Globalitzacions individuals

02:30 10/03/2013 : acabem d’entrar a l’Avalon, una de les discoteques “xics” de Singapur. Som un grup d’onze, com d’un equip titular de futbol es tractes. La majoria catalans, algun que altre que no ho es perque de tant en tant es parla en castella, un murcia clarament identificat i un alema (considerat por germànic de mentalitat, encara que les generalitzacions sempre son dubtoses). El murcia esta clar que ho es, encara que hauria de ser madrileny. Alguns de vosaltres ja sabeu que l’altre dia vaig rebre un mail extremadament desagradable. Era el primer mail no burocràtic que m’enviava l’ambaixada, fins i tot hauria de dir, el primer de caràcter cultural. Era de la fundació Reial Madrid i el cos diplomàtic espanyol aprofitava per fer-ne difusió (després n’he rebut un segon sobre un cicle de pel·lícules espanyoles que organitzen durant setmana santa). Recordo que literalment vaig pensar : “seran fills de puta! No m’envien res de cap activitat que em permeti conèixer mon i en canvi em parlen sobre els suposats valors socials de l’equip blanc”. Probablement vaig substituir en la meva ment la paraula equip per una altra que comença per e, però per respecte als amics madridistes ho deixarem així. En tot cas quan el bon home tot orgullós em va explicar que en aquells moments el seu projecte vital era aquell, doncs com ja sabeu, li vaig deixar anar tot lo que allò representava per mi.

No era el primer moment tens de la nit, i això que va ser un dia forca agradable, però es que estic agafant un carinyo enorme als taxistes de Singapur. A primera hora de la tarda havia jugat a futbol, després em vaig retrobar amb el Jasper (l’holandès amb qui havia compartit pis a Xina ara fa set anys). Per aquestes casualitats de la vida, també ha vingut a viure a aquesta petita illa del sud-est asiàtic. No es l’únic retrobament de fa molts anys ni serà el darrer, però es algú a qui li tinc un gran apreci. Tot i tenir maneres d’afrontar la vida forca diferents, sempre compartim interessants xarrades. No hem guardat contacte durant tot aquest temps, però aquell dissabte vam estar mes de cinc hores seguides com dues marujes. Ja en parlaré mes en un altre moment, igual que dels gemecs que feia la seva novia quan el va anar a visitar fa set anys a Suzhou.

El cas es que quan la nit començava a tombar, be, de fet quan ja faltava poc per mitja-nit vaig agafar un taxi per retrobar-me amb els que després serien els meus companys de discoteca. M’havia quedat sense bateria al mòbil (ja se perque a BlackBerry li van tant tant be les coses...) i l’unic que sabia era una adreça i el nom d’un local on havia de trobar-me amb les dues úniques catalanes que conec aquí. Entro al taxi i li dic : “North Bridge Road”. Sense mes arrenca i ens dirigim cap allí. Un cop mes a prop em demana mes precisions ja que es tracta d’un carrer forca llarg. Jo li dic que al 331. Ell pregunta si se algo mes i jo li dic que no que es el primer cop que hi vaig i que nomes se que el lloc es diu “The Loof”. Comencem a baixar pel carrer i veig que el bon home va mirant a banda i banda tot buscant el numero. Jo també hi començo a ficar una mica d’atenció, i reconec que pocs números es veuen. Baixem, baixem i baixem i quan creuem un pont canvia de nom el carrer. L’home para el cotxe, sabent que ens hem passat i em diu que o be li dono mes detalls o no podrà trobar el lloc. Jo començo a emprenyar-me una mica i li dic que per mi donant un numero i un carrer, una localització queda perfectament identificada i sinó que utilitzi el GPS. Ell em diu que al seu GPS no li pot ficar números de portal. Jo li dic que u, no m’ho crec i dos, que en tot cas es el seu problema. Ell contesta dient que a Singapur la gent diu creuaments de carrers o noms de lloc, no números. Jo començo a encendre’m i li dic que a qualsevol lloc del mon, la meva informació es suficient i que si ell no sap fer el seu treball no es culpa meva (en el fons penso que probablement a Jakarta hauríem de fer una excepció, però en tot cas Singapur no es compararia mai amb els seus veïns). La seva resposta es genial, en el moment que em diu : “doncs si vols ho anem a solucionar a la policia”. Jo li dic que un dissabte a mitja nit, lo que tinc ganes es d’anar a on li he dit i que no se m’hi ha perdut res a la comissaria, així que arranca i torna’m a portar al carrer. Quan donem mig torn i tornem al carrer, arriba un moment que li dic que ja estic fins als collons i que em deixi allí, que ja trobaré un company seu mes competent. Li pago dos terceres parts del viatge i li desitjo una molt, però que molt, bona nit. Per aquelles petites sorts de la vida, em deixa al 231 que acaba resultant ser el lloc on volia anar. Hagués set paradoxal que m’hagués deixat al bon lloc (el carrer te mes de 400 números amb lo qual el 331 també existeix) i jo me n’hagués tornat a casa incapaç de trobar el lloc i sense bateria al mòbil per tenir una solució.

02:54 10/03/2013 : estem copa en ma davant d’una gran pantalla que encén i apaga milers de leds cada segon. Sona un tecno machacon que encaixa molt be amb el local però que no pots aguantar molt mes de entre trenta i seixanta minuts (depèn del grau d’alcohol en les teves venes). Ballo perquè he vingut a passar-m’ho be i vull exhorzitar els fantasmes i les idees que em comencen a venir al cap. La major part de la gent es mou relativament poc, la gran pantalla capta la seva atenció. Al principi podies pensar que eren les gogos que ballaven amb relativament poca roba, però no, fa una estona que s’han esfumat i tan sols queden imatges verdes, roses, blaves, vermelles i grogues que s’adapten al sorolls que es van emeten. Evidentment la meva foto es exagerada. Hi ha mil discoteques pitjors que aquesta i tantes altres de millors. Però em preocupa el que veig. Em recorda una novel.la d’Orwell o de Huxley, o les poques classes que vaig fer de karate. Els vells reportatges del nazisme o del stalinisme. Pero amb un toc multicultural, ètnies i cultures barrejades, tots allí en peu, mirant una pantalla, sense gaires possibilitats de parlar, sense un ambient per moure’s.

La globalització ha fet be la seva feina. Podries trobar el mateix ambient en mil ciutats als set continents. Poques serien tan heterogènies com la singapuresa. Però l’essència esta allí. Em tornen al cap els nou-cents acomiadaments. Les multinacionals. Em ve al cap tots els casos de corrupció a Espanya. El patiment grec. Em venen al cap imatges d’arbres talats, de grans xemeneies expulsant fums negres. S’han globalitzat molts aspectes de la nostra vida. Però quin gran moviment social s’ha propagat arreu del mon? Ja no parlo de la lluita obrera, de la internacionalització sindical. Sinó d’algo mes. No se ni expressar-ho molt be. Suposo que el pensa global, actua local te tot el seu sentit. Però no deixa de quedar-me el regust de que algo mes gran es podria fer.

Diuen que les xarxes socials poden cobrir aquesta funció. Que Twitter globalitza la democràcia, dona veu a tots per igual. No ho veig encara. Potser arribarà, però encara ho veig com eines locals amb un perfum de falsa globalitat. Probablement res del que acabo d’escriure te sentit. Vull escriure d’intuïcions, sense articular un pensament, deixa fluir, però nomes em queda el record de les sensacions que experimentava ara fa un parell de setmanes.

03:42 10/03/2013 : el grup d’HP s’ha retirat a l’hotel. Les parelles s’han format i no tinc cap noia al meu costat. Se m’ha ficat a parlar un japonès a qui crec que interesso per algo mes que nomes parlar. Començo a notar el cansament del dia, del partit, de la llarga conversa, de la setmana passada com sempre de bòlit. En un moment de distracció, el català raret manté la conversa amb el japo i aprofito per despedir-me de tota la resta. M’en vaig a buscar un taxi. Hi ha molta competència així que començo a caminar, i caminar. Recordo alguns moments de caminades nocturnes solitàries en altres moments, en altres ciutats. Em ve al cap una en especial a Paris, del centre a la residencia, gairebé dues hores...

Ara com ahir, me n’adono, que malgrat tot, soc feliç.

Eduard