Anada de les semifinals de la Champions League. Barca – Bayern per endavant un dimecres a la 1:45 de la matinada. Despres de varios partits de rojadirecta o a la tele de casa, ens hem ficat d’acord 5 catalans per anar a veure’l a la penya barcelonista d’aqui. No es un indret fixe, sino que en funcio de la gent que s’hi preveu ho poden fer en un bar o en un lloc mes ampli. Avui es dia de gran partit, aixi que el lloc de reunio es un camp de futbol sala (Jakarta n’esta plena de terrenys aixi, mig indoor mig a l’aire lliure).
Arribem, i a l’entrada del local hi ha cua de gent disposada a pagar per entrar a veure el futbol. Diferent preu en funcio de si son membres de la penya o no. En Joan havia trucat abans i ja sabien que 5 vertaders catalans anirien a veure el partit. Aixo fa que a partir d’aquest moment tinguem tractament VIP. No paguem entrada, ens donen una botella d’aigua (l’unic que li faltara a l’esdeveniment per ser perfecte es disponibilitat de cervesa, pero ja se sap... cada cop estant restringint mes l’acces a l’alcohol) i un d’ells ens condueix fins a fer-nos lloc a primera fila. Ens arriba a preguntar si volem que ens busqui un banc per estar mes comodes, pero ja considerem que seria excessiu aquest tractament. Com es pot veure, n’erem uns quants a mirar el partit!
A uns deu, quinze minuts de comencar el partit, ens fiquem tots de peu i cantem joiosament l’himne nacional indonesi.
Es gran nit de Champions i respectuosament s’admeten alguns afeccionats del Bayern tambe. Projector ences i tot preparat pel gran partit.
Comencem a cantar l’himne barcelonista i ja es notori que no callarem en tota la nit. Cancons en catala, algunes habituals, algunes que no havia escoltat mai, en que literalment porten el catala al cor. El tipic “Madrid se quema, se quema Madrid”, insults contra l’Espanyol (el club ;-)), vaja, realment com si estessim rodejats de Boixos Nois.
Arriba la mitja part i malhauradament el Barca no ha concretat les seves ocasions. Fent cua per fer un riu, em fixo que un dels nois davant meu, enlloc del seu nom o el d’un jugador, a la camiseta s’hi ha ficat: Haram Madrid. Haram es el contrari que Halal, es a dir, tot allo que esta prohibit per l’Islam, tot allo de diabolic. Em recorda amb un somriure quan al grup de Tribuneros ens referim a l’equip blanc com el “maligno”.
I al minut 77, esclata la bogeria. Deu Nostro Sinyor decideix que ja n’hi ha prou i perfora per primer cop la porteria bavara. Saltem tots de joia absoluta i fins hi tot s’il.lumina la sala amb una bengala.
Tres minuts mes tard, Messi decideix fer una obra d’art i regalar-nos els segon. Saltem tots de nou i la gent comenca a tirar-se aigua per damunt. El fragil projector no ho aprecia i vivim un tipic moment indonesi.
Al meu costat en Joan esta patint mala cosa al no poder seguir savent el que passa al camp. Al mateix temps un dels responsables es torna mig boig i comenca a cridar a la resta, tractant-los de gossos per no saber comportar-se. No em vull imaginar com deuen ser els classics si es barregen barcelonistes i madridistes aqui. Les coses es calmen quan la imatge torna i es el torn de gaudir del tercer gol. La felictat es absoluta.
Quan sona el xiulet final, comenca un altre moment de xoc cultural, ja que tothom es vol fer fotografies amb nosaltres. I no exagero quan ens passem mes de vint minuts, junts o per separat fent-nos fotos amb els locals. Aqui un exemple amb el Gerard al mig de la foto, pero tota la resta vivim mes o menys el mateix.
De fet, en algun moment, no recordo si abans de comencar el partit o a la mitja part, li demanen al Joan de dirigir-los unes paraules micro a la ma. Es el mes fluid en indonesi, aixi que ens deixa a un gran nivell. Si ho hagues hagut de fer jo, potser no ens haguessin tornat a invitar mes ;-). El cas es que vista la situacio, que menys que fer-se una foto amb l’esquena d’aquest indonesi i el seu tatuatge del gran capita.
A la sortida, doncs com si de la travessera de les Corts es tractes.
Els cuiners, insaciables, encara volien anar a fer un beure per celebrar-ho, pero savent el dia que m’esperava l’endema, amb un dels viatges mes llargs de la meva vida per endavant (Jakarta – Sao Paulo), doncs nomes pensava amb el descafeinat que em prendria un cop arribaria a casa, tot esperant que s’acabes la crida a la pregaria i podues finalment descansar unes dues hores i mitja mes.
Per aquestes coses de la meva vida, la tornada, des d’aqui al Brasil la veure just a l’inversa, cinc hores per endarrera... Res sembla indicar que sera tant especial com aquest relat, i aixo que estare en el pais del futbol.
Son en aquests moments que te n’adones de lo molt que m’encanta viure en un pais tant extrem com Indonesia. Que estan sonadissims, en unes maneres que et dibuixen un somriure d’orella a orella. I es que estar a 12.000 km de Barcelona no els impedeix ser mes barcelonistes que qualsevol dels socis habituals del Camp Nou. I que farien escandalitzar a la purria de Ciutadans o del PP amb el seu amor pel Catala.
Visca el Barca i Visca Catalunya!
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada