I’m Bugils till I die

Encara em resonen les veus dels companys de futbol cantant, amb l’euforia que dona l’acohol, aquestes senzilles paraules. I no sera pas mirant la classificacio de la lliga, d’on pugui sorgir l’orgull de defensar la camiseta blau-cel. Ara be, celebrant el tercer temps no hi poden haver millors equips que el nostre.

No es gens facil escriure aquest post, perque les expectatives son molt altes, es barregen forca sentiments. No es gens facil transmetre en la distancia, la sensacio d’estar en familia que visc, quan, birra en ma, adopto una posicio de parroquia, en alguna de les barres de l’EP.

Som un equip divers en geografies d’origen, en edats dels components (encara que de joves n’hi ha mes aviat pocs), i en quant a nivell de joc i experiencia en el mundillo. L’equip te ja uns quants anys d’historia i hi han passat mil i un personatges (i personajillos) que de tant en tant els seus noms encara apareixen en les converses. Al final el nostre nom esta molt ben trobat i en concordanca amb els seus jugadors. Per un costat “bugil”, vol dir despullat. Per l’altre es l’abreviacio de “bule gila”, sent “bule” l’equivalent de guiri (o extranger caucasia) i “gila” boig.

L’equip te diferents esponsors, entre ells Borizontal, l’empresa del Boris que fa perforacions horitzontals per l’industria petrolera. No direu que no esta ben trobat el nom, eh!? En Boris, amb els seus mes de 120 kilos i faltant-li la dent que mes es veu de la boca, defensa amb honor la nostra porteria. Pero el sponsor principal i aquell que marca la nostra identitat es el Eastern Promise; pub tipicament angles, ple de pantalles per seguir els diferents esports, terrasseta per a les actuacions en viu que animen les velades dels dissabtes i fins hi tot on s’hi arriben a improvitzar festes de platja en el seu parquing.

El planning d’un dissabte de partit a Jakarta es facil. Els partits acostumen a comencar entre les 3 i les 4 de la tarda. Si juguem a casa, cadasqu pel seu compte fa cap directament al camp. Si juguem en algun lloc mes exotic (mes o menys la meitat dels cops), cita previa a l’EP, dinar lleuger i cap alla on toqui (es pot arribar a necessitar hora i mitja de desplacament... L, o com aquell desafortunat dia, en que despres de 5 hores de cotxe, tornavem al bar sense haver jugat a res).

La lliga esta molt ben organitzada, amb deu equips formats basicament per expatriats, especialment despres que es prohibis incorporar mes indonesis a la competicio. Basicament es volia impedir que els equips paguessin a bons jugadors locals i s’adulteres l’esperit amateur del campionat. De la mateixa manera, no poden participar jugadors que encara exerceixin en actiu en la lliga professional.

A part del ritme regular de la lliga, hi ha altres moments marcats en el calendari. Un es el Bali sixies, un campeonat de 6 contra 6 que disputem durant un cap de setmana a Bali. La veritat es que no deixa de ser de nou una excusa per a trencar amb la rutina i cascar-nos una bona festa lluny del control de les dones. El tema competitiu es deixa una mica apartat, encara que ens va fer mal guanyar tan sols un partit de 7. Ara, el dia abans no ens va saber cap greu allargar la festa fins les 6 i mitja del mati...

Una altra bonica tradicio es la ‘Kopaja’ party o esdeveniment en que lloguem un dels destartalats busos que circulen per la ciutat, el plenem de cerveses i anem pels pitjors antros de la ciutat (escencialment llocs de strip-tease).

Evidentment moltes fotos no es poden compartir ;-)

Normalment se’n plantegen dues per temporada, essent la segona lligada a la festa de final d’any de l’equip en que s’otorguen els premis. 6 categories en joc: millor jugador de l’any, millor nouvingut, maxim golejador, jugador mes millorat respecte l’any anterior, millor membre de l’equip organitzatiu i finalment, el probablement premi mes important : millor 3er halver (equivalent a millor jugador de despres del partit o el mes fiestero). Cada membre emet un vot per categoria, no podent votar al mateix jugador mes d’un cop i no podent votar-te a tu mateix.

Poques sorpreses, el capi, catala i vertader esperit de l’equip es va endur el premi a millor jugador, no tant sols per ser un gran jugador, sino per fer millors als altres amb la seva sola presencia al camp. Maxim artiller i millor nouvingut per una italia petitet pero que revoluciona les defenses rivals. Millor membre del comite pel segon capita, encarregat de comunicar-se amb els rivals i els camps de joc per fixar dates i hores dels partits. Jugador mes millorat (en aquesta categoria hi era nominat, no se molt be perque) per un belga que es una lapa en defensa, anul.lant completament l’estrella rival. I finalment, vaig ser galardonat com millor jugador de la tercera part. Primer any en que s’estrenava la categoria, encara que escencial en la filosofia de l’equip. Com a copa, una gerra metal.lica de cervesa que vam emplenar de Largerita (especialitat local molt perillosa, feta de Larger + Frozen Maregerita). Un Sant Hilari per animar la jugada i a cantar la Bamba.

Al principi em va sorpendre forca el galardo, pero poc a poc vaig anar aclarint moments gloriosos de les meves estances a l’EP. Aquella manera boja de ballar, aquelles nits que tancava el local, el fet que poc a poc fos conegut per la majoria dels clients habituals... Encara que probablement el moment culminant de la meva candidatura havia estat com a cambrer en la barra del Ladies Night. Un cop al mes, EP organitza una vetllada per dones, en que tenen preus reduits en els combinats i on s’hi convida algu per ‘gestionar’ la barra. En el meu cas, va acabar aixi:

Tal com he escrit en les invitacions per la meva despedida, Eastern Promise es la meva segona casa, el santuari d’una segona familia, configurada de mil nacionalitats, origens i destinacions vitals, units per un equip amb una filosofia molt particular.

Eduard

PD: Post que vaig comencar a escriure a finals de l’any passat, tot just despres de la primera Kopaja en que vaig participar, i que publicare com un dels darrers de l’etapa indonesia...