Siguem valents

Se que se’m pot acusar d’hipocrita, i malgrat que sigui una falacia “ad hominem” (en que s’invalida un missatge per contraposicio a la figura del missatger), he d’acceptar-ho. Diumenge no votare ni haure depositat previament un vot per correu. Continuo registrat al consulat de Jakarta i no vaig demanar el vot rogat, perque estava de viatge i per no haver de demanar a un amic que em fiques la papereta dins. Certament, el sistema de participacio ciutadana dels electors en l’estranger per part del govern espanyol es impropi del segle XXI. I fa especialment rabia davant d’una jornada com la que ens espera en pocs dies. Com em deia un amic: “aquest cop el necessitavem el teu vot, Eduard”.

Si ara fa uns mesos, tots n’estavem una mica cansats del tema i voliem passar per les urnes d’una vegada per totes, tinc la sensacio que la campanya ha estat mes animada del que podiem preveure. Al menys al Facebook hi he pogut veure agitacio i molta actualitat compartida. D’una i altra banda, i del mig tambe, malgrat que encara ara, alguns dels que ni que si ni que no, creguin que son la Catalunya silenciada.

Al meu entendre, no estem en la situacio desitjada, ja que enlloc de ser cridats a unes eleccions autonomiques, ho hauriem de ser a un referendum. Pero tambe crec que no ha quedat mes remei i que d’una manera o altra s’havia de canalitzar l’energia d’un moviment de base, de centenars de milers de ciutadans que han sortit al carrer, en proporcions mai imaginades, a reclamar algo tan basic com el dret a decidir. Tot fa pensar que “algo” passara, que estem en un moment historic. Pero lo bonic del cas es que no, que hi ha gent que no li dona cap mena d’importancia al diumenge. I es que per gustos colors, sense tenir en compte ni classe social ni nivell intel.lectual. Conec gent inteligentissima que defensa aferrissadament el no, altres que no imaginen com algu pot dubtar del si. Persones que em mereixen tot el meu respecte que viuen aterrades davant de la possibilitat d’independecia, altres que potser prefereixen l’unio, pero que no els treu el son que pugui sortir l’oposat. Hi ha figures publiques que respatllen totes les opinions.

Hi ha una pel.licula que em va fer forta impressio ara fa uns mesos, potser algo mes d’un any. Es titula “No” i tracta del referendum que va haver a Xile per derrocar Pinoxet. A mi tot lo d’aquell periode, m’impressiona molt. Sempre m’han emocionat les cancons de Victor Jara i de petit (pero tampoc tant) vaig plorar veient un documental sobre el cop d’estat contra Salvador Allende. El cas es que la peli tracta sobre l’equip de campanya, que s’ocupava de fer tota la propaganda televisada, en contra de mantenir al vell general com a cap d’estat. Al principi, comenten que haver de defensar el “No” els sembla mes complicat que el “Si”, en el sentit en que afirmar sempre es percep de forma mes optimista que negar. Es per aixo que s’encarreguen de fer algo extremadament postivista i engrescador, encara que per aixo tinguin una certa oposicio interna, que considera que s’ha de donar mes veu a les victimes de la dictadura, i a totes les massacres que aquesta ha fet. El bandol del “Si” queda encassillat en missatges negatius i fa planar la por de les milicies comunistes que faran perdre tot el progres que el dictador ha aportat al pais. Ja sabeu com va acabar la historia.

Crec que Londres va fer una lectura en aquesta direccio, quan poques setmanes abans del passat Septembre, va fer un gir de 180* i va aparcar la por per fer promeses de futur. Escosesos que ara lamenten no haver sigut una mica mes valents. Ho farem tambe els catalans? Per un costat, ningu des del bandol unionista s’ha posicionat en un discurs positivista, ni el bufo Pablo Iglesias. Per l’altra, es possible que molts que es declarin independentistes de portes en fora, a l’hora de la veritat depositin una papereta conservadora a l’interior. Seria molt trist que en ple segle XXI, a l’Europa Occidental, el missatge de la por cales. Podem votar en un sentit o en un altre, perque creiem en uns valors o en uns altres, pero votar amb por despres del que ha costat arribar fins aqui, aixo no.

Siguem valents

Eduard

PD: M’agradaria molt veure al Ramon de diputat, tantdebo pogues contribuir-hi.

PD2: Tot el post ha estat escrit sota la influencia de la banda sonora de Braveheart. Es nota? ;-)))