Punt d’inici: Phongsaly, capital de la provincia del mateix nom, la mes septentrional de Laos, rodejada per China i Vietnam. A 16 hores de bus de la turistica Luang Prabang.
Per endavant dos dies i una nit de trekking per tres poblets de la tribu dels Akha, branca dels Nuquie. A diferencia del trekking a Sapa, Vietnam, on erem un grup de fins a 26 persones i alhora n’hi havia desenes de grups com el nostre; aqui seriem 3 i aixo era el total de turistes que farien un trekking aquell dia.
L’autobus ens deixaria al cap damunt de la presa que els xinesos estan construint alli. La republica popular de Laos es un dels paisos mes pobres de la regio, amb una activitat industrial irrisoria i depenent bastant de les ajudes dels paisos “amics” (tambe republiques “comunistes”) de Xina i Vietnam. De fet, una de les principals (i poques) exportacions del pais es l’energia electrica (entenc que hidroelectrica veient la magnitud dels seus rius).
Aqui comenca una de les paradoxes de la situacio: volen els locals aquesta inversio extrangera? Pel gobern de Laos la resposta es clara, malgrat que no se si els locals estan guanyant algo en el llarg termini. Tota la maquinaria es xinesa, suposo que tots els enginyers i personal qualificat tambe, no se si fins hi tot els operaris de base ho poden ser... Per a les tribus de les muntanyes? Doncs de moment semblen contents amb les carreteres (a mig asfaltar) que els hi han construit, que els permeten baixar al mercat de forma mes rapida. Amb la terra que els hi han comprat, amb la qual han pogut comprar una scotter o fins hi tot un cotxe. I tampoc els importa canviar els pobles de lloc, ja que sempre han estat semi-nomades. Sembla molestar-los una mica mes la presencia de xinesos, encara que ells siguin, en el fons, originaris d’alli (i en alguna casa, vam trobar-hi un poster de Mao). Veurem com evoluciona en el futur la situacio, pero del que no hi ha dubte, es que Xina esta substituint amb un altre metode el que les potencies colonials feien fa no tants anys. Esperem que en unes decades no tingui temptacions d’anar mes enlla i esdevingui ella mateixa el que mes repudiem de la presencia francesa o americana aqui.
El riu marca el nostre punt mes baix i a partir d’aqui, comencem a guanyar altura rapidament. Es temporada de pluges i l’aigua i les brumes seran fidels companyeres de trajecte. Pero la vida no s’atura, i les dones infatigables sustentadores de la cultura Akha continuen treballant. Son les uniques que continuen portant el vestit tradicional, encara que entre les mes joves cada cop la comoditat occidental es va imposant.
Cap alla a l’hora de dinar, arribariem al primer poblat del circuit. No em feu dir el nom, crec que en cap moment vaig ser capac de pronunciar-lo. I constatariem de nou les eleccions que fan aquestes tribus remotes entre els beneficis i els inconvenients de la globalitzacio. I vist el gran numero de planxes metal.liques en els teulats de les cases, queda clar que un dels problemes que pitjor havien sol.lucionat en el passat, era evitar que l’aigua (i puc ben assegurar que en cau molta) entres a l’interior.
Interior de les cases que es clarament el centre de la vida familiar (i en poden arribar a ser molts i de tres generacions com a minim). S’hi fa foc, sense xemeneia que aixi el foc escalfa i seca, s’hi cuina, s’hi renta, s’hi riu i es dorm mes o menys tots en comunitat, i recentment s’hi escolta pop a tot volum (una globalitzacio mes, encara que no s’hi canti en angles). I els homes, hi fumen.
I es que un dels trets caracteristics de la societat Akha es un matxisme forca extrem. De fet el propi guia (que no era nascut alli), s’avergonyia en reconneixer que els homes practicament no foten ni brot, mentres tota la feina recau en les dones. I a part, aquestes mengen les restes que queden del dinar que es fan els homes i els turistes (aqui si que no importa el genere). El propi guia no podia parlar amb gairebe cap de les dones, ja que ell no parla la seva llengua i elles no parlen Laosia. Normalment nomes els nens van a l’escola, les nenes comencen a ajudar en l’economia domestica de ben petites.
Mentres nosaltres continuavem caminant, les dones sortien a buscar l’aigua. I es que res es massa facil en aquests pobles penjats en les montanyes.
Entre arrosals verticals es perdien en la distancia. Fins en aquell moment, sempre havia vist que l’arros es cultivava en pla. Ja sigui en grans planes (com el delta de l’Ebre) o sino, en forma de terrasses (el maxim exponent, la visita a l’anfiteatre filipi). Aqui no, aqui directament a les empinades faldes de la muntanya. Total, nomes depenien de l’aigua de pluja. Malhaurdament nomes una collita per any, malhauradament s’havia de cremar el bosc per enriquir una terra pobra en nutrients. I no es massa sostenible ja que cada pocs anys s’ha de buscar de nou a cremar mes extensio ja que l’anterior ja s’havia empobrit massa. Pero la vida s’encara sempre amb un bell somriure:
I es que si d’algo estan orgulloses les dones Akha es de mantenir la seva vestimenta tradicional. I es un orgull ja que demostren tenacitat i ser molt treballadores ja que per teixir-se un vestit complert es precisen mesos sino anys. Per un costat aconseguir tot el coto necessari, filar-lo (a bobina per dia complert de feina i se’n necessiten mes d’una quinzena), teixir-lo i tenyir-lo amb indi (“indigo”), un proces que requereix tambe de varios dies de proces i que es produeix en epoques de l’any diferents que el coto. Vist tot aixo no es d’estranyar que algunes tinguin la temptacio de vestir com occidentals, encara que suposi una major dificultat a l’hora de trobar marit.
A l’hora del te arribavem al poblat mes alt que visitariem.
Nomes en quedaven la meitat dels habitants, ja que poc a poc l’estaven desplacant a un altre indret mes baix, on tindrien acces a l’aigua i a la carretera de forma mes facil. Actualment, l’unic acces era un cami nomes transitable a peu. Nosaltres passariem la nit en la nova localitzacio, i ens hi donaria la benvinguda aquesta bonica nena.
Molta joventut i pocs vells es veien en una societat dura, en que la subsistencia no esta assegurada si no plou quan toca i en que la medicina esta unicament en mans de xamans i herbes tradicionals. Es per aixo que els casaments a partir dels quinze-setze anys estan a l’ordre del dia. Pero abans calia reunir els diners suficients per donar a la familia de la nena/dona, ja que era aquesta qui marxava a viure a casa dels sogres, i alguna compensacio havien de rebre els seus progenitors.
I mentres les nenes i les dones treballaven, els nois es dedicaven a intentar arrencar la seva darrera adquisicio.
Un cop arribats a destinacio, tocava netejar tot el fang acumulat i sense cap mena de vergonya (encara que portava un dels meus pitjors calcotets ;-)), a la dutxa del poble, al bell mig.
I en els darrers minuts de llum natural, el cel ens depararia el primer moment en que no estaria completament cobert de nuvols, aquells que bonament ens havien regat durant bona part de la jornada.
Continuara... ja sabeu que si
Eduard
PD: Aqui teniu el relat molt mes literari del mateix indret d’un blog d’un amic d’una amiga. De molt recomanable lectura : http://outteresting.com/a-la-lumbre-de-un-brasero-phongsaly-laos/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada