El gran conflicte

I un dia havia de passar! Estava cantat amb els precedents que portava. Tot ho feia indicar i finalment es va produir. Podia haver acabat molt pitjor, d’això no n’hi ha cap mena de dubte. Probablement en molts d’aquests milions d’universos paral·lels que s’obren en cada decisió (i no es una metàfora, te base científica aquesta afirmació. Vale, potser miro una mica massa Redes...), en aquests moments estic a la presó. Però no, al final no el vaig colpejar. Vaig menjar-me tota la ràbia acumulada, em vaig empassar l’orgull de mascle i vaig sortir de la situació.

Ja va començar malament en el moment en que em vaig adonar que havia parat un taxi-limousine enlloc del CityCab habitual. Aquest viatge el pagava jo i em sortiria mes car de l’habitual, però be, era de nit i per això no l’havia reconegut. Volia arribar ràpid i ja era tard, així que hi pujo. Quan anem a entrar a l’autopista em dono conte que no ha ficat el taxímetre en marxa i molt cívicament li dic (també es cert que vull evitar discutir si arribem a destí en aquesta situació). Em dona les gracies tot dient-me que després de catorze hores treballant ja se li escapen els detalls. Tirem cap a endavant i em fico a mariconejar amb la Blackberry. Que cabron el que l’havia utilitzat abans i hi havia instal·lat el solitari! Ja em te enganxat (una ben estupida manera de perdre el temps, si, però la carn es feble).

Aixeco el cap i veig que s’ha passat la sortida, però no nomes això, li comencen a caure els ulls i no estem seguint una trajectòria coherent. Li crido per a que reaccioni i l’indico que surti de la via rapida abans que ens estampem. Ho fa de qualsevol manera i acabem parats en la mitjana. Li pregunto si sap a on anem i sembla que reacciona. Es disculpa lleument i continuem. Tinc la mosca al nas i quan arribem a destinació hi ha un gran perill que besi. La carrera surt per uns vint-i-tants dòlars i li pago amb un bitllet de cinquanta. Vaja cap barbaritat fins aquí. El problema es que no te a penes bitllets i comença a treure monedes. Conta fins a tretze dòlars en monedes, la majoria de vint i deu cèntims. Crec que no havia vist tantes monedes juntes a excepció de la cartera del Rabi (amb molt de carinyo J). Es descompta varies vegades i li acabo demostrant que falten gairebé dos dòlars (es una misèria, però estava molt emprenyat en aquell moment). Com veig que no hi ha solució, decideixo deixar-ho corre i surto del cotxe. Cras error quan pego una portada al sortir ja que no puc obrir el maleter des de fora. Pego un copet demanant que me l’obri i allí ja surt fet una fera. No ha posat el fre de ma i el cotxe se li escapa fent un soroll horrorós. Corre de nou cap a ell i el frena com poc.

Torna cap a mi i es situa a un mil·límetre del contacte. Els dos cridem com animals. Ell d’ètnia xinesa, una cinquantena d’anys, cara fatigada i un pamet mes baix. Em diu que si vull el pegui a ell però que el cotxe es sagrat. Jo li dic que es una vergonya el seu servei i que al cotxe no li ha passat res. Qualsevol pas en fals pot començar la batalla i no tinc cap mena de dubte que tinc totes les de guanyar. En un primer instant, ja que posteriorment la policia esta clar de quin costat es posicionarà. Però això em preocupa poc, en el fons soc conscient que la violència no es la resposta. Que que en puc treure de donar un cop de puny a un pobre desgraciat que porta mes de 14 hores treballant per culpa d’aquest puto país de capitalistes? Probablement s’ho mereix, el tracte dispensat es pobríssim, però, que en treure de tot plegat? Orgull masculí?

La situació esta completament bloquejada. Ell apel.la a que truqui a la policia per a que solucioni el tema, jo li dic que collons pinta la policia, que obri el puto maleter i tots contents cap a casa. Ell diu que estem en un país de lleis, no com Malasia. Que posi una reclamació a SMRT (la companyia del taxi) però que no pegui al cotxe. Jo li intento fer veure que al cotxe no li ha passat res i que en tot cas sempre es millor que pateixi un objecte que no pas una persona. Ell no ho veu així. La situació s’escalfa, qualsevol guspira pot fer avivar l’incendi.

I just en aquell moment em calmo. Me n’adono que aquella situació no porta enlloc. Deixo de cridar i intento portar la discussió cap a la racionalitat. Resulta impossible, ell continua cridant. Crec que haver baixat la veu el fa sentir-se mes fort. Cada cop gesticula mes. Repasso les possibilitats que tinc per sortir del tema. Em cansa que sigui un cap–quadrat. Em cansa que sigui tant singapurès. M’acusa de classista, em diu que vivint en aquest tipus d’edificis em penso que soc millor que ell. Trobo l’acusació molt injusta, però me la pela. Em pregunta que d’on soc. Li dic que espanyol però dubto molt que tingui ni la mes remota idea d’on es. Probablement Barcelona li hagués evocat algo, Espanya es un terme que el desil·lusiona. No ho utilitza per a res, però continua cridant. Això si els de seguretat es queden impassibles a la caseta. Suposo que algun veí estarà mosca, però no se com parar aquest boig.

Li demano perdo. Em disculpo per haver tancat bruscament la porta. Vull sortir de la situació i no vull recórrer ni a la violència ni trucar a la policia. Se me’n fot l’orgull, la raó o qualsevol altra consideració. S’encén un cigarro i s’allunya una mica. Ens mirem com si fos un western a l’espera de veure qui es el mes ràpid a treure la pistola. Li aguanto la mirada sense cap problema. Malgrat haver claudicat, no m’avergonyeixo de res. Quan acaba em diu que això m’ha de servir de lliçó, que he d’aprendre el que es Singapur i les seves lleis i a deixar de considerar-me mes important que els taxistes. M’abstinc de fer cap comentari. No vull discutir-li que en cap moment m’he sentit mes important que ningú. Que el Mon Feliç de Singapur em sembla a moments caricaturesc i que la seva passió per les lleis d’un curt de mires humorístic. Per acabar de fer el teatre, quan obre el maleter i puc treure la meva estimada maleta aconseguida amb punts del Carrefour, li dono la ma. I li dic que efectivament he après una lliçó, encara que no sigui la que ell creu ni que m’hagi de servir de gran cosa, perquè estic convençut que tindre mes enganxades amb aquesta cultura.

I no es que tingui res específic amb els taxistes, però es que simplement em passa en el contacte amb els exponents locals i aquest es el col·lectiu amb qui tinc mes contacte de forma habitual. Però també he tingut enganxades amb els arbrits, amb els caixers o amb la gent de les duanes. No tolero que no raonin, que tinc una por abismal al risc i que per tant es refugiïn sempre en les lleis i el respecte absolut que li deus a tota forma de poder en be de l’harmonia social. Cada cop em sorprèn menys que la segona potencia mundial continuï, en aquestes alçades, sent una dictadura de partit únic. I no estic gens convençut que les coses hagin de canviar gaire si aconsegueixen controlar els problemes de corrupció. Potser es en aquests moments que me n’adono que soc molt europeu.

Eduard

PD: Divendres a mitja nit agafo un avio direcció a Barcelona. Dimarts i dimecres tinc reunió a Paris, així que aprofitaré els caps de setmana per passar per la terreta. Quedem?