La meva ideal pel segon cap de setmana era anar a Rio de Janeiro, per fer una mica de turisme. Pero entre que no vaig insistir massa i que en Josep tenia ganes de sortir a mort, com a ultima nit abans de comencar l’entrenament, pel mig Ironman que te programat; doncs ens vam quedar a Sao Paulo. Ja estava be, que tampoc es que haguessim recorregut tota la ciutat fins aquell moment. Guitarra en ma i direccio al mercat municipal.
Entrepa que ens donaria energia (i una certa pesantor d’estomac) fins ben entrada la nit. Pero l’energia la necessitavem, perque si be a l’anar era de baixada, a la tornada ens esperava una de les terribles rampes de Sao Paulo, ciutat endiabladament empinada.
Despres de comprar una tovallola de platja i una manteta/cobre-llit en una de les botigues mes xonis que he entrat en temps, passeig cap al centre mes institucional, la placa de la Republica. Tant de bo n’hi hagues una amb aquest nom tambe a Barcelona ;-). Per altra banda, el que no cal que hi hagi, es la gran quantitat d’indigents dormint al carrer com a la capital Paulista. Una cosa que xoca, per la quantitat, per les hores en que hi son (al llarg de tot el dia, notablement durant el mati, que es quan han de dormir l’efecte del crack nocturn) i perque estan en totes les zones, ja siguin el centre financer, com l’historic.
Cert nivell de tensio social tambe es respirava. Un vespre vaig sentir una casserolada o manifestacio en contra de Dilma, objectiu tambe de diverses pintades; alhora que els professors estaven en peu de guerra. De fet per aquelles no ho sabia, pero el divendres anant cap a l’aeroport, tindria una horeta i mitja de cert col.lapse de trafic (baixa velocitat mes que estar completament parat), degut a que havien tallat l’avinguda Paulista, la principal arteria financiera de la ciutat.
A la nit tocava de sortir de festa, ja que en Josep a partir del dilluns comencaria l’entrenament pel mig Ironman que te en 3 mesos i deixaria la mala vida. Ho volia fer per la porta gran, encara que al final, com normalment s’acaba complint, el dia que amb mes ganes surts, el dia que no es compleixen tant altes expectatives.
Diumenge, guanyavem la lliga i despres visita al Beco Batman, carrerons molt xulos, plens de grafitis super ben elaborats. Sempre m’ha agradat molt l’art del carrer i les proclames socials en els murs, encara que detesto les signatures aillades (a SP n’hi ha un munt) o les proclames estupides (els tipics “Johny amor Yenni”). Pero quan veig imatges com aquestes, la camera treu fum. Un tastet seleccionat:
Durant la setmana, treball forca intens, pero lluny dels horaris d’un consultor o un auditor. I a part, vaig ser molt ben acollit en les oficines. Suposo que la passio que tenen els brasilers pel futbol, et facilita l’entrada i et dona un tema de conversa extens. La veritat es que emeten futbol les 24 hores del dia, sigui del pais que sigui, sempre hi ha un partit en la pantalla dels bars o restaurants. El cas es que vaig marxar amb peneta de no haver pogut passar mes temps en el negoci. Qui sap si algun dia, el desti m’hi unira de nou?
El que si que era curios, era l’organitzacio de les oficines, que semblaven mes una granja de pollastres, tots en fila treballant un al costat de l’altre i nomes els directors tenint una oficina propia. La imatge es d’ultima hora de la tarda, pero ja dona una idea de com pot ser en ple rendiment.
Finalment, divendres a la nit i despres d’una segona visita a la fabrica, tocava agafar el temut vol de tornada. Marxava d’una ciutat que, en anar-hi, pensava que estaria a mig cami de Barcelona i Jakarta a nivell d’organitzacio, infraestructura i tipus de vida; mentres que tornava amb la solida idea, de que s’assemblava molt mes a una ciutat europea, amb l’unic inconvenient de tenir barris en que no hi ficaras un peu o que el teu nivell d’alerta en temes de seguretat ha d’estar mes activitat que de costum.
Escala de 7 hores a Abu Dhabi, en que em vaig permetre sortir de l’aeroport, pillar un taxi i dir-li: dona’m una volta per la ciutat, parant en els edificis alts i que pugui fer 4 fotos. El tipic indi musulma que empleen en aquests paisos per aquestes feines, em va fer un bon tour, mentres m’explicava que portava 4 anys treballant alli i esperava estar-s’hi tres mes. Temps necessari per fer els diners que volia per tornar al seu pais i tenir millors prespectives de vida.
Esperava mes de la capital dels Emirats Arabs Units. Pais de 5 milions d’habitants i conformat per 7 emirats (monarquies absolutistes) dels quals nomes es coneixen internacionalment la capital i la ciutat mes important, Dubai, que imagino que deu ser bastant mes espectacular. Vivint del petroli, es palpa clarament la forta inversio en infraestructures realitzada recentment. Lo bo es que no et dona la sensacio d’inseguretat de Riadh i no te les lleis integristes tant inculcades. Lo diner es el Deu vertader.
De tota la volta, em vaig quedar amb la mesquita principal, malgrat que no hi vaig poder entrar ja que era massa tard.
Despres, 8 horetes i pico mes de vols i aterrar de nou a Jakarta. Amb peneta per la presepectiva d’estar passant les darreres setmanes aqui, pero amb ganes de gaudir intensament el calendari futbolistic per endavant: Bali sixies, festa de final de temporada JIFL amb final de Champions i festa de final de temporada Bugils. 3 caps de setmana en que el fetge patira pero el cor s’enxamplara J
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada