El gran circ de la Formula 1

L’any passat m’ho vaig perdre per quinze dies, de la mateixa manera que també em vaig instal·lar dos setmanes massa tard per poder assistir a la clàssica de Zurich. En aquells moments era una prova ciclista, esport que sempre m’ha apassionat personalment malgrat tot el mal que li ha fet el gran problema del dopatge. Encara recordo amb passió el millor Tour que he seguit mai. Aquell en que el pobre Beloki se’n va anar per terra. Aquell en que el kazakh Vinokourov atacava en cada pujada, baixada o fins i tot en pla. Aquell en que el meu admirat Ullrich (si sempre he tingut certa predilecció pels perdedors, voldrà dir algo?) quedava mes a prop que mai del rabiós americà amb nom d’astronauta. Em direu que no deixava de ser una farsa tot plegat. Innegable, però també era innegable que em feien vibrar en les sobretaules de Juliol.

Suposo que m’hi vaig ficar tard al mon del ciclisme, ja que m’hi vaig enganxar amb la caiguda d’un rei. Com canten els Manel, el meu primer Tour va ser el del danès i les rampes d’Hautacam. Després vingué el geni que tenia el drama escrit a la cara, el Pirata Pantani, aquell italià petitó que desafiava qualsevol consideració tàctica cada cop que la carretera enfilava. Fins i tot aquest any he mirat alguna etapa perduda, content de la sort d’en Quim Purito Rodrigues. Ufff... podria escriure molt sobre aquest noble i hipòcrita esport (valgui la contradicció), que tants amors desperta entre els afeccionats alhora com incomprensió total entre els que tan sols hi veuen una bona manera de fer la migdiada.

Set anys mes tard, tornava a assistir a un GP de la formula reina. Set anys mes tard, Alonso feia segon a la carrera. Set anys mes tard, un alemany la guanyava. Si en aquella ocasió a Shanghai, el vencedor era el Kaiser, però el que comandava el mundial era un asturià al volant d’un Renault. En aquesta ocasió Vettel no donava cap mena d’opció i demostrava que ningú era capaç ni de mirar-se’l de lluny.

La Formula 1 es cara, tot ho es : els cotxes, els circuits, les entrades i els iots que l’acompanyen. Poc ecològica i extremadament competitiva. Dubto molt que cap dels pilots no sigui un fill de puta redomat, entenc que la única manera d’arribar fins a aquestes altures es trepitjant tots els que s’interposen davant teu. El talent no ho justifica tot, els patrocinadors i mecenes deuen tenir un pes molt mes important, donades unes condicions superiors. La colla de vividors que arrossega es considerable.

La particularitat del GP de Singapur es que a part de ser urbà (igual que Monaco) es nocturn. Per això instal·len una potencia elèctrica descomunal i s’il·lumina la pista a fons, fins al punt que si no fos que la llum te una lluminositat completament artificial, es podria assumir que es fa de dia. A part, com es fa al centre de la ciutat per aprofitar publicitàriament alguns dels llocs mes emblemàtics, la veritat es que dona bastant joc i acaba esdevenint un espectacle on gairebé la carrera es lo de menys. Un exitós grup corea obria els concerts complementaris el divendres nit. Evidentment del sud, el gran referent cultural per l’Asia “groga”. Dissabte The Killers i diumenge el pobre concert de Rihanna eren els caps de cartell. En un segon pla una miríada de grups desconeguts i el mític Tom Jones.

La meva particularitat va ser seguir el gran premi acompanyant una cadira de rodes. I es que en Xavi (si, el de compres!) es va trencar els creuats jugant a futbol a Indonesia. Però com es un optimista empedernit i un lluitador brutal, doncs no li va fer pas un lleig a la seva xicota quan li va descobrir, que pel seu aniversari havia comprat unes entrades, pel GP del país del costat, uns mesos abans. Simplement va optar per llogar una cadira de rodes perquè fer-ho tot amb muletes era un conyas i AirAsia i cap a Singapur! 

L’avantatja de les cadires de rodes es que tens llocs reservats per seguir la cursa. L’inconvenient es que en diferents punts, el circuit es creua per dalt, amb lo qual toca que el convalescent tirin de muletes per pujar per les escales, mentre que els acompanyants pugen la cada cop menys lleugera cadira. La reflexió es que ets un afortunat de que sigui algo merament anecdòtic. Les mirades de la gent i la duresa de no dependre de tu mateix fa que reconegui tot el seu mèrit als que estaven allí sense vises a aixecar-se un dia a caminar. Totalment comprensible la sensació de ser un intrús, una mica desitjat, una mica malsana-ment envejat.

En tot cas això ens situa ben a prop de la sortida i sense haver pagat els preus desorbitats de les graderies de davant.

I a part just al costat una animada batucada brasilera.

I com el tiquet permetia anar-se movent i els concerts eren a l’altra punta del circuit. Llarga distancia quan vas amb una cadira de rodes entropessant amb cables i terrenys desiguals. Però que permetia vistes curioses sobre el circuit. 

I això que sembla un franctirador, no deixa de ser-ho però en forma de paparazzi esportiu.

I es que el numero de treballadors que fa funcionar un esdeveniment així es forca increïble. Encara que amb tota la tecnologia que envolta la cursa, no deixa de ser curiós veure un grup de gent que apunta registres en paperots.

Suposo que no deixa de ser per si de cas i que es forca improbable que el que fan serveixi per algo. Però...

I finalment la darrera instantània es un tant nostàlgica. Paral·lelament a la glamourosa carrera de formula 1, passen curses amb sensiblement menys seguiment mediàtic. Una d’elles es la GP2, el que hauria de ser l’antesala, la segona divisió futbolística.

En passar al costat dels seus estands, vaig recordar la magnifica experiència d’haver participat a l’Eco-Marathon Shell. Quan aquell mes de maig de ja fa uns quants anys, ens encaminaven amb un camionet de lloguer i les nostres il·lusions en forma de prototip de cotxe cap al sud de Franca. Un equip mig germànic, mig llatí que havia passat uns mesos construint un prototip per intentar fer el màxim numero de kilòmetres amb un litre de gasolina. Mil bons records que em van venir a la ment, amb el mes èxtasis de tots quan el “nostre” estimat bòlid va fer els seus primers metres de forma autònoma el dia abans dels controls tècnics a les sis del mati. Després la satisfacció de fer una meritòria setena placa en la nostra categoria i saber que a nivell individual, el que mes havia aportat a l’equip era esperit i comunió entre els diferents integrants.

Suposo que ja començo a tenir una edat per anar vinculant constantment punts del present amb referencies passades. Encara que també de tant en tant descobreixo mons completament incerts. Com sempre a seguir vivint amb la motivació de seguir aprenent dia a dia coses noves.

Salut i que guanyi el Marquez el mundial de motos, no?

Eduard