L’imperi de la llei

Continuo donant voltes a l’episodi anterior. Però es que no es nomes per la vivència recent. Es un concepte molt rellevant de l’actualitat política espanyola. La llei, la constitució, en fi el codi. Suposo que hi ha tecnicismes molt pertinents per definir cadascun d’aquests conceptes. Lluny de mi pretendre resoldre aquest garbell etimològic i encara menys assentar càtedra amb aquestes quatre reflexions. Tanmateix ara recordo un article d’en Cercas que ens va fer arribar ma mare als dos germans. No tenia una opinió especialment formada d’aquest intel·lectualoide de l’esquerra made in “El Pais”, però la veritat es que em va decebre profundament. No m’estranya que el PSOE i el PSC siguin els partits que mes perduts naveguen, si a uns líders intranscendents, li afegeixes un armat ideològic tant fluix... fins i tot el govern sense rumb d’un colla de gamarussos (i no, no crec que tots els del PP ho siguin, però en el consell de ministres encara no se si algun es salva) no et fa guanyar intenció de vot. L’article en qüestió, en la meva humil opinió, es molt desafortunat. Per no fer vergonya als grans professors d’institut que vaig tenir, compartiré la referencia: (http://elpais.com/elpais/2013/09/13/eps/1379095000_774993.html).

Bàsicament intenta fer passar la idea principal de que defensar el dret a decidir es una actitud antidemocràtica. Per fer-ho, simplement recorre (com destaca en augmentat) a que la democràcia consisteix en el respecte de les lleis. Ahhhhhh.... com faria el bo d’en Monegal, ja el tenim aquí! I m’encanta que utilitzi el terme concret de “consiste” perquè precisament la democràcia no consisteix en el respecte de les lleis. Evidentment es un puntal, però des d’una vesant utilitarista. Les lleis serveixen per salvaguardar la democràcia, però es que, amb els respectes de Bakunin, no hi ha cap sistema que no tingui lleis. El principi fonamental de la democràcia es la sobirania popular. I aquí s’afegeix un punt de discussió interesant per filosofar, però que a nivell pràctic els estats avançats ja han solucionat (http://blogspersonals.ara.cat/elpatidescobert/2013/05/09/el-demos-el-kratos-i-el-respecte-a-limperi-de-la-llei/, article del qual he pres el títol del post).

A posteriori en Javier ja incorre en tot tipus de fal·laces, per intentar justificar el seu posicionament com a català i demòcrata, en que dona una via menor per assolir la independència. Posteriorment l’utilitza amb càlculs partidistes per defensar el seu posicionament unionista. Ens fa comparacions amb l’extinta unió soviètica per salvaguardar la constitució com a sublimació de la legislació. Omet que Canada (i m’imagino el Regne Unit) va saltar-se-la en permetre al poble quebequès decidí ja que entenia que aquesta coartava els valors democràtics d’una part del poble. Però be, aquí ja entrem en altres temes i a mi el que m’impressiona darrerament son aquestes mostres de defensa a ultrança de les lleis, gairebé inamovibles i divines. Encara que com recorda n’Evole (poc sospitós de catalanista) en un article unionista molt mes interessant (http://www.elperiodico.com/es/noticias/al-contrataque/uno-mayoria-silenciosa-2659109), la constitució es retoca quan convé.

I es que seguidament passem a una demostració mes de la politització de les lleis. Arriba la resolució d’Estrasburg en la línia que tots els experts esperaven. Es demostra des del tribunal dels drets humans que els principis constitutius de la democràcia estan per damunt de les lleis. Quelcom tant summament obvi com que no hi ha càstig sense llei. O a nivell pràctic que les lleis que perjudiquen a un individu no poden ser retroactives. Com diríem per casa : es que es de calaix. Doncs no, ara es que hi ha una conspiració socialista, europeista, maçònica i marciana que el regne d’Espanya no hauria de respectar per mantenir la seva sobirania nacional. Increïble que la doctrina Parot hagi sigut defensada per jutges i juristes. Una demostració mes que els valors constituents de la democràcia estan per damunt de qualsevol llei. I una demostració també que les víctimes mai han de legislar (o pressionar per fer-ho). Israel com a clar exemple.

Avui llegia una editorial del “Strait Times”, pràcticament l’únic diari de Singapur, i que en el bon estil del comunisme xines, es pràcticament un mitja de propaganda de la línia editorial del govern. Parlava d’un tal Ashley Madison, o mes ben dit d’una pagina web amb aquest nom. Sembla ser que es una espècie de pagina de cites per gent adultera. Evidentment s’hi reclamava una llei que la prohibís si intentava introduir-se a l’illa. Clarament atemptava contra els valors que son beneficiosos i es que ja es prou desgracia que actualment per 4 matrimonis hi hagi un divorci (quan fa uns anys la relació era de 13 a 1, i l’adulteri es una de les tres raons principals) com per fer-ne negoci. Simplement es lamentava que segur que la gent tindria mitjans per saltar-s’ho. I no tinc cap dubte que així serà, ja que vist que a les èpoques victorianes o de major conservadorisme social s’hi respon de dos vies : incrementant el consum d’ansiolítics o augmentant el nivell d’hipocresia (eh Duran i tots els puteros catòlics, apostòlics i romans!!!). A Indonesia he vist per la carretera grans anuncis d’un nou smartphone que ven com a màxim avantatja que es el millor per manejar una doble vida (lo que vindria a ser la comptabilitat del PP (anava a dir Barcenas, però vist que no hi havia cap tresorer net, serà ja el modus operandi del partit)). A l’anuncia hi fica algo així com: Per que si tens un affair no voldràs pas que ho sàpiga la teva dona? I això que es un país musulmà.... no se, potser com esta escrit en angles els imams no s’hi fiquen.

Recordant la cara del taxista quan parlava de l’honor que suposava ser d’un país amb LLEIS, me n’adonava que en el fons era una forma d’escapar a la discussió racional, al motiu que hi ha darrera les lleis i a saber interpretar-les per a que s’ajustin a uns valors, que en el fons es l’important per mantenir la societat. I aquests han de ser valors que s’ajusten a la realitat del moment, no a passats gloriosos, sinó mes be direccionals cap allí on volem anar. Però que important es sentir-se segur en aquesta petita illa que ho comuniquem en la carta que et demana que paguis impostos.

I es que Singapur esta ple de perills o si no com es justifica aquesta campanya publica?

No he fet estadístiques però estic convençut que es un dels països amb mes noticies sensacionalistes sexuals dels desenvolupats. Al mateix diària, rar es el dia que no llegeixes noticies estranyes relacionades al meu entendre amb la auto-repressió que s’hi produeix.

Eduard

PD: Un concepte que sempre m’ha agradat molt, el de la independència com a xoc revitalitzador per provar coses diferents (http://estoesundisparate.wordpress.com/2013/09/12/motivos-para-la-independencia-de-cataluna-de-un-historiador-no-nacionalista/).

PD2: record de links en el post d’avui. “Perdonadme, no volvera a ocurrir”... Com si les coses simplement “passessin”.