tota la roba disponible. Esmorzar i amb el frontal amb les millors piles disponibles pujar “pole pole” (expressió suwahili que equival a “lent lent” “tranqui tranqui”) cap a dalt. Aniré a intentar agafar el màxim de forces amb la mirada benevolent del Mawenzi en la distància. Tinc bones sensacions. El cel sembla no anunciar pluja. No hi hauria d’haver motius per no aconseguir-ho. Però sempre un respecte profund a la muntanya, a la seva força i als seus designis.

Amb tot el respecte pel Kilimanjaro. Amb un pensament per la Cris. Amb un pensament per la mare. Tanco els ulls.

Eduard

Kilimanjaro (II)

El segon dia comença amb el constat que el sac de dormir que he estrenat, tampoc és tant tant calent com havia previst. La temperatura de confort límit a -12ºC no ha superat massa bé el fet de dormir despullat a 2800. A partir d’aquí decideixo que mitjons, malles i camiseta seran necessaris conforme anem pujant. De fet, hi hauran nits amb doble parell de mitjons (i dels gruixuts), dos pantalons i 2 o 3 tèrmiques. A nivell pràctic també ha començat el mode estalvi de bateria dels mòbils. En porto dos, el personal i el de la feina, tots dos en mode avió i només un d’ells engegat durant el peiode del dia que faig fotos. No hi ha possibilitat de carregar-los i no he pensat en portar un power bank, malgrat tenir-ne. No ho vaig aprendre tot del meu període indonesi 😉 A un indo això mai li hagués passat!

El campament desperta amb el seu ritme que esdevindrà habitual. Et desperten amb un lleuger sacseig de la tenda. Ho confirmes amb un bon “good morning” i tens una mitja horeta per vestir-te i preparar el makuto que donaràs als portejadors amb el que no necessites i que en principi no hauria de pesar més de 12kg (el meu en deu fer uns 8). Rentar-te la cara i esmorzar. Porridge calent i alguns hidrats de carboni (pà fregit, pancakes) i una mica de fruita. Sóc l’únic que opta pel cafè instantani, però sinó té, llet en pols o colacao. Tot local o kenià. Després vé el test de saturació d’oxigen en sang i de pols. Es fa també després de sopar i permet seguir l’evolució. Curiosament, al llarg de tota l’expedició tinc uns dels millors valors del grup; encara que tots anem perdent al pas dels dies i a l’augmentar l’alaçada. A partir d’allí, la petita motxil.la del dia als hombros i cap amunt. Avui no toca una assenció massa exigent. Entre 4 i 5 horetes per arribar a dinar al que serà el campament nocturn. La vegetació canvia. De la selva densa passem a bosc d’arbres més baixos. Pugem ràpidament per damunt dels 3000 i ens dirigem cap al límit arbori. També coneixem el que serà un company pels propers dies. El Meru és un volcà de 4500 metres d’alçada prop d’Arusha a uns 80km del Kili. Alguns l’utilitzen com preparació abans de venir per aquí, però clarament és menys popular.

Conforme el Sol agafa força, la temperatura clarament augmenta, mentres que quan aquest comença a pondres, ràpidament la sensació de fred es dispara. Això t’apropa a un ritme de vida marcat per l’astronomia i els moviments naturals. També tens encontres amb una flora que et pot sorprendre i que clarament s’ha adaptat a unes condicions força peculiars.

Pugem a una carena sobre els 3900 i després baixem lleugerament per arribar al Shira Cave Camp. Un gran plateau format per l’explosió del volcà que li dona nom i que és un dels tres que conformen el Kilimanjaro un nom que reagrupa en realitat diferents pics i formacions. Prop d’aquí hi ha un parell de campaments més en Shira I i en Shira II concorreguts per altres rutes d’accès, la Shira (a priori cada cop menys utilitzada) i la Lemosho. A partir de demà, s’uniran a la nostra per continuar en la mateixa aproximació al Kibo; el segon volcà que conforma el gran Kilimanjaro i el que ens importa més. Deixarem el tercer pels darrers dies ja que no el veurem abans.

Com a la tarda no hi ha molt per fer, aprofitem per conneixer tots els integrants de la nostra expedició. En total son 19: 3 guies, 1 cuiner, 1 cambrer, 1 responsable de tendes, 1 responsable de la tenda i del vàter i 12 portejadors sense responsabilitat addicional. Cadasqu en diu el seu nom, però malauradament impossible de recordar-los tots. Sóc molt dolent amb els noms.

També és el moment per a que ens ensenyin tot el material d’urgència amb el que anem equipats. A part del típic maletí, disposem d’una bombona d’oxigen i d’una cambra hiperbàrica. També el guia principal porta un walkitalkie amb el que pot comunicar amb el campament. Realment només serveix pel dia de fer pic i tots arribem a la conclusió que ningú vol haver de ficar-se dins de la cambra.

El tercer dia de trekking es preveu una mica més intens. En el programa pujar a 4600 i dinar allí per acumular una mica de temps en alçada. Fins dos dies després, quan arribem al camp base, no tornarem a estar tant alts i és bo pel cos. Després de dinar, baixar a 3900 on passarem la nit. La vegetació en aquestes altures ja brilla per la seva absència i les úniques plantes que s’adapten han perdut bellesa en el camí encara que alguna flor encara sobreviu.

El campament on dinem és el Lava Tower marcat clarament per aquesta formació singular. Des d’aquí surt una ruta que ataca el pic de forma molt més ràpida i exigent que la que seguirem nosaltres. Amb el sol campament que es situa per damunt dels 5000 metres (a 5700 per ser més precisos) i que exigeix un permís especial (en el que eximeixes al parc de qualsevol responsabilitat en cas de problemes), que obliga a portar casc i que suposa que paguis més als portejadors per fer-los treballar a major alçada. No és la que seguirem nosaltres, jejejeje, encara que malgrat la parafernalia, a priori no té cap complexitat tècnica addicional.

L’alçada fa mella i els italians i francesos tenen mal de cap i cares cansades, un de cada nacionalitat també té problemes intestinals, però amb drogues legals ho sol.lucionen. Jo tinc el cap una mica carregat, però a priori sóc el que millor me’n surto. Conforme comencem a baixar, la moral remonta i la vegetació, majoritàriament endèmica, reapareix.

Avui toca dormir al Barranco Camp i cada cop queden menys línies en el recorregut. Hi arribem amb boira lleidatana, de la freda, però el temps és canviant i abans de que caigui la nit ens regala un moment de brillantor total en que ens mostra que el nostre objectiu no està gaire lluny. De fet, en els propers dies, ens anirem allunyant del cim en busca d’una escletxa en el massís que ens permeti coronar-lo sense habilitats escaladores. Ens queden dos dies més d’aproximació per arribar al camp base, dos dies abans el gran dia.

Eduard

Kilimanjaro (I)

Efectivament, aquest any els de la quinta del 82 hem celebrat, celebrem o celebrarem els 40. Xifra rodona que segons molts és l’inici d’una crisis. El temps dirà. De moment per mi ha servit per fer-me un autoregal en forma de viatge. Durant alguns dies vaig creure que aconseguiria convèncer a algun amic per acompanyar-mi, però per a per b, vaig acabar comprenent que el meu projecte en seria un de solitari. Ja m’agrada també. Recordo celebrar els 30 tot sòl a Hong Kong o els 29 a l’illa de Pasqua, encara que pocs dies després se m’unís en Marc per recórrer Xile tots dos.

Aquest cop, en el radar, coronar el sostre d’Àfrica. No és la primera vegada que aquesta idea em venia a la ment. Ho havia imaginat amb mon pare una dècada abans. Malhauradament s’ha fet una mica tard per ell. I encara que està en plena forma per caminar pels Pirineus, no es sentia amb cor d’afrontar una fita més elevada. I probablement na Isabel no ho hagués aprovat tampoc. Vist lo que ja ha patit amb el seu fill per allí, afegir-hi el marit ja seria massa 😉

Així com 13 anys abans, quan amb l’Albert ens vam encaminar a fer el circuit de l’Anapurna, no feia falta contractar guia ni portejadors; per ascendir al Kili és obligatori fer-ho en modalitat expedició. Puc entendre que és una bona manera de protegir l’economia local i donar una bona font d’ingressos a una comunitat ben necessitada. L’obligatoreitat també et permet que el nivell de confort i tranquil.litat que aquesta forma et proporciona, no et generi masses remordiments. És així per tothom, excepte pels professionals (en Kilian havia tingut el record de pujada i baixada de la muntanya, però un suïs uns anys més tard li va prendre). Vist que la modalitat no és una elecció, el que si pots elegir és la ruta per atacar la cima. La més recorreguda (coneguda com la Coca-Cola per la seva facilitat) és la única on dorms en refugis, les altres son de tendes. Em decanto per la segona més popular (abans coneguda com la Whisky, per ser més exigent, però que avui en dia s’ha allargat en dies i actualment amb l’índex d’èxit més alta). També és la que té millors vistes i un camí més equilibrat, però amb molta gent. A partir d’aquí decideixo contactar amb una agència d’aquí per organitzar-ho tot, per pura comoditat.

Dilluns 15 d’Agost, als voltants del migdia, vol Barcelona – Frankfurt, 3 hores més tard, Frankfurt – Kilimanjaro Airport amb una paradeta a Mombassa (est de Kènia). Podria pensar que tota la gent que no ha baixat a Mombassa venen per fer el trekking, però resulta que el Kilimanjaro Airport és també un molt bon punt per iniciar safaris. Queda a mig camí d’Arusha, tercera ciutat més gran de Tanzània i Moshi, la ciutat de la muntanya. No m’ha calgut vacunar de res més que el Covid ja que la febre groga només és obligatòria si arribes al país per terra o des d’un país amb alta incidència (com la majoria dels seus veïns). Tanzània! Primer cop que visito un país africà continental i sub-saharià. A l’aeroport no veig el meu nom en cap cartell però si el de l’hotel on he de passar la primera nit. Hakuna Matata (cap problema, tot bé; una de les frases que m’acompanyarà al llarg de tot el viatge), el del cotxe no té cap problema en portar-m’hi. Encara no són les 7 del matí (amb una hora més respecte l’horari peninsular) i no voldria haver de passar massa temps en les arribades de l’aeroport. Un cop a l’hotel, no hi ha massa a fer fins les 5 de la tarda en que tindrem el “briefing” de preparació de l’expedició. Toca agafar forces doncs.

Al briefing coneixem dos dels tres guies que ens dirigiran. El principal parla anglès i francès, i el segon, “teòricament” està per mi ja que parla anglès, xinès i castellà. Ràpidament es veu que no necessitaré cap traducció, però com som un grup de 5 turistes, necessitem 3 guies i 16 portejadors, alguns amb alguna responsabilitat addicional (cuiner, cambrer, muntador de tendes o responsable de la tenda wàter). M’acompanyen dos francesos que pensava que eren parella però que són germà gran (28 i empanadot) i germana petita (23, militar i bastant més desperta) i dos italians de 30, un dels quals no parla anglès però va vestit de dalt avall de North Face. Dies més tard em reconeixerà que va anar a una botiga de muntanya i els hi va dir que el vestissin per anar al Kilimanjaro. Els guies ens comenten les que seran les rutines del trekking, comproven oralment que portem tot el material necessari; i s’encarreguen d’aconseguir el que falta, com unes cantimplores addicionals pels italians que tampoc han portat pastilles per purificar l’aigua (gràcies als pares de la Mariona jo els hi puc donar suficients). No sé si ho sabeu però quan es va iniciar la guerra a Ucrània, els europeus hem fet acopio d’aquestes pastilles i actualment a Espanya és quasi impossible d’aconseguir-ne. Sort que el cap de setmana abans de marxar, vaig anar a Cerler a fer un entrenament (que com vaig anticipar seria més dur que tot el trekking) i aquesta gent sempre té recursos extra.

L’endemà, un mini-bus ve a recollir-nos amb tots els protejadors i guies que viuen a Arusha. Tenim horeta i mitja abans d’arribar a la “Machame Gate”, la porta del parc nacional que dona nom a la nostra ruta i on a 1.800 metres d’alçada donarà inici al nostre camí cap a un objectiu a 5.895, que hauríem d’assolir 6 dies més tard. Abans parem a una gasolinera a comprar lo que ens haguem pogut oblidar, en el meu cas una tovallola. Amb un dels grafitis de la paret me n’adono del poc que sé d’història africana, ja que no n’identifico més d’un. I les banderes també són un repte.

A la porta hi trobem un primer cartell que ens indica tot el que ens espera davant. És el sòl dia que podrem caminar amb pantalons curts i la frondositat de la selva ens acompanyarà avui. L’objectiu és humil, arribar al Machame Camp per sobre dels 2800 metres.

Selva densa per un primer dia que no tornarem a veure fins al darrer. Els guies ens indiquen que creuarem 5 zones molt diferenciades i la veritat és que serà molt perceptible al llarg del camí. Cada 1000 metres la vegetació s’adapta de forma bastant matemàtica. Avui hem vist un parell de “blue monkeys”, els sols mamífers que veurem. A partir d’aquí corbs, ratolinets i poca fauna més. La flora serà més interessant amb algunes espècies endèmiques d’aquest massís tant especial. Aconseguim eliminar una línia de la llista.

Quan arribem, el nostre campament ja està muntat. Les verdes fluorescents son les dels turistes, la marró és on dinarem els turistes i un dels guies (en general el David, el principal; però alguns cops els Saïdi, el “meu”), hi ha una tenda on dormiran els tres guies, d’un nivell superior a les altres, pels portejadors. També hi ha una tenda-cuina i una tenda-vater químic, reservadad de nou a les necessitats dels turistes. En els campaments no està permés fer les necessitats a l’aire lliure (per uns temes higiènics que puc comprendre). Hi ha uns edificis latrines on hi ha un forat a terra i un olor màgic. Els utilitzo per pixar ja que malgrat els aromes, prefereixo fer-ho de peu. Manies. En un moment màgic, els núvols desapareixen i em giro. Apercebo per primer cop la majestuositat de la muntanya que pretem pujar. La meva joia m’impulsa a cridar i córrer cap a un indret més elevat per immortalitzar el moment. Sóc feliç.

Eduard

La visita a Amazon

Ahir vaig fer una d’aquestes activitats que et treuen de la rutina i t’obren els ulls a una realitat que tens al costat, que viu paral.lelament a tu, amb la que tens molts punts de contacte, però per la que necessites una capbussada per la qual cal trencar el ritme habitual de la vida. En el moment que vaig tenir la reflexió que conforma el cor d’aquest post, em vaig adonar que aquesta visita em deixaria petjada. Que en sortiria sent una persona subtilment diferent de com havia entrat. I si bé és cert, que en principi, tot moment viscut et marca, a la seva manera, el futur. També és cert que hi ha moments que deixen una emprenta més profunda. Aquest, n’és un.

Fa unes setmanes havia rebut un mail de l’Alumni de l’ETSEIB proposant una visita a la plataforma de distribució d’Amazon al Prat de Llobregat. No sóc un gran coneixedor d’aquesta empresa i no recordo haver-hi fet més d’una compra al llarg de la meva vida; però és evident que és un gegant d’aquests que tothom en parla i que modifica de forma profunda una part de la societat en la que vivim. Vaig mirar l’agenda i malgrat que la visita era un dijous a les 14:00, vaig veure-hi un forat suficient per poder escapar-m’hi i sortir de la voragen de la quotidianitat (o algo així dirien a la Sotana 😉). No participo habitualment en aquest tipus d’associacions, però si algo de bo té haver tornat a l’àrea metropolitana és que hi ha algunes excuses menys. Ja vaig anar fa uns mesos a una xerrada d’emprenedors i això em va fer tornar a trepitjar l’antic edifici universitari. Ja sabeu que sóc un nostàlgic empedernit.

Anant-hi vaig escoltar el segon episodi de “La doble hélice” (https://open.spotify.com/show/1Id80N3zMLn66ZweU7ItvX?si=3bc1e267017b48e5), el podcast d’un bon amic que s’ha llançat en una aventura espectacular de divulgació científica. Per als que el conegueu és el bo d’en Sebas Benejam, biòleg de formació i divulgador passional. Val la pena si voleu conèixer una mica més de qui som i com hem arribat fins aquí en tant que espècie. El cas és que això ja et fica en un bon esperit d’overtura.

Arribada a la plataforma, aparcar en un pàrquing enorme i dirigir-te cap a l’entrada on tot està indicat una mica a l’estil Ikea. Encara que seria més apropiat parlar d’estil Amazon, però en tot cas, forta inversió en signalètica i la percepció que per allí hi passen centenars de persones cada dia. M’apropo a un grupet que podria semblar antics alumnes d’enginyeria i bingo. Inscripció a la recepció i espera a que la trentena de places disponibles es cobreixin. Mentrestant parles amb complets desconeguts amb els que comparteixes haver estudiat una mateixa carrera, en anys diferents i en què cap cara em sona. Ens fiquen en una sala, plena de lemes inspiracionals que no eviten que se t’activin les alarmes. “work hard; dream big”; “frugalidad”. També te n’adones que no tot és perfecte; malgrat tres-quatre persones ho intenten amb esmera, no són capaços de projectar el ppt que tenien preparat. En Joan, el director de la plataforma i físicament la representació de l’enginyer freaki comença el seu discurs amb un “pués nada...” i algun que altre tic. Demostra que malgrat ser un orador limitat, té un cervell privilegiat i és capaç de sostenir un discurs corporatiu força sòlid. L’acompanyen el Víctor (aquest si que sap parlar al gran públic; i és en el que s’ha fixat un de la visita que és headhunter), el cap de totes les plataformes d’Espanya i una noia que fa 6 anys va sortir de la carrera i ha progressat a través del programa intern de desenvolupament de joves talents.

Al cap d’una mitja hora llarga de preguntes (i que més s’haguès allargat si no ho haguessin frenat), ens separem en grups i comencem la visita. La instal.lació és gegant i d’una complexitat que depassa el que pots arribar a seguir en el poc més d’una horeta que dura el recorregut. Diferents seccions amb un nivell d’automatització espectacular, sense que cap dels components per si mateixos siguin especialment complicats. Petites tortugues de transport d’estanteries, transportadors de safates i paquets, espirals de descens i sensors òptics en cada micro operació. Hi han tres punts que destaquen per damunt de tot, el número d’elements en joc (55000 estanteries mòbils, 5000 tortugues robotitzades, infinits kilòmetres de tranpsort,...), la magnitud de la instal.lació depassa la comprensió de l’individu. Estic segur que ningú és capaç de conneixer-la en la seva integralitat. L’altre punt sorprenent és que tot és desenvolupament en intern. Fa anys van comprar una empresa de robòtica i ara és Amazon Robotics el que ell s’ho cuina i ell s’ho menja. I consideren això el seu cor de negoci. No es declaren una empresa de logística, sinó una tecnològica i és per això que la seva frase té sentit. I el punt major, és el sistema que ho control.la tot. El gran germà que monitoritza que aquest eixam de petites unitats productives treballi per un sol objectiu: garantir la promesa client. Això que sembla molt bonic, és l’Adn de l’empresa, tant per lo bo com pel seu costat més obscur. És aquesta míriada d’algoritmes que configuren el vertader cor i valor diferencial d’Amazon. Evidentment que la qualitat dels robots juguen un rol; que la cultura empresarial juga també el seu rol; que una visió compartida en que la promesa client ho justifica tot juga el seu rol; però la intel·ligència que hi ha darrera de cada algoritme és el que fa realment la diferència. Una intel.ligència que sense cap mena de visió catastrofista escapa a tot control humà. En que les regles del determinisme escapen al que una sol ment humana és capaç de projectar.

I el costat obscur de la força sempre està present durant la meva visita. Mentres la resta dels que m’acompanyen es fixen en les belleses tecnològiques que passen davant dels nostres ulls, a mi hi ha una cosa que em sacseja l’interior. Estic en un dels llocs del planeta on hi ha alguns dels llocs de treball intel.lectualment més estimuladors que puguin existir. Continuar optimitzant aquest sistema, fent-lo guanyar aquells milisegons que multiplicats pels milions d’objectes que transiten setmanalment per aquells circuits interminables, generen unes productivitats que basteixen una aventatja competitiva que cap negoci tradicional pot arribar a intuir. Però al costat del centenar d’enginyers que treballen en extreuren el màxim suc, el centenar de tècnics de manteniment que sol.lucionen les incidències o eviten que s’arribin a produir, d’un equip de gestió i unes funcions suports que industrialitzen cada aspecte de l’operativa. Al costat de tots ells, hi ha una legió de formiguetes que fan tot allò que encara no s’ha pogut automatitzar o que, encara més tristament, no és rentable automatitzar. Al costat de gent que passa el seu dia pensant, proposant, provant, sol.lucionant; hi ha alguns dels llocs de treball més alienats que Marx hagués pogut imaginar.

Passar 4 hores seguides agafant un objecte d’una safata i ficant-lo en un calaix en que se t’il.lumina una llumeta per assenyalar-te on depositar. Per fer les altres 4 hores del torn ficant els objectes en una caixa de cartró del tamany que l’algoritme decideix que és l’òptim per aquella comanda. O que es passa 4 hores treient objectes d’una safata negra per ficar-los en una de gris; sempre de la bona a la bona perquè hi han n càmeres monitoritzant que cap error es pugui cometre. O potser pots trobar una mica més de creativitat en l’activitat d’acabar d’omplenar una de les 55000 estanteries amb el màxim d’objectes possible de la bona talla. I sabent que tot el que fas està completament “enregistrat”, traçat i seguit. Que si no arribes a la bona cadència se t’acompanyarà a un reforç d’aprenentatge, perquè centenars de milers de persones han ocupat abans que tu aquest lloc i centenars de milers ho faran després de tu. I no em digueu exagerat que estic convençut que les cèl.lules de treball son les mateixes aquí que a Michigan i que a Koala Lumpur. Realment, no s’espera especialment res de cada individu de inbound, outbon o sorting, perquè si que és cert que hi ha forces panels de “escriu-nos la teva bona idea”, però que hi ha a optimitzar quan és una operació repetida i monitoritzada a una xifra de zeros que fa por només d’escriure. He vist i he liderat llocs de treball en que és difícil veure el valor de cada persona que l’executa, ja sigui per la simplicitat, la monotonia o l’impacte físic. Però diria que mai he vist a aquest nivell l’automatització de la performance; la pèrdua de sentit del teu propi treball davant de la complexitat a la que t’afrontes i la reducció del valor de l’aport individual. És la cadena de muntatge de les pelis en blanc i negres amb tots els colors i l’animació del XXI. Una distòpia del que es podria convertir el mòn. La cohabitació del més alt desafiament intel.lectual amb la més senzilla de les rutines.

Es difícil transmetre en paraules escrites el trasbals que m’ha suposat aquesta visita. El que m’ha obert els ulls i el que m’ha fet pensar posteriorment. Sempre he pensat que dins la nostra jornada laboral hem de passar temps fent “la nostra feina” (als voltants del 70%), desenvolupar idees i projectes diferents en l’àmbit de la nostra responsabilitat (sobre el 20%) i hem de guardar-nos una mica de temps per mirar coses que no tenen contacte estret amb le que fem. Aquest ha estat un dels millors 10% invertits.

A l’acabar la visita, en Joan ens va invitar a si erem clients Amazon, continuar comprant perquè mai trobaríem millor servei i si no ho erem, llençar-nos hi de peus. No crec que, al menys en un temps, em veguin fer una comanda. I alhora, no deixo d’aplaudir el nivell d’excel.lència que han aconseguit. Pertorbador com la pròpia vida. Ambivalent. Que no deixa indiferent. Però, és això el que volem construir com a societat? Tenim alguna alternativa?

Eduard