Suposo que lo que la gent s’espera, quan li parlen d’un blog d’un paio que
viu a l’altra punta del mon, es una sèrie de fotos de llocs paradisíacs, amb
les qual vol provocar enveja en tots els lectors. Ja sabeu que no van per aquí
els trets. Simplement de tant en tant alguna foto o fins i tot un recopilatori,
però la major part del temps reflexions obscures i avorrides. Fins i tot les
fotos no son ni boniques ni fan venir ganes. No serè un gran promotor turístic,
però no crec que desanimi, ni molt menys, a qui te el cuc del viatge.
La primera d’avui va dedicada a l’hostal on em vaig allotjar a Hong Kong.
Si, se perfectament que fa molt temps d’això, que ja en vaig parlar quan vaig
complir els 30, però ningú va dir que escriuria una cronologia. Veient el
portal no us ha d’estranyar que dones uns quants tombs fins que vaig saber que
era allí.
Tanmateix quan vaig entrar ja va començar a tenir mes sentit. Un cartell
explicava que estava prohibit desenvolupar activitats mercantils en aquell
edifici. Literalment ficava que estava prohibit ficar-hi un hostal. No semblava
que es respectes molt la política impulsada per la comunitat de veïns. Dels dos
ascensors, un estava espatllat, l’altre havia de cobrir les necessitats de
vint-i-tantes plantes. Malgrat l’aspecte de l’entrada, mes propi d’un Zara que
d’un hostal, per la imatge que veieu de com era per sobre, ja us fareu la idea
que el concepte hostal era fins i tot generós. Poques vegades haure vist tant
diferencial entre un portal i un bloc.
Ja sabeu del meu amor per Hong-Kong, però veient les tècniques de construcció
que es gasta, no es d’estranyar que acabin fent blocs com aquell. El bambú te
una flexibilitat i alhora resistència formidables, ara, no se si la confiança
suficient per fer bastides de rascacels.
El que tenia de formidable aquell hostal es que estava ben ubicat. Tornant
un dia a descansar em vaig trobar aquest formidable espectacle. Vaja les
típiques xineses disfressades de mexicanes i ballant cançons countries.
En un dels embarcadors de la ciutat (m’encanten les ciutats amb ferris
interns, que creuen badies o rius, estrets o uneixen illes i penínsules. Un
enamorat d’Istanbul després d’aquell moment màgic), hi havia un moviment social
que crec que no havia presenciat abans. Una societat rebutjant una secta
religiosa. Sobren els motius en tot cas.
Apple esta en decadència. L’iPhone 5 no ha suposat cap gran revolució i la
gran poma ha hagut de demanar als seus proveïdors de components que rebaixessin
el nivell de producció planificat. Samsung es el líder clar en quota de mercat
i l’innovador californià ha tancat l’últim exercici amb el mateix benefici que
l’any anterior. No semblava a Hong Kong això fos un diagnòstic real.
I com ja parlem de grans fabricants. Un petit reconeixement a l’amic Nestor
i a l’amiga Cristina. Mango esta i molt, present en el mercat xines. Ningú sap
que Zara o Mango son espanyols (si això encara es pot dir d’una multinacional)
i probablement això sigui bo per ells. No se que diu el cartell exactament,
però tot sembla indicar la seva ubicació exacta en el centre comercial.
I es que les oficines de Guangzhou a Xina les tenim en un centre comercial.
Pel que es comenta, aixo incentiva bastant el consum intern de les
treballadores locals. També fa que per dinar et passegis per allí dins en busca
dels típics restaurants de Mall per dinar. I a vegades et trobes que hi fan
cursos d’angles multitudinaris per atreure clientela.
Però es que a vegades en els centres comercials, les activitats poden ser
una mica curioses. De fet el que veureu a continuació es el que els hi fan fer
a un grup de treballadors d’un supermercat abans d’ocupar els seus llocs de
treball. No se exactament si era una cerimònia religiosa, una salva militar o
els hi impartien les instruccions del que havien de fer en rebre un client. Jutgeu
vosaltres.
Crec que en algun moment ja havia comentat que l’hotel de Guangzhou era una
mica curiós. La dutxa esta al mig de l’habitació. Amb aquest plànol tan
particular vaig intentar aprofitar-me de l’avinentesa. Els dimarts a les 7 de
la tarda hora de Singapur o Xina, 8 si estic a Indonesia, al canal ESPN (que
ara passarà a dir-se Fox Sports (no se perquè)), fan un resum dels partits de
la lliga espanyola. Michael Robinson parlant en angles, tota una experiència.
El cas es que vaig dir, mira, mentre et dutxes o podràs mirar, i em vaig
col·locar la tele encaradeta cap a la dutxa. Il.lus de mi, vaig oblidar que soc
miop i per dutxar-me m’he de treure les ulleres...
No se molt be perquè, potser per la historia del “fake Spanish” o per algun
altre motiu, vaig rebre un mail en que se m’acusava de “secesionista” (se que
anava amb molt carinyo o no, jejeje). En tot cas acabaré amb el post amb una
bandera espanyola i es que en aquest mateix hotel, em vaig trobar un grup de
viticultors espanyols, que celebraven algo. Els vaig reconèixer a la distancia
perquè cridaven forca, suposo que això no us sorprendrà. En tot cas, espero que
tinguin motius, perque a l’aeroport de Singapur hi ha vi francès i italià (si,
probablement la qualitat dels segons es bastant inferior, però sembla ser que
es venen bastant be) i en els taxis xinesos veia molta propaganda de “Casillero
del Diablo” (vi xile si no vaig errat) que patrocinant al Manchester United te
molta pegada aquí.
Salut i forca al canut,
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada