El cas es que després de les pertinents cues, he
arribat davant de l’agent d’immigració sense el capriciós paperet. Crec que en
molts països no hagués sigut un especialment greu problema i probablement
n’hagués emplenat un altre i ja esta. A Indonesia però, aquest ha estat el
motiu per començar el xou. Primer, cares de preocupació, preguntes retòriques
com : i ara que vols que fem? Ja has mirat be a la teva bossa? No saps lo
important que es aquest paper! Ufff.... si crido al jefe ja s’ha liat... I jo
buscant el costat racional de la situació : no seré pas el primer a qui li
passa... però es que jo vinc molt sovint i mai l’havia perdut... Allí
introdueix el primer element de la trama i es que sempre es una qüestió de
temps.
M’explico, la manera de fer be els complicats
procediments es dedicar-hi molt de temps. Ja pot ser una multa o un permís o en
general tot el que tingui a veure amb la burocràcia. L’estranger no vol perdre
hores i hores per fer-ho i acaba entrant en el joc. I precisament aquest era el
cas. Fer-ho be suposava probablement anar a Jakarta a una oficina d’immigració
(potser al mateix aeroport, però intentar saber-ho es complicat). Evidentment
això suposava perdre el vol, que dema no poguessin venir a netejar el pis i qui
sap si no poder tornar les claus. Davant de la impossibilitat d’aquesta opció,
els segons s’allarguen, els nervis augmenten i obro la porta a trobar una
solució. Aquesta passa per dirigir-me al company de dos llocs mes a l’esquerra.
En veu baixa em diu que he d’acompanyar-ho amb diners. Fico dos dels grossos a
dins del passaport i m’encamino a trobar la “solució”.
Segona part del xou, m’ensenya un llibre de
reglamentació amb l’impacte del meu “delicte”. Ja te el punt indicat i encara
que es evident que aquell cas no se’m pot aplicar (en els meus escassos coneixements
de dret penal crec que perdre un paper no es pot assimilar a falsedat
documental), però allí apareixen cinc anys de presó i 500 milions de multa. I
allí apareix la seva demanda, per 200 dòlars americans ho arreglem. Suposo que
si hi ha un segon cop en aquest tipus de situacions, actuaré amb mes calma i
regatejaré. Aquesta primera vegada, l’únic que he aconseguit es rebaixa per
canvi de divisa...
No es la millor manera d’acomiadar-me de
l’arxipèlag abans de marxar de vacances de Nadal, sabent que el proper cop que
torni serà per instal·lar-m’hi. I es que sembla que darrerament la muntanya
russa s’accelera i el que semblava que era una setmana forca positiva (malgrat
dormir molt malament amb el cap ple de coses a fer, de coses a considerar),
acaba amb una clara demostració del que es aquest país. No deixa de ser el preu
a pagar per ser un estranger, la majoria dels quals es follen les seves
germanes i filles. I tenen una vida molt mes fàcil que la pròpia existència
local. No puc ni imaginar-me pel que passen els vertaders immigrants camí a
Austràlia.
Al final el que busquem en les noves experiències
es sortir de la nostra zona de confort. Provar-nos en noves situacions i
experimentar amb les nostres sensacions. I com el balanç entre ying i yang es
inestable, alguns cops gaudeixes del costat brillant, altres toca en
sortir-te’n com pots, fins i tot sacrificant part de l’ètica personal en un
exercici de pragmatisme que mai et deixa del tot la consciència tranquil·la.
D’aquí la fal·lera ara a l’avio d’escriure aquestes quatre línies, de foragitar
l’excés d’adrenalina viscut i els mils pensaments que m’han passat pel cap en
breus instants. Desitjo no perdre aquesta capacitat de viure intensament.
Desitjo al mateix temps guanyar en calma i pausa interior. Sembla incompatible,
però visca les paradoxes!
Probablement aquest serà el darrer post de l’any.
No te una significació molt mes especial que altres dates, però no deixa
d’escaure be enmig d’un canvi de destí, que malgrat la poca distancia física,
no deixa de ser un bon salt social. S’obren noves oportunitats i nous reptes.
Un país encisador que no deixa indiferent, malgrat la felicitat i calma dels
seus habitants.
Us deixo que me’n vaig cap Changi, aquest aeroport
que tant he trepitjat, alguns cops per plaer, la majoria per dirigir-me a
Jakarta o en menys mesura a Guangzhou. I aquí deixo el meu planning, un pel
freak amb el que he anat seguint aquest any. I com poc a poc el blau d’Aqua
s’ha anat fent hegemònic.
Eduard
PD: I dema mateix el primer esdeveniment del
Nadal. Concert de Manel a la Lletja, com diria en Camats.
PD2: Crec que dormiré de conya aquesta nit a
l’avio. El fet d’anar amb Economy no pot enganyar el que estigui rebentat després
del trajin i l’estrès dels darrers dies. Al final ha valgut la pena i em
tornaran tota la fiança, però els embolics burocràtics no han acabat. A
Bet&Win ja es podria començar a apostar per la data de quan obtindré el
permís de treball a Indonesia... jo crec que va per llarg. Si al menys el pis
el tinc quan arribi el sis de gener... ja serà molt!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada