M’encanta Paris, aquella que encarna la definició clàssica de bellesa, aquella que afegeix matisos però que resta molt fidel a la tradició d’una gran capital. Potser la mes gran de les capitals europees i potser també per això amb un cert regust d’hores baixes, encara que continuant brillant per damunt de les mediocritats d’un país pessimista i desencisat. Òbviament adoro Barcelona, la nova hipster, la mainstream, la desequilibrada, aquella que camina a ser la gran capital del mediterrani malgrat que sense un passat històric que ho justifiqui. Berlin em te el cor robat. La ciutat que mes he visitat sense haver-hi viscut mai. La contra-cultural, la que ha viscut el segle XX de forma mes extrema, per ressorgir-ne amb tots els pecats de les ideologies però amb la insolència de la joventut. En la que les millors coses no apareixen en les guies, sinó darrera d’una porta inadvertida.
Em captiva la decadència de passats gloriosos i fins ara no he trobat res millor que Budapest i Venècia, especialment en carnaval, amb el seu fred i la sensació que els temps de les grans festes dins dels majestuosos palaus han adoptat part del podriment que consumeix els fonaments de la vil.la. D’Istanbul o Estambul o Constantinoble o Bizanci o qui sap quants noms mes ja en vaig parlar en algun moment (si precisament d’aquell moment tant intens que hi vaig viure, tot tornant a la costa europea després del sopar asiàtic).
Però no tant sols de grans ciutats estan constituïda la deessa Europa. Granada, Serra Nevada i encara mes l’Alpujarra les porto marcades al cor. Qui no queda captivat una tarda de primavera al mirador de San Nicolas amb l’Alhambra davant i el Veleta de fons? Com diu una dita, “no hay en la vida nada, como la pena de ser ciego en Granada”. I cada dia creuar la collada del Suspiro del Moro (si, aquell de plora com una dona allò que no saberes defensar com un home!, per a que no diguin que algunes dones son les pitjors matxistes imaginables). Allò si que era bonic com camí a la feina. També vaig trobar calor en la freda Zurich, en una petita residencia on tots érem parts d’una petita família, ben internacional, practicant l’anglès i deixant l’alemany per millor ocasió. La catedral de Chartres amb el seu majestuós rosetó i la pluja, caient constantment sobre els caps dels agosarats centraliens, que visitaven aquesta vil.la que et retorna a l’època de Joana d’Arc i el negre període medieval.
I si d’espais naturals es refereix, mil imatges dels Pirineus, que no deixen de ser el mes proper. Però inevitablement em remunto als dies passats a les illes Lofoten. Allí per damunt del cercle polar àrtic, adonant-te que fins i tot els animals s’han de tornar mig lelos amb dies en que el sol a penes es pon (i t’imagines que de dures han de ser les nits eternes). El GR20 que creua Còrsega i els Alps que s’han enfonsat i tornen a ressorgir, amb vigor, per configurar aquesta illa de contrasts màgics. En que en ple mes d’agost et fa una boira que et glaça les robes de motxil.lero, mentre que a primera línia de platja en la capital encara hi trobes un cementiri.
Tampoc voldria ara fer una llista de tots els llocs interessants viscuts i per viure, no es pas la meva intenció ser exhaustiu, simplement els que m’han passat en breus moments pel cap. Tot i que alguna rellevància tindran si he pensat en ells i no en altres... Ja que el que m’havia motivat a escriure eren les sensacions viscudes mentre dijous passat recorria els carrers de Paris. Els dos dies compromesos amb la reunió de directors quedaven a l’esquena i vaig decidir lliurement agafar-me un dia de vacances per passejar tranquil·lament per una ciutat que conec forca be i que no deixa per això de sorprendre’m.
La nit anterior havia pres una cervesa amb l’Yves (si, no es una relació massa normal de cap-subordinat, però realment crec que totes les que he viscut han sigut forca allunyades del tòpic), i després soparet amb el Miguel. Una setmana a Europa sempre resulta inusualment intensa, tant pel que dona de si, com per tot el que en algun univers paral·lel hauria pogut donar de si. Mil encontres, mil d’altres que no es poden concretar però que en algun moment han sigut possibles, altres que secretament m’haguessin agradat que es produïssin, però que no deixava de ser deixa’t a la impossibilitat o a la casualitat. El fet que les vacances de Nadal estiguin ben al punt de mira, feia que hi hagués menys pressió que altres vegades, encara que no ens enganyem, per Nadal també faltarà temps o geografia per fer-ho tot possible.
En Gael i la Irene, dues noves vides conegudes i quatre vides clarament modificades, les dels seus pares. Moments per la reflexió i per la felicitat.
També algunes tradicions que es van establint en aquestes visites, com el dinar del primer dia a la Paradeta o una visita al Red Lion.
I es que al final el que conta no es tant l’indret geogràfic, sinó el seu concepte. El que fa que la seva gent siguin d’una forma especial. I per això també, motiva tant recorre mon.
Salut!
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada