“... quantes hores passades, quanta alegria fas reviure al meu cor...”
Quan vaig marxar de Laos, ja savia que no tornarien a Europa. Pensava que les deixaria a Jakarta o en el darrer desti abans d’arribar-hi. Sempre m’agrada tornar amb menys coses de amb les que he marxat en quasevol viatge motxiler. Rarament compro res, o en tot cas, es menys del que deixo pel cami. Camisetes velles, potets de xampu d’hotel, aquells calcotets o mitjons que ja tenen algun forat, els pantalons que s’esta esguincant o aquelles xancles que ja apunten a rotura. Aquest cop, entre altres coses, corresponia als keds de muntanya.
El segon dia de trekking per la vall de Baliem, al vell mig de la Papua Indonesia, ja sabia que ni tant sols sortirien de Wamena, el destartalat aeroport d’entrada a la vall.
“... quantes cancons al teu compas...”
Les havia comprat per substituir les antigues xiruques de tota la vida. Aquelles que m’havien acompanyat moltissimes vegades pels Pirineus o en caminates molt mes llargues com Corsega al 2007 o al Nepal 2009. Tenia una bonica foto seva que m’havia enviat l’Oriol des del seu pis de l’Hospi. Ja havia marxat a viure a Singapur i em preguntava que en volia fer d’elles.
- Llenca-les. - Aquesta va ser la meva senzilla resposta.
Ja havien fet tot el que devien i ser cremades en un abocador municipal era el desti pels objectes obsolets de gent que intentem viatjar amb equipatge lleuger. Malhauradament, vaig eliminar aquella foto que tant be m’aniria ara ;-)
“...foren cantades, no en resta cap record...”
Les vertaderes velles xiruques eren les anteriors, que seguien tots els canons del material amb que es caminava per la muntanya abans del nou mileni. Del mateix tipus que les que m’havien acompanyat amb el Cau de campaments, aquelles a qui els cantavem al voltant d’un foc guitarra en ma o pujant dalt del cim amb el cor alegre.
Havia “sucumbit” a la nova tendencia “runner”. No se si realment hi ha ciencia o es pura estetica, haver deixat l’antic patro per lo que vindria a ser un ked de tota la vida, una mica reforcat i ple d’anglisismes. La meva impresio es que l’actualitat es mes fragil i menys duradera, pero ocupa menys lloc en la motxil.la.
A la botiga em van preguntar si eren per correr per la muntanya, mer imitador del cada dia mes famos Kilian Jornet. La meva franca resposta, una negativa, matitzada una mica amb, “be, a les baixades com a molt”. Pero que volia fer la Montserrat-Matagalls, i per caminar sense pes a l’esquena, probablement aquesta nova adquisicio m’anes millor.
“... Pujant les muntanyes blanques de neu, fent ruta vers el cel blau...”
Debutaren, si mal no recordo, en la marxa dels castells. En tot cas, en la unica foto de cos complert que tinc hi apareixen, juntament amb el meu tiet. Tambe una taca <tasa> de la que mai mes he sapigut res, no aixi en canvi la mitica camiseta vermella (que curiosament vesteixo en aquests moments despres d’haver bucejat a Raja Ampat. I es que les camisetes de curses serveixen per tot!).
Tambe quedaren fotograficament enregistrades, pujant la darrera rampa de Montserrat, despres de la MM’12. Juntament amb el Quim ens alegravem d’arribar a desti i poder tastar les delicies culinaries que la seva dona ens havia preparat.
I es que tampoc es tant facil trobar fotos on apareguien els peus, especialment quan anem d’excursio i el que ens captiva son els paisatges que ens envolten.
La Matagalls seria practicament el darrer que faria abans d’empaquetar les coses i marxar cap al sud-est asiatic. Clima especialment dur en el que calcat es refereix, i es que la calor i la humitat no son especialment amigues de les soles de sabata. Tambe es cert que el fang de la selva i les fortes pluges tropicals son un repte real per tot diseny.
Aixo tambe els hi ha servit per pujar a volcans forca mitics com el Rinjani o el Semeru. Passar nits amb les tribus dels Akha, els Khemu (antics Kemers al nord de Laos), o els Dani papuans. Recorrer selves malasies o el cano de Dalat. Com ben be diria la canco:
“... m’has fet descobrir la joia del bon temps i assaborir la pau.”
Eduard
PD: Deu ser unes de les cancons que mes vegades m’he cantat interiorment, malgrat que sense l’ajuda de google, no hagues pogut escriure mes que les tres primeres linies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada