Rutines

Algú em va dir un dia: “ens paguen per gestionar les incoherències”. Es una frase que moltes vegades em ve al cap. Suposo que amb el post anterior ho deixava clar. I en tants altres moments. Suposo que es pot portar molt mes enllà i simplement afirmar que vivim en les nostres pròpies incoherències. Mil exemples es podrien ficar. Avui la manca o existència del títol es una mes d’elles.

En diferents moments de la vida, la rutina m’ha ofegat, en altres m’hi he volgut capbussar. Suposo que la primera forca ha estat mes poderosa, trencant un potencial equilibri. Però seria enganyar-me no reconèixer-ne al mateix moment els moments en que m’hi he submergit. Relacions que es trenquen per excés de monotonia, altres que no es desenvolupen per la seva manca. Jugant jo tots els potencials rols. Viatges que t’aporten la felicitat perquè no hi ha dos dies iguals, altres en que et passes mes de dos setmanes seguides caminant, repetint un dia darrera l’altre el ritual.

La passada setmana vaig estar tots els dies a Singapur. Nou dies sense agafar un avio. Quelcom que no passava des del mes de Novembre (si, tinc un magnífic Excel en que des de l’any passat queda anotat on estic cada dia de l’any, amb colorets i anotacions, freakie però pràctic :-). En tenia ganes, moltes ganes. Era gairebé una necessitat. Tampoc es que no hagi creat les meves rutines en els viatges. Els meus sopars solitaris mirant el Polonia o el Crackovia a l’iPad, els sabonets i raspalls de dents que continuo “xorant” dels hotels. Les salutacions i les benvingudes de les treballadores del Ritz. Les relaxants caminades de retorn dels vespres. Tanmateix, em venia molt de gust una petita aturada en el camí, abans d’aixecar-me de nou per continuar.

I vaig viure la il·lusió de tenir una mica de vida social. Dimarts una despedida d’una VIE que s’entornava a Franca, dimecres un soparet en un restaurant mexica. Dijous el mes complert, amb una cafetó amb les catalanes, un parell de copes de xampany a l’heliapad d’un dels edificis mes alts de Singapur i per acabar sopar ma a ma amb un fiera de l’oficina, acabant fent una birra en un local en que érem els únics clients mentre un grup de musica de sis persones ho donaven tot per nosaltres. (Si algun dia recupero les fotos de l’esdeveniment ja les penjaré en un post de fotos curioses J, mentrestant us he de conformar amb una foto des de l’heliapad).

Sembla ser que el darrer dijous del mes l’obren al públic durant un parell d’hores. La musica tecno acompanya (en serio, crec que esta molt ben trobada. Em recorda el meu projecte de transformar una església en una catedral de l’epic-heavy o el museu d’Orsay en una super-fashion disco a la ultima del tecno). La sensació d’estar a mes de setanta plantes d’altura a l’aire lliure, no acostuma a estar disponible. El fet de que no hi ha cap barrera arquitectònica que eviti la caiguda lliure (malgrat que no es perillós ja que hi ha un metre abans de caure en un nou pis. Però alhora si et vols suïcidar, no hi sembla haver cap impediment major).

Busco les meves rutines alhora que em generen angoixa. Porto tres o quatre caps de setmana a Singapur i ja penso que no estic aprofitant el temps. Hauria d’haver anat de nou a Tailàndia aprofitant la visita del Miguel o tornar a Malàisia que encara no hi he tornat des del 2009. Hauria d’apuntar-me a un curset de busseig o a una pagina de contactes per internet. En tot cas, m’obstino en intentar fer quedades que no surten o jugant partits de futbol que justifiquen caps de setmana.

I potser també escriure s’esta convertint en una rutina que acaba generant posts mediocres com aquest...

Eduard

PD: Mira que a priori un Madrid-Barca a les quatre de la tarda hauria de ser una bona noticia. Però entre la decepció de rojadirecta (es veia mes tallat que altra cosa) i de lo dolent del partit... Algo ja devia intuir quan enlloc d’anar a un pub irlandès, el vaig voler mirar des de casa. Esperem que dema al mati em llevi amb una alegria “Red Devil” J

PD2: Per no trencar les dinàmiques, us escric des de Xina. Avui em reunia amb el director d’operacions d’aqui. En forma de retret m’ha dit: “T’he vist molt poc per aquí”. Quan la setmana passada l’Yves va saber que en dos setmanes no estaria a Jakarta també va sonar a decepcionat. Sembla ser que no viatjo prou...

PD3: Quina merda de fotos que fa la BlackBerry, eh!!!???