L’acronim de Pemilihan Umum o lo que vindrien a ser les eleccions. Aixo es el que hem viscut avui, dimecres 9 de Juliol, festa nacional realment respectada (pocs dies es paren les fabriques d’Aqua tant com avui). Com que finalment nomes s’han presentat dos candidats, en principi no hi hauria d’haver segona ronda. Dic en principi, perque de moment tots dos s’han declarat guanyadors. Els resultats oficialment haurien de ser anunciats el 22 de Juliol, pero segons els primers sondejos, els resultats seran molt apretats, amb lo qual no seria massa sorpresa que s’impugnessin i la decisio final acabes al Tribunal Constitucional. Seguint el curs del sistema democratic, no seria estrany que no tinguessim nou president fins a finals d’Agost (de totes maneres, la presa de posessio es a l’Octubre).
El que no descarten alguns analistes, sobretot si el declarat perdedor es Prabowo Subianto, es que apareguin els tancs al carrer. No deixa de ser un escenari poc probable i amb multiples matissos (podria ser mes en un estil “Tailandia” en que els tancs son practicament un element “decoratiu” que un escenari d’enfrentament civil), pero vaja, la democracia aqui es molt jove (tot just 16 anys) i molt imperfecta, amb lo qual totes les especulacions son possibles. El que si que esta passant es que els militants de cada bandol han sortit al carrer a celebrar la “seva” victoria. Sense grans incidents de moment, pero els propers dies semblen interessants. Els discursos dels liders semblen induir a la calma, demanant a la gent que respectin el proces i tinguin la paciencia d’esperar el contatge oficial. Pero en el mateix moment, recorden que ells son guanyadors i que no deixaran que aixo els sigui “robat” recordant que poden mobilitzar el seu personal per fer-se respectar.
I qui son els dos candidats? Doncs amb la papereta numero 1, els indonesis poden votar per la parella Prabowo Subianto – Hatta Rajasa (el segon com a vicepresident).
Son la clara imatge del stablishment actual. El presidenciable porta practicament una decada treballant per aquest moment (en les passades eleccions anava com a vicepresident de la candidatura derrotada). General retirat de l’administracio del dictador Suharto, embolicat en atemptats contra els drets humans durant la repressio del ’98. Es vist com el tipic tipo dur que pot portar estabilitat en un pais en que molts pensen que nomes pots controlar gracies a l’exercit. Sabent que a Indonesia, la figura d’un lider suprem es bastament reconeguda, no es d’estranyar que tingui molts numeros de ser president, mes per la por al canvi i pel suport de les classes altes. A part es considera un bon orador, en un pais bastant incult, aixo te pes tambe. Els partits mes islamistes el recolzen, amb lo qual simplificant acaba significant les posicions mes conservadores. L’acompanya un Hatta que per simplificar nomes mencionar que l’aeroport de Jakarta es diu Soekarno (versio holandesa de Sukarno) – Hatta.
Amb la butlleta numero 2, trobem la parella Joko Widodo – Jusuf Kalla.
Jokowi (tipica reduccio indonesia a un sol nom partint de dos) es, salvant centenars d’anys de democracia de diferencia, l’Obama local. Petit empresari que no pertany a la casta governant, es l’actual governador de Jakarta, encara que nomes ho ha estat un any, preparant-se per fer el salt a la presidencia. Originalment venia de ser l’alcalde de Solo (o Surakarta, encara no se perque aquesta ciutat te dos noms ;-)), a Central Java. Guanyador durant uns quants anys del titol de “Millor Alcalde de la Republica”. Des de l’optica europea no deixa de ser un estereotip del tipic populista, amb bones paraules pero poc contingut, encara que es cert que ha aconseguit posicionar-se (amb resultats concrets) com un lluitador contra la corrupcio. Es el favorit de la comunitat internacional i sobretot dels joves. Sabent que un terc dels 190 milions de votants tenen menys de 30 anys, i un elevat percentatge ho faran en aquestes eleccions per primer cop, aixo te un pes molt important. Es el candidat del partit mes representat en el parlament nacional (eleccions del passat 9 d’Abril), partit que tambe en optica europea, es podria considerar d’estetica un tant naziofila.
L’acompanya en l’aventura l’actual vicepresident, malgrat que el seu partit (en una situacio gens inversemblant aqui) es pronuncia a favor de l’altra candidatura. Es un personatge que apareix a la pelicula “Art of Killing” en un acte de l’organitzacio paramilitar Pancasila. Com veiem, Jokowi es algu de fora del stablishment i que suposa un perill per la casta, ja que representa les noves aspiracions d’una joventut que cada cop te mes recursos. Tanmateix, no es en cap mesura un revolucionari i sap que per gunayar en un pais, on la dispersio geografica es enorme i el caciquisme norma de joc, ha d’acceptar compromisos amb partits i figures que no son lluny de l’univers de corrupcio que diu voler combatre.
I que li espera al nou president? Lluitar contra la corrupcio i els milions de persones que viuen d’aquest sistema, rellancar una economia que mostra signes de frenar, recuperar el valor de la Rupia (ha perdut un 30% del valor en menys d’un any) i retirar de forma important els subsidis en el combustible (amb la Rupia tant baixa, es poden menjar un 30% del pressupost nacional, diners completament necessaris per millorar la infraestructura). Una feina gens facil i poc agraida ja que el darrer punt especialment, generara molta contestacio social. Pero no ens enganyem, tot es fara amb un somriure a la cara.
Crec que tenim per endavant uns dies molt interessants.
Eduard
PD: I ja sabeu, que l’opinio en espanyol de la persona que mes sap de politica comparada Indoensia-Espanya la teniu al seu Warung Politik : http://warungpolitik.com/
PD2: Feia molts dies ara que no escrivia, pero es que no paro gaire...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada