“Jungle trek, jungle trek, in Bukit Lawang,
See the monkey, see the bird, see orangutan.” (x2)
“Walking in jungle, see the animal, trekking together in Bukit Lawang.
Walking together, laughing together, singing together, in Bukit Lawang.”
“Jungle trek, jungle trek, in Bukit Lawang,
See the monkey, see the bird, see orangutan.” (x2)
“Walking in jungle, see the animal, trekking together in Bukit Lawang.
Walking together, laughing together, singing together, in Bukit Lawang.”
“See the monkey, see Mina, everybody RUN!”
La tonadilla (una mica forcada, s’ha de reconeixer) es la de “Jingle Bells”. Era la canco que cantavem a viva veu, mentres recorriem la selva del parc nacional Gunung Leuser, al nord de Sumatra. Alli on havia decidit escapar-me pel pont del primer de Maig (recordem que l’any passat, va ser el primer en que Indonesia el va celebrar, molt gran que et regalin un dia de vacances l’any en que arribes J).
Aquest es el periode de l’any mes agradable en quan a festius, pel que sigui gairebe cada dos setmanes hi ha un festiu, facilment combinable per a que es converteixi en pont. Si l’any passat vaig aprofitar per visitar Danau Toba i Brastagi (tambe al nord de Sumatra), Angkor Wat a Cambodja i l’Aplec del Cargol. Aquest any orangutans, dos setmanes de feina a Brasil i campionat de futbol mes algun dia de turisme a Bali.
Com es habitual quan toca sortir de Jakarta (cada 2 o 3 caps de setmana es necessari), motxil.la preparada a l’oficina i sortir ben d’hora de la feina per anar escopetejat cap a l’aeroport. En el cotxe de cami, escolto alguns podcasts mentres em vaig estressant poc a poc. L’avio te hora de sortida a les 19:30 i jo arribo a fer el check-in a les 19:10. El noi del mostrador surt corrent i em dona la targeta d’embarcament dient-me que corri cap a la porta. Ai il.lus de mi! L’avio acabaria sortint amb 3 hores de retras. I jo maleint-me, per no aprendre d’errors passats i continuar volant amb Lion Air...
A les 3:30 de la matinada acabo arribant a l’hostal de Bukit Lawang, despres d’haver dormit una mica a l’avio i una mica al cotxe, malgrat lo destartalada de la carretera i de deixar completament la meva sort a les mans del conductor. L’endema al mati, un bon esmorzar i comencem a caminar per la selva. M’acompanyen una parella d’anglesos, sense cap distintiu en especial, vaja, un prototip de parella d’anglesos sense cap mena d’estridencia.
A l’arribar a l’entrada del parc, tipic cartell amb totes les coses que no has de fer. Entre les principals, no alimentar els animals, observar-los a un minim de set metres de distancia i un llarge etcetera. El guia, que juntament amb el seu ajudant configurem l’equip de cinc que ens acompanyarem durant dos dies, ens el fa llegir atentament. Tipicament indonesia resultara la situacio, quan ell mateix sera el primer en no respectar cap d’aquestes.
Al poc de comencar, ja trobem el primer primat del dia. I no un qualsevol, tot un Gibbon (o gibo en catala).
Al cap d’una estona de caminar per la jungla, ens trobem finalment amb el mes esperat dels mamifers de la zona (pretendre veure els mitics tigres o rinocerons de Sumatra t’encomana a un trekking d’una setmana! I sense cap seguretat de veure’ls ;-)). Aqui us presento la paraula malaya-indonesia mes internacional: Orangutan!
Els nostres estimats “cosins”. Malgrat que avui en dia, la majoria dels indonesis (i no tant sols els musulmans), semblen haver involucionat i s’aferren amb fermesa al mite d’Eva i Adan, els seus avantpassats ja van tenir la lucidesa d’anomenar aquestes criatures com “les persones del bosc”. Orang = persona, gent; Utan = bosc.
Podria semblar tot molt idilic i natural, pero s’ha de ser sincer, i cada avistament, acabava sent mes aquesta situacio:
O aquesta, en que el guia em ficava un tros de platan al cap per a que el pobre Thomas leaf monkey, s’ho cruspis. Curiosament i sense que jo hagues expressat cap simpatia futbolistica, el guia es referia a aquesta especie com: els germans de Ronaldo...
Mes endavant, i una mica allunyats de la resta de turistes, ens trobariem amb la Mina, l’orangutan femella de la canco, reputada per la seva agresivitat. I es que no hi havia cap guia que no digues no haver estat atacat o mossegat en un moment o altre.
Jo acabaria trabant mes amistat amb la Jackie, sent pero l’unic que s’atreviria a donar-li la ma.
La nit l’acabariem passant en un campament completament rodejat de selva profunda i un riu forca agradable al bany.
I sort dels toldos, perque per la nit, i despres de jugar a jocs d’ingeni amb el guia, en cauria una de bona. L’endema al mati, una bona dutxeta en un parell de cascades i un esmorzar d’allo mes saludable.
La tornada no la fariem a peu, si no simplement aprofitant el corrent del riu. Tambe es cert que he vist embarcacions mes estables a la TransSegre.
Arribada de nou al poblet inicial i a esperar que passes la tempesta que s’apropava.
Acabava de decidir que l’endema me n’aniria a Tangkahan a netejar, alimentar i montar en elefants. Ben d’hora, ben d’hora, llevat per amb la sortida de les primeres llums enfilar les 3 hores de pista que teniem per endavant. Com paisatge, la tristor de les plantacions per extreure oli de palma, com activitat, dormir mentres soc sacsejat de costat a costat.
A l’arribar pero valia la pena, una colla d’elefants esperant-nos, per ser netejats, amb raspall i bona voluntat. I el nostre esforc seria recompensat amb una dutxeta ben agradable i algunes mostres amoroses.
Despres uns quants platans boca endins i a caminar. Creuant rius i passejant pel mig d’un gran espectacle visual, de la verdor profunda i de les comunitats locals que habiten aqui.
Evidentment, en cap moment et sents ni un descobridor, ni un aventurer. Tot esta forca mastegat per a que puguis gaudir d’una selva domesticada amb un nivell de confort raonable (tampoc aconsellaria als meus pares venir aqui...). Pero? Estem disposats el preu de la vertadera aventura?
Eduard
PD: Nou record de fotos en un post.
PD2: Publicat amb mes d’un mes de retras... pero es que se li han colat temes de major immediatesa ;-).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada