Off the beaten track – Cronica d’un viatge per Timor Leste (I)

Cada llengua te les seves expresions genuines, i algunes d’aquestes son dificilment traduibles o no sonen tant be en una altra llengua. The “beaten track” trobo que n’es una de ben bona en angles. Se que els puristes en trobaran de molt millors en catala o castella, pero que voleu que us diga, a mi m’agrada. El cami patejat, aquell que recorren milers de turistes despres de baixar dels milers d’autbusos que els condueixen a aquells indrets que no et pots perdre d’un pais i que tenen suficients condicions per portar-hi des de recent nascuts a ocatgenaris. No sembla ser pas el cas que m’acompanyara per Timor Leste.

La meva idea inicial era arribar al pais per la frontera terrestre que el separa de la part indonesia. Es per aixo que havia volat a Kupang, ciutat sense gaire encant, com totes les ciutats indonesies en general. Despres de donar un tomb per la ciutat, vaig anar a prendre una cervesa al hostal dels backpackers. Un frances, un australia i un america estaven fent la mateixa activitat, aixi que despres d’entablar la conversa de cortesia habitual, aprenc que l’estadunidenc s’havia passat 20 hores en un autobus el dia abans. Havia anat a la frontera per enterar-se que li faltava una carta que havia de fer-se a Kupang i que per aixo no podia creuar. Bona noticia: els europeus no necessitem aquest document. Mala noticia: el frances em comenta que si no he pagat el visat per entrar a Indonesia, jo tampoc podre creuar. Un cop a l’hotel amb wifi, comprobo que es totalment cert. Els indonesis han suprimit el visat turista per 40 paisos mes aquest any, la majoria comunitaris, pero la restriccio es que nomes poden entrar i sobretot sortir del pais per 5 aeroports seleccionats (els mes internacionals/importants) i algun que altre vaixell... pero evidentment en la llista no hi ha res que estigui mes a prop que Bali.

La primera reaccio, com sempre perque tinc aquesta certa tendencia a l’auto-culpabilitat, tipica en els catalans pero encara mes extremada en la meva familia : “Eduard! Aixo ho podies haver preparat millor! Et creus aqui un viatger amb cert bagatge i a la primera, zasca!!!”. Segona reflexio: “Be, com a minim has anat a parlar amb aquells tres i te n’has enterat aqui i no despres de dos dies de bus a la frontera”. Tercer pensament: “I ara toca aclarir que farem aquests 7-8 dies que et queden abans de tornar a Jakarta i mes tenint un bitllet comprat sortint de Dili amb Sriwijaya Air, companyia de la que no esperis poder fer cap canvi”.

Comenco a valorar opcions: podria passar uns dies per la part indonesia de Timor i despres anar a l’arxipelag d’Alor; podria anar a les Moluques, que sempre m’han fet gracia pero alli basicament s’hi buceja i nomes em queden un parell de lentilles...; o podria simplement admetre l’error i volar a Dili. Curiosament, mirant vols amb Garuda, el tema es dispara a mes de 500 dolars, tot passant per Surabaya i havent de fer nit alli, pero en canvi per menys de la meitat de preu, Skyscanner m’ofereix un vol, amb Garuda!, fent nit a Bali. La darrera de les opcions resulta la guanyadora. 24 hores despres d’haver aterrat a Kupang des de Bali, faig el viatge invers. En total haure perdut 2 dies i un parell de milions de rupies. Tot per un petit detall administratiu, pero mes es perde a Cuba, o aixo diuen.

Com a minim Kuta m’ofereix aquest bonic capvespre redentor i aconsegeuixo sortir de l’aeroport de Bali caminant (que es foti la mafia del taxi de Denpasar Airport!).

Aterro a Dili i en la cua per passar la duana veig que l’home del meu davant porta passaport espanyol. Comencem a parlar i resulta que treballa a Timor Leste. Es cura, que sembla ser una de les poques professions que et condueix a viure a aqui. Acaba de tornar de vacances a Espanya (tenen un mes de vacances cada any si els seus pares estan vius, cada dos anys si els seus pares estan morts...). Aquesta nit la pasara a Dili i l’endema se n’anira ala seva missio, en un poblet al sur de l’illa. M’invita a dormir a la casa que tenen els Dominics alli. No tinc res reservat aixi que l’aprofito. Ens ve a recollir a l’aeroport el pare Toribio, que malgrat un nom molt castis, es xines. A la casa: un venesola, que te 17 germans biologics i disident politic de “este regimen de falso socialismo barato que es Venezuela”; un d’un poblet de Burgos, pero que portava 18 anys a Corea i abans 13 al Japo i que es professor en un seminari. Un pare Korea i uns quants estudiants timoresos del seminari completen la plantilla.

Acaben de dinar quan arribem i fem un cafe tots plegats mentre m’expliquen la situacio socio-politica del pais. Gent cultivada i amb una lectura molt interessant de la realitat. Em sorpren veure que tambe ells son critics amb el catolicisme tant dogmatic i tant atrassat en el que viuen els locals. Fins i tot diria que la utilitzacio del condo els semblaria be per combatre l’altissima natalitat. Per la tarda m’en vaig pel meu compte a recorrer la ciutat.

Parlar de ciutat, encara que sigui la capital, es un tant pretencios. Un poble gran vindria a ser una definicio millor. La meva principal missio es trobar un caixer on poder extreure dolars. Timor Leste es un pais molt car, en relacio amb tots els seus veins. El fet que tot s’ha d’importar i que s’han dedicat a esquilmar als representants de les Nacions Unides i de les diferents ONGs, fa que necessiti esta cobert ja que dubto poder trobar caixers fora de la capital. Fins hi tot alli es dificil. Els dos primers en que ho intento estant buits, i per arribar al tercer he de caminar mes d’un kilometre i col.lar-me en un hotel. Un cop fet i ja que avui estic molt catolic, m’en vaig a veure el monument de Cristo Rey.

#EsDiliNoEsRioDeJaneiro #EsJesusNoEsLegolas

Quan torno despres de sopar, estan de celebracio. El palencia que m’ha recollit, fa tres dies era el seu cumpleanys i l’endema era quan havia estat batejat (va neixer amb 1 kilo i mig, aixi que el van batejar al cap de pocs dies perque es pensaven que no sobreviuria). Portava 23 anys a Taiwan abans d’aquest nou repte aqui. La celebracio consisteix en menjar un pastis amb gelat, veure una especie de crema catalana i mirar tots junts com Usain Bolt guanyava l’or als 200. Al final, tampoc sembla que les vides seculars siguin tant diferents. De fet, el que acabava de tornar de les Hispanies, reconneixeia que mentres estava pregant a la capella, a punt havia estat de quedar-se sobat. El jet-lag no perdona ni als homes de Deu ;-).

Abans de tancar els ulls, vaig comencar a llegir “El quadern gris” del mestre Pla. Des de “Herr Pep” que no ho feia, i d’aixo en deu fer gairebe un any i tampoc es que sigui literatura de nivell... Shame on me.

Eduard