Estadístiques. Així pensava titular el proper post que anava a escriure. D’estadístiques parlaré però no sobre el tema que m’havia plantejat. Pensava comentar que en aquest post arribaré a les 20.000 paraules escrites. Pensava agrair les mes de 2.800 visualitzacions del blog que hi han hagut des del primer post. Dels valents comentaris que alguns heu gosat publicar... però no. Aquesta setmana ha vingut marcada per aquesta noticia :
Millor explicada en angles a Bloomberg :
Abans d’anunciar-se la noticia, malgrat que en l’ambient ja es notava, un dels meus jefes em va dir : “Quan acomiades una persona es un drama, hi ha una família, hi ha un entorn que pots conèixer. Quan en despedeixes cent, son estadístiques”. Pot semblar cruel, però no crec que sigui així, diria que expressa una certa concepció del mode humà d’entendre la vida. Els grans números ens costen. De la mateixa manera que se’ns fa difícil d’imaginar els beneficis que ha publicat Danone : centenars i centenars de milions d’euros. Record històric de ventes. Una caiguda del 3% de les ventes a la vella Europa i 900 persones amablement invitades a començar una nova vida.
Una persona a la que tinc un gran apreci em va recomanar no parlar de feina en els posts i menys amb referencies explicites a persones identificables (estic simplificant una mica les seves explicacions, però vaja, tampoc crec que sigui massa greu). Sent ella de recursos humans li hauria de fer cas, però be, no deixo d’anar a la meva, així que em llençaré a avaluar la moralitat de les grans decisions que pren l’empresa per la qual presto els meus serveis (ves que després d’aquest escrit no sigui jo el que comença a composar la llista de nou-cents :-).
Acabem amb les multinacionals!!! No, tampoc serà aquest el meu crit. Ara em ve al cap un dels moments del meu euro-trip solitari direcció Liechtenstein (set dies, set països, quatre mil quilometres, la majoria per carreteres secundaries i socialitzants parades a Annecy i Ginebra). El cas es que passejant-me amb el meu Seat Leon llogat (si, per aquelles encara no tenia el meu estimat ex-Focus) pels Alps francesos vaig recollir una autoestopista. Era just després de setmana Santa, suposo que acabant-se la temporada de ski. La noia venia de ser acomiadada de la seva feina de cambrera en el típic ressort. Va començar a parlar de forma atropellada, criticant al seu antic jefe i totes les condicions que li feia passar. Ho va anar ampliant a tots els jefes en general, fins que va acabar afirmant que malgrat tot, lo pitjor eren les multinacionals i l’esclavatge que suposaven. Jo durant tot moment me l’escoltava i de tant en tant assentia o li feia alguna pregunta demanant mes detalls. Quan es va buidar de totes les seves preocupacions, em va mirar i em va preguntar : “i tu? A que et dediques?” “Treballo a Danone” va ser la meva senzilla resposta. Em va mirar tota sorpresa i amb tota naturalitat, però amb un innegable toc d’ingenuïtat, em va respondre : “Ah doncs també hi ha gent bona que treballa en les multinacionals”.
Mai he cregut en la concepció de les multinacionals com un ent en si. Per mi, una multinacional esta composada per gent. Evidentment hi ha una estructura piramidal, en que els superiors tenen una predominança vers els que estan a sota, però no hi ha ni un pensament únic, ni actua com un esser viu indivisible. Es la suma dels desitjos individuals (i sobretot de les seves contradiccions) ponderats pel poder relatiu que ocupen aquests. En una multinacional hi podrem trobar una radicalització (o una selecció) de determinats tipus de persona, però tots els seus integrants seran fruit de la societat en la que neixen. Els desitjos que s’hi representen son humans. La possible alienació del treball que s’hi produeix es fruit de característiques estrictament humanes. No hi ha cap procés exogen a la nostra pròpia condició que les dirigeixi. L’ambició, l’avarícia, el desig de creixement i preponderància, provenen dels humans que les dirigeixen i de tots els que les integren.
Guerra i Pau acaba amb una bella reflexió en que planteja la següent pregunta : Qui escriu la historia? Els grans líders o les societats que hi ha darrera? Napoleó es per si mateix Napoleó o es el mer reflex del que la societat francesa post revolució francesa provoca? Similar reflexió planteja Asimov amb el seu “The Mule”, encara que en direcció inversa, en la magnifica trilogia de la Fundació. Jo em deixo convèncer per Tolstoi i també crec que la segona resposta em dona majors certeses, encara que com sempre en qüestions humanes, res es blanc o negre, sinó grisos mes o menys pujats de to.
I per que una empresa que fa record de ventes i beneficis (en valor absolut, no pas en relatiu) anuncia que vol reduir la seva funció corporativa a la meitat? Doncs sembla ser que es l’exigència d’un dels principals accionistes (un 5% de les accions, una barbaritat malgrat lo petit que sembla el percentatge). També sembla que una famosa consultora ha arribat a la mateixa conclusió després d’haver comparat Danone a competidors mes grans (Unilever, Nestle, Procter&Gamble, Coca-Cola,...). I lo millor del cas es que dins del grup, la sensació de la gent es que 2012 ha estat un any complicadíssim, ple de males noticies.
Evidentment hi ha signes de clar deteriorament del negoci. Alguns dels resultats financers son bastant artificials. Enginyeria financera gairebé. Venta d’actius patrimonials, maquillatge per arribar a les xifres de cash-flow que el grup havia compromès davant dels mítics “mercats”. M’imagino que res molt diferent del que fa la resta. I fins i tot molts dels llocs de treball que se l’eliminaran, des d’un punt de vista racional, no tenien massa justificació. Ara be, era culpa de les persones que les ocupaven? Doncs com gairebé sempre, hi haurà gent a la que s’invitarà a marxar, que serà de forma totalment justificada (malgrat el drama que això pugui suposar) i d’altres que no tindran cap mena de responsabilitat individual. També cauran “executius” de forma merescuda i se’n salvaran altres que mereixerien ser els primers a ingressar la llista de l’atur. Mai he vist un procés de personal alineat amb les meves expectatives, de la mateixa manera que jo i tu tindrem opinions diferents sobre cada cas.
“And so what?” això es el que em preguntaria el meu superior (mes ara que s’ha quedat com únic). Doncs res, com sempre he donat voltes a un tema, sense expressar una clara opinió al respecte i molt menys una acció derivada. No faré la revolució, no m’inclinaré cap a les tesis sindicals de lluita contra les multinacionals. Tampoc acceptaré els postulats neo-liberals i defensaré les accions de les entitats privades supra-nacionals. Em quedaré en un gris indeterminat, sense sentir-me especialment orgullós de l’entitat per la que treballo, sense sentir-me especialment ultratjat com per deixar-la. Simplement m’hi desenvoluparé sense deixar de ser qui soc. Aquell que fa preguntes incomodes, que expressa opinions poc ortodoxes, però que no actua mes enllà del seu petit radi d’acció. I que es escèptic amb qualsevol postulat.
Bona nit i bona sort,
Eduard
PD: Una petita salutació al Mikel. Gran company durant quatre dies per territori tailandès. Potser esperaves un post explicatiu dels grans moments viscuts amb Laura i Cris, però tan sols em queda desitjar-vos un bon viatge de tornada i el meu lament per no haver pogut continuar amb vosaltres uns dies mes. Tot un plaer els moments compartits. I ho sabeu.
PD2 : Una misèria mes a explicar. El 21 de Febrer de 2002 em vaig prometre quelcom. Dimecres passat ho vaig incomplir de nou. Sempre he estat molt dolent per en recordar-me de dos coses : aniversaris i números de telèfon. En ambos casos podria contar amb els dits de les mans els que he memoritzat. No se molt be el perquè, ja que acostumo a recordar moltes coses. Be, hauria de rectificar l’afirmació anterior ja que hi ha una altra cosa que no recordo mai, el numero de portal i pis d’algú. Dilluns li vaig dir a la financera de la zona : “Dimecres he de recordar que es l’aniversari de ma mare”. Dimecres a les vuit del mati estava en conference-call amb la Xina, a les onze i mitja de la nit amb Mexic. Creieu que vaig complir amb el compromís que realment importava? Efectivament : Shame on me. Amb retràs, però des d’aqui : “Moltes felicitats mare!”
PD3 : Una altra cosa que vaig incomplir es que vaig prometre aquí que el cap de setmana passat aniria a Lleida si dues personatgets naixien. Ho van fer i no hi vaig anar. Era per respecte al merescut descans que precisava la seva mare. Benvingudes Aina i Arlet!!!
PD4 : També dimecres vaig rebre una gran noticia. Felicitats Anna i Jaume!
PD5: I mentre presenten un pla social que fa créixer les accions un 5% (sembla ser que a la Borsa els hi encanta que les empreses despedeixin gent), també es permeten publicar un vídeo tan lamentable com aquest :
Imprescindible, de debò, imprescindible saber de tu i les beneïdes reflexions personals!
ResponEliminaUna abraçada
Gracies Samu, tambe es imprescindible tenir lectors tan fidels com tu :-)
ResponEliminaUna abraçada,
En reconeixement m'he currat una c trencada per tu ;-)