A l’Abril del ‘74, la revolucio dels clavells s’acaba imposant i la dictadura militar de Salazar cau. Portugal comenca a despendres de les poques colonies que li resten. Entre elles la meitat de la remota illa de Timor i l’enclau d’Oecussi, territoris que durant segles sorprenentment havien conseguit mantenir malgrat l’abrumadora presencia holandesa en el veinatge. Els timoresos corren rapidament a organitzar-se en partits politics i despres d’una petita guerra civil, declaren la independencia, pero el seu desti ha estat decidit uns milers de kilometres mes a l’oest. A Jakarta, el dictador Suharto acaba de rebre la llum verda dels Estats Units per invadir l’antiga colonia portuguesa com mes rapid millor. Son anys de guerra freda i despres dels desastres de Korea i Vietnam, els EEUU no volen un nou regim esquerros al sud-est asiatic. El nou ordre de Suharto s’ha construit sobre l’odi i l’aniquilacio dels comunistes. El numeros exercit indonesi, armat per l’aliat america, en questio de dies es fa amb el control del pais i de les principals localitats. Pero muntanyos com es Timor Leste, s’inicia una guerra de guerrilles liderada pel Falintil, les forces armades d’alliberament de Timor. D’aixo en fa 40 anys.
Ironicament, es durant el periode indonesi que es construeix aquesta estatua. El monument de la integracio vol simbolitzar un esforcat timores, trencar les cadenes del colonialisme. Els indonesis no poden entendre que el poble timores es sent tant o mes esclavitzat per la seva presencia que la portuguesa. Un exemple mes de com un poble oprimeix a un altre poble de la mateixa manera que ell havia estat previament oprimit. La brutalitat indonesia en la seva mes clara demostracio.
12 de Novembre de 1991, cementiri de Santa Cruz, a Dili, la capital. Durant les celebracions de l’aniversari de la mort d’un lider independentista, l’exercit d’ocupacio indonesi obre foc contra la multitud congregada. Afortunadament hi han periodistes extrangers i les imatges donen la volta al mon. La dicatadura militar ha d’acabar reconneixent 19 morts, organismes independents parlen de mes de dos centenars, entre ells un neo-zelandes. El moviment independentista, en hores baixes, surt reforcat de la matanca.
1998, l’esclat de la bombolla economica del sud-est asiatic i les manifestacions generals iniciades pels estudiants, acaben fent caure Suharto. El primer president democratic, Habibie, promet el carrec i uns mesos mes tard i sense que ningu sapigui perque, anuncia un referendum d’audtodeterminacio per Timor Leste. Els militars s’esgarrifen, pero encara creuen que el moviment autonomista sera mes potent que el secesionista. El 30 d’agost de 1999, mes del 78% dels timoresos elegeixen l’opcio independentista. Un nou pais caba de neixer. Un pais que a dia d’avui te la meitat d’anys de vida que jo...
Com ja se sap que en els exercits no s’hi junten mai els millors valors humans, tampoc les forces armades indonesies serien diferents. Van decidir que si be havien de deixar el pais, ho farien arrassant amb tot el que poguessin. Van entrenar, armar i liderar les milicies pro-Jakarta. Matances indiscriminades envers la poblacio i destruccio de la major part de la infraestructura del pais, va ser la seva venjanca per no haver votat el que ells haurien desitjat. Tant va ser aixi que finalment les Nacions Unides van haver d’intervenir i durant mes d’una decada han estat la principal font de financament de l’escasament poblat pais.
Xanana Gusmao, lider de la guerrilla i primer president del pais, es va trobar un panorma desolador. Tot per fer i practicament cap recurs per fer-ho. El partit independentista va eclosionar en multitud de petits partits, afegint una certa inestabilitat gobernamental, germe de diferents cops d’estat i matances internes que gairebe condueixen a una guerra civil. Actualment, la situacio es molt mes estable pero la poblacio s’ha acostumat a viure de l’ajuda internacional i dels dividends del petroli (recentment, mes justament renegociat amb les companyies australianes explotadores dels pous).
Amb una poblacio als voltants del milio trescentes mil persones, la tribu majoritaria, els tetun, tant sols representen el 25%, la segona, el 10%, amb lo qual la fragmentacio tribal del pais es enorme. El fet que mes del 90% siguin catolics, hauria d’unir una mica, pero malhaurdament, tal com passa a les Filipines, es tracta d’una lectura extremadament rancia i casposa de la religio. Tan sols serveix per reafirmar els valors ja presents en la societat: respecte institucional pels vells, que sense cap mena d’educacio, son reverenciats i respectats per damunt de qualsevol altra consideracio. Tasa de natalitat elevadissima (mortalitat infantil tambe) sense cap mena d’intencio de ser controlada, ans al contrari. I evidentment, un matxisme rigid i inquestionable.
Un timores de Leste de base, pot ser una de les persones que parli mes llengues del mon. Poques d’elles a un bon nivell, pero una mica de poti-poti pot fer entre: Tetun, llengua autoctona principal i oficial per tot el pais; Portugues, oficial tambe, i que dona tot el vocabulari modern al Tetun; Angles, utilitzada en algunes universitats i que alguns es plantegen si no hauria de substituir al Portugues en un futur; Bahasa Indonesi, de l’epoca de domini dels veins i que es la que s’utilitza normalment per contar (entenc que a l’epoca, la gent aprenia les matematiques en aquesta llengua); i com no, una miriada de llengues i dialectes de les diferents tribus originals.
Per divisa el dolar america, encara que les monedes (d’un dolar cap avall) son locals. L’economia dominada per tot lo indonesi. Els warungs son iguals que els que podries trobar al pais vei, les marques les mateixes i sense que en fem una etiqueta especial hi pots trobar Aqua ;-).
Podria esdevenir una destinacio turistica de cert exit, pero de moment no hi ha la infraestructura. Podria comencar a maunfacturar alguns productes pero no hi ha ni el capital economic ni l’huma. Pot jugar dins de l’orbita dels paisos de parla portuguesa, a l’abric del Brasil, pero n’es molt remot. Te potencial, pero encara no han decidit que volen ser de grans.
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada