Curta incursio al Brasil (I)

Fa uns mesos que una de les possibles proximes destinacions laborals era Sao Paulo. Per diversos motius, no m’ho vaig haver de plantejar realment ja que no era factible. Tanmateix, es va confirmar que hi aniria durant un parell de setmanes per donar un cop de ma a fer anar mes rapid uns projectes. Des de que estic assentat a Jakarta, practicament no he fet cap viatge de feina. Si be en vaig quedar una mica saturat del periode a Singapur, la veritat es que m’agrada fer-ne de tant en tant. A mes a mes, la destinacio acompanyava molt, ja que hi coincidiria amb l’Oriol. El que ja va ser l’ostia va ser quan li vaig enviar la direccio de l’hotel on m’hospedaria i aquesta va ser la seva resposta :

Casualitats de la vida i es que el mon acaba sent mes petit del que pensem. Aixi que un divendres a la 1:30 de la matinada, m’enfilava en un vol d’Etihad destinacio final la ciutat mes poblada del Brasil. En aquell moment em vaig plantejar, que ja era ben raro que un ciutada amb passaport espanyol, agafes un avio a la capital indonesia per creuar practicament el globus.

Poc despres d’aterrar, ja vaig fer una de les primeres constatacions sobre Sao Paulo. S’assemblava mes a Barcelona que a Jakarta. L’autopista de l’aeroport a la ciutat no tenia clots i podiem conduir per damunt dels 100km/h, velocitat que a Indonesia nomes he superat en avio. Divendres al vespre, retrobament amb l’Oriol i una pizza bonissima abans d’anar a dormir el jet-lag. I es que menjar be (i molt) seria una tonica al llarg de l’estada. Restaurants de “a peso”, un bufet lliure on hi ha una mica de tot (una churrasqueria inclosa) i agafes el que vols, et pesen el plat i amb aixo et cobren; restaurants de sushi (Brasil acull la comunitat d’origen japones mes gran del mon fora del pais Nipo); tipus rodizio, on menges tot el que pots o restaurants on van treient pinchos i agafes el que vols. En tot cas, els brasilers mengen molt i beuen encara mes.

Dissabte a hora raonable, a un bar angles/irlandes a mirar el partit contra la Reial Societat i retrobar-nos amb en Josep Fabegras, que despres de tres anys vivin a Bahia, tot just s’acabava de mudar a Sao Paulo.

Victoria que juntament amb l’empat del Madrid fa que la propera jornada ens poguem proclamar campeons de lliga. I efectivament aixi seria, el seguent diumenge, amb la penya blaugrana de la ciutat. Un grup nombros de catalans i algun altre espanyol afeccionat al Barca, que es va indignar quan es van sentir alguns crits en contra d’Espanya. No era tant espectacular com a Jakarta, pero recordare sempre haver celebrat els exits del Barca d’una mateixa temporada en diferents continents.

(https://www.youtube.com/watch?v=Z4Mt9GA08G0)

Pero vaja, no saltem tant endevant. Dissabte per la tarde, passeig per l’avinguda de les oficines, rascacels entre els que s’incloien alli on Danone te la seu i despres pel “Central Park” de la ciutat. Vespre a Villa Madalena, aquells indrets que et demostren que potser la ciutat no te grans reclams turistics, pero te un nivell de vida excel.lent si te’l pots permetre. Diumenge es lleva plujos i aixo ens condueix al museu del futbol, el museu que considerem mes rellavnt d’aquest pais. Una salutacio a tots els tribuneros i tambe al Mike, que el sabiem preocupat pel partit del Lleida contra el Reus, que es resoldria satisfactoriament, pero no aixi el seguent contra el Cornella i que ens privaria de playoffs per primer cop en les darrers aplecs del Cargol. Aqui estem en l’exposicio temporal sobre la Copa America:

Dilluns, primer dia d’oficina. Retrobament amb l’Yves i pujant per l’ascensor, una petita constatacio de la varietat etnica del pais.

I es que un brasiler pot ser practicament de tots els colors i etnies, ros i d’ulls blaus, descendent d’alemanys i holandesos (entre altres), blanc i moreno, de portuguesos, espanyols i italians, negre, com els esclaus africans, mulato de qualsevol tonalitat o asiatic (ja hem parlat de l’origen japones), jueu, amb gorret, o qualsevol barreja de les precedents. Fins i tot vaig veure una noia amb vel.

Normalment, en els viatges de feina, tens bastants moments de soletat. Tampoc es que sigui un gran problema per mi, algu que ja te certes tendencies antisocials. Pero en aquest cas, tenir a l’Oriol a dos blocs ha estat un gran privilegi. Cada vespre tenia amb qui compartir el sopar, un dels moments mes baixos del solitari. Fins i tot, i aprofitant l’avinantesa que teniem la Nuria Andreu en viatge de negocis, un dimecres vam poder fer un soparet de quatre enginyers industrials catalans.

Divendres, visita a la fabrica de Jundiai (pronunciada mes com Junjai, i es que el portugues te una pronuncia forca graciosa, que fa que et sigui dificil imaginar-los parlant de filosofia existencial). La feina te aquestes coses i es que a vegades sembla que el temps no passa. I es que la meitat de la conversa que vaig tenir amb ells, va ser per explicar-los com treballavem a Lanjaron i les coses que feiem per amb menys de la meitat de la gent que ells tenen, treure mes del doble de volum.

I ara me n’anire a estirar al llit, malgrat que no tinc gens de son. Potser haure dormit massa a l’avio? O es que he d’acceptar que deu hores de diferencia horaria en direccio est m’han de causar jet-lag si o si?

Eduard

PD: Si la marca Keds, ja sabem be que ha passat a ser d’un comu en la parla lleidatant. Aqui tenim una marca, que ha esdevingut un generic de mes amplada :

PD2: La segona setmana de la meva estada, doncs en el proper capitol ;-). Encara que ja hi ha hagut un avancament amb el tema del Barca.