Mudances, comiats i nous inicis

Escric de nou des del lounge del Soekarno-Hatta. Es un dijous a les dues del migdia, probablement el primer cop que faig aquest horari. Mes sabent que el vol no surt fins a les cinc. Però es que estava de visita en un dels magatzems que queden aquí a prop i volo perquè avui em fan el sopar de comiat els companys de Singapur. Hi arribaré tard, ja que el sopar es a bona hora i aterraré massa just. Però ja defineix una mica la vida d’aquests darrers mesos, així que no em puc queixar.

Sensacions encontrades, ja que els dos mes importants de la feina aquí, ja se’n van anar fa unes setmanes, així que aquesta segona tongada (també ens acomiadem d’una dona a qui no li renoven el contracte) serà mes deslluïda. No per això no deixa de fer il·lusió, perquè malgrat el poc temps passat en aquesta oficina, amb forca dels companys hem viscut moments bonics de recordar. No serà com les vegades anteriors : Barcelona i Granada, en que hi havia mes emocions en joc. A mes, malgrat la forta presencia d’europeus, no deixarà de tenir un toc singapurès en que la majoria desapareixeran tot just acabi el sopar.

Esperem que com a mínim l’encertin mes amb el regal que els de l’equip de futbol. Suposo que molts haureu vist la desafortunada foto del Facebook. Encara que no per això deixin d’agradar-me els regals sorpresa, com la cara que se’m va quedar en desvetllar una camiseta de la Roja... I això que el soparet-festeta va estar molt be. I es que des de l’any de Zurich que no tornava a cuinar truites per celebrar l’aniversari. Hem reduït el numero de truites i la seva varietat, però hem mantingut una elevada quota d’estrangers d’orígens diversos.

Però no tant sols celebràvem el trenta-u dia del naixement, sinó que també de mica en mica em distanciava d’una ciutat i d’una gent. Els dies a Singapur van tocant a la fi i no ha estat fins aquests moments que no m’he adonat de que al final, algú o altre si que conec. Malgrat els pocs dies passats a la ciutat del lleó, algunes relacions s’han creat i encara que superficialment, aquesta ha estat la meva casa dels darrers quinze mesos. La ciutat en si ha resultat molt interessant (i si dic interessant, ja que tampoc es que m’hagi despertat especial passió). Des d’un punt de vista sociològic resulta d’allò mes diferent a la resta. Mil matisos, mil psicologies, amb un referent innegable per l’artificialitat, per un enfoc molt seriós a la vida i en que la racionalitat i l’excés de tècnica repercuteix negativament en les emocions i sensacions humanes. I encara que tot això pesa, no deixo de tenir un cert reconeixement per reconèixer que en la seva lliga, son els millors. Una lliga que no em representa, però en la que m’ha encantat viure-hi durant aquests darrers mesos.

No m’he enfonsat tant en la cultura local com m’hagués agradat. De la mateixa manera que no ho faré tant com ara em proposo en el cas d’Indonesia. No m’he llegit la biografia (aparentment indispensable) del gran líder de la independència i fins recentment no he tingut masses converses interessants amb els taxistes. He llegit el Strait Times de forma regular en els avions de l’aerolinea nacional (un altre exemple de decisió estatal completament planificada i de caire gairebé comunista : volem esdevenir un hub mundial (encara que ara estant perdent una mica de comba amb la competència del mitja orient i la Xina) i per fer-ho necessitem una gran aerolinia, lo mes professional i de nivell possible, pero que es benefici de tot el suport public necessari : Singapore Airlines. Quina pena que nosaltres ho féssim tant malament amb Spanair!).

Dilluns vaig fer les primeres visites de pis. M’havien dit que m’acompanyaria una MILF, retrocedint un any i alguns mesos en el temps, però al final va venir la seva subordinada. Sense cap mena de dubte carn de MILF en poc mes d’una dècada. Va venir acompanyada del seu novio argenti, que en saber que feia la visita amb algu de parla espanyola es va voler apuntar. Una de les millors coses de viatjar i moure’t pel mon es conèixer gent curiosa, i aquest no podia ser una excepció. Després d’haver estat jugant a la segona divisió colombiana i haver tornat a Buenos Aires sense equip, un amic el va convèncer per apuntar-se a l’aventura indonèsia. Tan sols va demanar tenir un bitllet de tornada per si no trobava res. Sense parlar ni una paraula que no fos argenti va acabar fitxant per un equip de la divisió d’honor d’aquest país, tant apassionat pel futbol com poc hàbil per jugar-hi. Actualment estava recuperant-se d’haver-se trencat el turmell en els camps de patates del seu actual equip, ja en una divisió inferior. No li paguen tot el que toca, però amb això va vivint mentre esporàdicament fa de model.

El primer pis que vaig visitar es pel que hem fet oferta avui mateix, així que ja m’atreveixo a actualitzar la llista amb el tretze habitatge on passaré mes d’uns mesos, sisè país en el que d’una manera o altra tindre permís de residencia. 

Cada moment de la vida te els seus punts positius i les seves contrapartides. Alguns d’ells els pots llistar en un full de paper, arribar a valorar-los de forma objectiva, la majoria no deixen d’estar lligats als teus instints. Això es el que segueixo ara, fugint de tants avions i buscant una vida social mes rica i integrada. Evidentment que hi ha moments en que penso en si puc estar equivocant-me, però en les petites histories, en aquelles anècdotes que podrien quedar oblidades, es on trobo l’encant per seguir volent recórrer aquest mon tant gran en el que vivim. Indonesia... qui m’hagués pogut dir que hi acabaria vivint! I quan penso en el primer cop que en vaig sentir a parlar de forma personal, em ve a la ment que era on estudiava el xines amb qui vaig compartir pis a Suzhou. Si, aquell que li feien pudor els peus i emplenava la dutxa de cabells i pels. Petites anècdotes sense importància...

Salut i espero que també aquest cop, algú s’aventuri a visitar-me!

Eduard