Converses interiors (o la frustració de no parlar llengües)

Catorze persones a la taula, mal numero. Com tots els que acaben amb 4, son els que s’han d’evitar al continent asiàtic. El 13 també, ja que no costa res apuntar-se a totes les modes. En tot cas, no deixa de ser un tretze mes u. Tretze xinesos i un “Supply Chain Manager Asia-Pacific”, títol amb el que m’introdueixen en totes les presentacions oficials. El gran problema es que el “Supply Chain Manager Asia Pacific” (irònic que domini dos continents quan a nivell pràctic nomes visito dos països) no parla xines. El secundari es que la majoria dels comensals no parlen angles i dels pocs que ho fan (nomes 3 o demostren, malgrat que per l’expressió de la cara, algun mes l’entén); ho fan a un nivell bastant elemental (encara mes basic que el meu).

Evidentment, la gran major part del temps la conversa transcorre en un idioma completament inintel·ligible per mi. En breus instants participo del decurs general malgrat que soc conscient que en alguns moments es parla de mi. Al principi intentes seguir del que va, llegir expressions, emocions, maneres de dirigir-se entre ells, te un punt d’interessant, de veure com una societat diferent a la teva interactua. Després ve el sopar.

Això es una activitat que et manté entretingut. Com a mi saber el que menjo m’importa bastant poc, la Xina esdevé un enlloc de lo mes enriquidor culinàriament. Desenes de platets s’amunteguen en una taula giratòria i tu vas provant el que vols. Jo acostumo a provar-ho tot, excepte els peus de pollastre que de fa 7 anys ja se que no em motiven i el tofu que em sembla un timo per la papil·la gustativa i en certa mesura per raons ideològiques. A vegades pregunto que es el que vaig a provar o el que estic menjant. A vegades sembla que no m’ho vulguin dir, que pensin que em farà fàstic la seva resposta. No saben amb qui estan parlant!

Però quan ja comences a estar tip, i la teva atenció s’escapa del plat que tens davant. Allí comencen les reflexions. La primera del passat dimecres i la mes senzilla es en riure’t d’aquells Castellano-parlants que s’indignen perquè en una conversa de majoritàriament Catalano-parlants no es canvia a la llengua de l’imperi. El poc que m’importaria a mi que els que em rodegen en aquests moments parlessin en portuguès o italià. De no entendre absolutament res a establir ponts de comprensió, el salt es gegant. Ja se que darrera del que menciono hi ha molts matisos, mil argumentacions, totes elles valides, per contradir el que acabo d’escriure. Però penseu en un Lost-in-translation, en l’aïllament del moment.

La decoració de l’indret també t’entreté durant uns minuts. Hi ha un poema escrit en una de les parets, 57 caràcters i sis signes de puntuació. Un dels caràcters esta repetit sis vegades, n’hi ha quatre mes que tenen un doble i la resta son únics. El del costat (després d’interpel·lació meva) m’explica que es una llegenda sobre un arbre diví. Es el que dona nom al restaurant. Al sostre hi ha alguna zona que necessitaria d’una capa de pintura extra, però en general es tracta d’un lloc acollidor, excepte per la temperatura, fa un pel massa de fred. Es hivern a Shanghai, cosa que els habitants de Singapur podem arribar a trobar a faltar.

La conversa es manté super animada al meu voltant, part dels comensals no es coneixien entre ells abans d’aquest sopar. M’alegra ser una excusa per a que s’hagin pogut conèixer malgrat son coses que han passat fora del meu nivell de consciencia. Penso en tot el que haig de fer l’endemà, els mails que tinc pendents per enviar, els excels que haig de revisar, com encarar una presentació. Em recordo que em falta reservar una sala per a les reunions que he de liderar a Paris d’aquí uns dies. Tinc la temptació de mirar la BlackBerry, però fa estona que no ha vibrat i l’únic interessant que hi podria mirar (Twitter evidentment) esta censurat a la República Popular.

Quan el present immediat ja no es suficient per captar la meva atenció, començo a mirar-me les noies que m’acompanyen. Majoria. En condicions normals em posaria la pregunta de si em donessin a elegir a quina m’emportaria al llit. No espero una gran valoració moral d’aquesta reflexió, però soc el primer a reconèixer-me com un animal i les meves pulsions son molt sexuals. Aquí les meves reflexions son reconduïdes, el que em passo a preguntar-me ràpidament es : quant m’haurien de pagar per follar-me a algunes de les presents? Alguns trobareu el paral·lelisme amb algunes preguntes que ens hem posat a l’acabar una excursió de muntanya : quant t’haurien de pagar per tornar a repetir l’excursió que acabem de fer ara que estem a punt d’arribar al final? També els meus preus estan al voltant d’aquells moments...

I no podia faltar el moment en que em començo a plantejar el que escriure just en aquest moment. Soc conscient que allò serà una entrada mes del blog. La meva solitud malgrat estar rodejat. El meu aïllament malgrat lo social del moment. El fet de saber que aquests son els moments que mes tem la gent que no surt de la seva zona de confort. També el fet de que malgrat tot, no soc ni molt menys infeliç en aquest precís instant en que no entenc res del que passa al meu voltant. Accepto plenament que jo he elegit això, i es part del paquet. I en cap moment puc retreure que no m’integrin mes en angles, si en el fons soc jo el que no parlo xines!

No es ni el primer ni l’últim dels esdeveniments en que això m’ha passat i em passarà. Quan estic assentat a la taula, em ve al cap els dos dies passats a Belitung, durant la convenció de Supply Chain d’Indonesia. Hi havia molta mes gent, dels quals mes parlaven angles i a un millor nivell. També hi havia l’Yves amb qui parlo castellà. Però també allí vius moments de soledat. Uns perquè no has d’aïllar-te amb l’altre europeu i anar al teu rollo. Ell es el jefe de tots ells i ha de passar el seu temps amb ells. Altres perquè en el fons fa pocs que els coneixes i has pogut construir pocs ponts d’unió. Altres vindran propiciats pel xoc cultural, per una manera diferent d’entendre la vida i el seu mon. I no ens enganyem, altres perquè no soc ni la persona mes extravertida del mon, ni una persona que prefereixi parlar per parlar abans que callar. A mi parlar de la pluja o el vent, o  de lo bo que esta un menjar em dura lo que em dura. I no es precisament un punt positiu. Però es...

Probablement no sigui capaç de reflexar el que sentia en aquell moment. Falta intensitat, falta desordre, sobra censura, sobra reflexió. No podem escriure en el moment que vivim, tot ve després. I així ha de ser, perquè de la mateixa manera que les fotos powerpoint de llocs del mon em treuen de polleguera. Perquè lo mes important es lo que vivim, lo que experimentem per nosaltres mateixos, no una fotografia, no un escrit.

Eduard, el que pagaria moltes coses materials per saber dos idiomes mes. Però que no ens enganyem, a dia d’avui no pagaria una cosa immaterial molt mes important per saber-los : el temps.

PD: Efectivament i pels valents que arribareu fins aquí i heu llegit amb atenció que tenia una reunió a Paris. Del dijous 14 de Febrer al vespre (encara no tinc el bitllet, però serà per allí) fins al Diumenge 17 a les 9:30 del mati, estaré per Barcelona. Em sap greu no passar-me per Lleida, però el temps es escàs en aquesta ocasió. Ara be, si dues bessones que comencen per A decideixen venir abans de temps, repensaré completament el meu planning. Si no es així, mantinc que l’Aplec serà la propera :-)

PD2: Torna a ploure un diumenge a la tarda a Singapur, deu ser un bon dia per penjar l’escrit...