Bukit Brown

Els meus pares de tan en tan participen en aquests tipus d’activitats. Recorren de forma històrica, narrada i local, els carrers i barris mes característics de Lleida. Organitzades per entitats publiques o d’obra social, en tornen encantats. Jo mai m’hi he unit. Una bona raó es que els dies de cap de setmana al mati, normalment tens una activitat mes temptadora, especialment si la nit anterior hi ha hagut sortideta. L’altra es que no sempre valorem el que tenim mes a prop, i a vegades això mateix ho cerquem en la distancia, o en l’exòtic de l’estranger. En tot cas, aquest dissabte a mitja tarda, cremant els meus darrers cartutxos a Singapur, doncs vaig anar de visita a l’antic cementiri de Bukit Brown.

Una associació de resistència organitza visites guiades a aquest terreny que va rebre al 75 els seus darrers convidats. De resistència perquè un troc d’ell es perdrà en la construcció d’una nova autopista. De resistència perquè temen que això no es mes que l’inici de la desaparició de l’indret. Ajuntant tres cementiris que ocupen la mateixa zona verda sumen 200.000 tombes. Ara n’hi ha 4.000 que han de moure’s en el cas que algun parent les reclami o simplement desapareixen. Es per això que ja hi ha instal·lat el corresponent departament d’exhumacions.

Es en aquest moment que recordo que el pare de ma mare, com a paleta de Castelldans, era l’encarregat de fer això mateix en el cementiri local. El padrí Roc havia de mantenir llocs disponibles un cop el període de “gracia” dels morts s’havia esgotat.

Seguint la dona del paraigües i escoltant les seves explicacions, mentre ens comentava que ella mai havia visitat aquell lloc, abans de que el govern anuncies el seu projecte de desmantellar-ne part. La lluita per mantenir el llegat històric de l’illa començava, així com un interessant pulmó verd.

Com tot lloc públic en aquest país, les indicacions i l’ordre son claus. Un bon mapa no hi pot faltar.

Així com un sistema per marcar les tombes que s’han de moure (un bastonet blanc numerat) i aquelles que s’han d’exhumar (una E blava).

Encara que un toc de romanticisme (i del de veritat, del del segle XVIII i les seves tempestes i tombes) te aquella que queda a bord de valla, amb la il·luminació necessària i la rosa que no falti.

Era un cementiri on no s’hi enterrava a qualsevol, excepte durant la segona guerra mundial, en que la necessitat premiava i qualsevol lloc era bo per encabir-hi un cos. Sinó, tan sols els xinesos o casats amb xinesos hi eren admesos. Entenem aquí, l’ètnia per damunt de la nacionalitat, ja que la noia estava molt orgullosa de comentar que un dels enterrats havia afirmat haver nascut xines, pero haver mort a la seva vertadera casa singapuresa. Per la majoria, provocava menys joia la perspectiva de ser enterrats en aquesta terra i encomanaven com a mínim que els materials de construcció vinguessin del regne del mig.

Aquesta es la imatge mes recorrent de les tombes allí presents. Amb un lleó a cada costat, masculí a l’esquerra, femení a la dreta. Un parell de deus de bona fortuna i de bons negocis (molt comerciant enterrat en aquest paratge) i un frontal en el que s’expliquen alguns detalls del mort. Un petit altar de pregaria, depòsit de detalls, i el mort enterrat en l’herba del darrera amb el cap en la zona mes elevada per seguir les consignes del Feng shui. I es que es millor tenir la muntanya a les esquenes, representada amb les ondulacions de la vorera, que recull les aigües de pluja per tenir-la als peus en forma de riu.

En general l’orientació de cada tomba hauria de ser diferent i caòtica, però com era en temps britànics, van ser ells que van imposar que estigues tot ben ordenadet.

Així que tal com el tema ètnic era important, el polític molt menys i es que un líder de la revolució xinesa, podia estar a escassos metres d’un de la contra-revolució. Aquest darrer, veient-se perdut, va emigrar a Singapur i s’endugué amb ell els que va poder, com aquest dos soldats que el protegeixen.

 

El primer, molt representatiu crec jo del materialisme d’aquest imperial país, mantenia dos noms. Amb un recaptava diners per tot el sud-est asiàtic per pagar la guerra que el comandant Mao preparava. Amb l’altre continuava fent negocis privats per la seva Xina natal. Decidí fer-se una caseta de repòs mes moderna que la que va preparar-li a la seva dona, morta una vintena d’anys abans.

I com aquell també va ser terreny de batalla durant la segona de les mundials guerres, doncs també hi ha espai per una tomba japonesa (o sembla ser que això assenyala la pedra gairebé cèltica del fons).

Com sempre els mes rics acaben demostrar ser els mes megalòmans. Així que el recinte funerari se’l queda un matrimoni els dos fills del qual acabarien donant nom a dos carrers de la ciutat. Com tampoc es tant estrany que passi, l’enriquiment d’aquesta parella no vindria d’orígens d’una gran legitimitat, sinó que el tràfic d’esclaus a l’illa de Christmas i l’opi serien negocis molt lucratius.

Però no totes son famoses i cuidades. Al final no s’arriba així a les elevades xifres anteriors i no tothom te els recursos necessaris per importar la pedra de la mare pàtria, fer-la treballar finament per gloria d’algú que mai ho aprofitarà.

 

Curiosa aquesta afició humana pels monuments a la mort. Suposo que el pànic a saber que no hi ha res mes fa que ens refugiem a creure en vides posteriors. D’aquesta manera els poderosos es poden endur els bens materials que aquí han acumulat i els pobres, doncs res, a pensar que el karma o el cap d’agulla col·loqui a tothom al seu lloc. En tot cas deu ser qüestió d’evolució social que es malbaratin tantíssims recursos en un cos que ja no pot aportar res a la humanitat. Per mes que hi reflexioni no se m’acut cap motiu d’evolució natural per justificar aquesta inversió. A mi que em cremin i es deixin de tantes histories!

Moltes gracies i bona nit!

Eduard