Quan una lluitadora s’apaga

Continuant amb la idea d’ahir, he de reconèixer que des de que estic allunyat dels meus, cada mati he establert una rutina. Abans de sortir del llit i sempre que tinc WiFi, agafo el mòbil i obro el whatsapp. Gairebé tota la seva vida li donen els missatges que li arriben de la vella Europa o de encara mes a l’oest, amb lo qual te una nit bastant mes vibrant que la meva. Aquest mati no havia de ser cap excepció i mes quan esperava que els tribuneros em donessin una roja alegria. Que errat anava quan he vist un senzill missatge que em deia : “Edu, ha muerto Desi”.

No vindre a dir ara que érem grans amics, que haguéssim viscut junts molts moments. En tot el periple de la seva malaltia mai vaig anar a visitar-la a l’hospital, malgrat que sempre m’interessava pel seu estat i preguntava a la gent que sabia que tenia mes vincles amb ella. Tampoc em lamento per això. Era una bona noia amb qui havíem compartit alguns riures, pocs temes professionals i algunes bones festes fontvelleres. Crec que ens apreciàvem mútuament, però per A o per B, mai ens havíem apropat mes. Suposo que les rutines i les dinàmiques de grup incentiven que al final tinguis diferents nuclis al teu voltant, uns mes propers, altres mes allunyats. No crec que sigui ni bo ni dolent, simplement es.

Tanmateix hi havia una cosa que sempre m’havia impressionat d’ella. Una capacitat de lluita remarcable. Evidentment no es una imatge que hagi establert a partir dels meus propis vincles. Però a traves de les histories que contaven les seves amigues, a traves del que compartia al Facebook, a traves d’aquella aureola que es crea al voltant de persones que influeixen a les altres. I no ho feia per una forta personalitat, no era d’aquelles persones extravertides o d’una energia infrenable. No era una líder. Però a traves de la seva senzillesa, d’aquella sensació que despertava de bona persona, i d’un optimisme que li donava forces per pensar que ho superaria. Per haver-se compromès amb la fundació Carreras, per somriure quan res invita a fer-ho. No deixarà de ser algú, que en certa mesura, ha modificat la meva manera d’entendre la vida.

Entenc que per al global de la societat, la mort del comandante Chavez, haurà impactat mes. No pas a mi. L’angoixa del dia l’ha marcat aquell petit whatsapp, el comunicat mes oficial del Victor i la conversa telefònica amb l’Yves, amb qui malgrat la importància del partit, no hem ni parlat de futbol, per simplement compartir la nostra pena en la distancia. Que em quedi sempre aquesta sensació d’una lluita que en cap cas va ser endebades.

Eduard