Caminant entre els Akha (II)

I si el dia l’haviem acabat amb un cert optimisme per haver vist una mica de cel. I pels dos xupitos de Lao-Lao whisky que haviem compartit amb els homes de la casa. El dia es llevava com acostuma en aquesta epoca de l’any:

No molt diferent d’un dia d’hivern a Lleida, pero amb una temperatura molt menys severa. A part, anant a fer el riu matiner, relliscada al canto i una bona embadurnada de fang. Quan les noies van anar a pixar, es van encuriosir perque hi havia un porc que les seguia. Quan van veure una dona defecant, i el porc menjant directament el seu producte, van entendre quines eren les expectatives del seu perseguidor.

Mentrestant, a la casa s’hi preparava l’esmorzar, per calentar els cors i sobretot els estomacs d’aquells que havien de continuar el seu cami o quedar-se gaudint d’una vida senzilla que els emplenava.

Aquell dia les condicions no serien gens facils. Molta pluja i molt fang, relliscades i caminar lent en busca de la barca que ens hauria de conduir al punt inicial. Pero com els locals s’ho agafaven amb humor, no ens quedava a nosaltres, privilegiats occidentals, fer el contrari.

Les dones com sempre continuaven treballant, i fins hi tot a la padrina li corresponia encarregar-se dels porcs.

Tan sols els nens varons tenien el ‘privilegi’ (com si l’esbarjo no fos el que haurien de fer tots els nens) de jugar a les caniques.

A partir d’aqui ja es perden els documents grafics. L’aigua es col.la per tots els racons del meu cos i l’iPhone ja no pot sortir del seu amagatall per capturar la realitat que l’envolta. De fet, la cartera rep un cop mortal i arrel d’aquesta excursio comenca a agafar colors verdosos, taques biologiques que no deixen de creixer i finalment acabara a la paperera uns dies mes tard. Afortunadament tot el seu contingut no sofreix tant i encara que algun bitllet perd el seu color original, encara es acceptat en els comercos.

Viatge epic en barca, en que l’aigua caiguda formava una cortina que es tornava punyent amb el nostre avanc. La presa en construccio impedia que arribessim fins Han Sa per via fluvial, aixi que canvi a autobuset i dinar veient les tecniques locals per evitar mullar-se.

L’endema un autobus revolucionari per la pegatina i per l’epoca en que devia ser manufacturat ;-) ens conduiria fins a Udomxai on el desti dels integrants del trekking es separaria.

Darrera ens quedava una experiencia forca vital. Haver compartit aquests dos dies amb aquesta tribu de les muntanyes et fa veure la vida en una optica diferent. No es que m’hagues infundat d’un romantisisme nostalgic que em fes enyorar temps passats suposadament millors. El discurs neo-rural, amb tocs hipster o hippies, no es el meu. La miseria, la bruticia, els animals barrejant-se entremig de tot, els boscos sucarrimats, el matxisme imperant i la ignorancia, eren tots motius racionals per demanar l’entrada del progres en aquests pous de medievalisme. El respecte per la tradicio original, la superacio de circumstancies molt adverses, la joia pels nounats i el somriure de cares esculpides per la duresa de l’entorn, et feien plantejar-te activament amb quina justificacio forcar un canvi sense indicis de ser desitjat.

No estem, ni molt menys, parlant de tribus incontactades, que si poques en deuen quedar avui en dia, es limiten a zones tropicals de l’Amazones o de Papua. Malgrat que tinguin un gran grau d’autosuficiencia/autarquia, sempre han hagut de “baixar” a mercat per aconseguir aquelles poques coses (pero claus), que no son capacos d’autogenerar. I es per aqui, per on primerament devien entrar els elements globalitzadors. La construccio de la presa i les carreteres, no pot sino accelerar el proces i l’arribada de turistes, un catalitzador mes.

Els Akha, com molts altres abans, hauran de triar que volen esdevenir en un futur. No te perque ser un proces especialment racional o planificat. Probablement, seran les noves generacions qui, en una mesura o altra, decidiran en major o menor medida, si el seu futur es en la tradicio o l’emigracio massiva en sera el resultat. Lluny de mi voler fer cap pronostic antropologic. Tant sols espero que se’ls respecti com el que son i que els governs de la zona, no vulguin imposar politiques o doctrines pel simple fet d’existir unes fronteres que res tenen a veure amb la voluntat de les seves gents.

Es  molt facil de criticar els metodes agricoles tradicionals de crema/plantacio, en que extensions de bosc verge es sacrificat per ser plantat i reforestat de forma natural per iniciar un nou cicle. Tanmateix, es realment insostenible des de fa relativament poc. Quan les poblacions eren petites, no existien vacunes i les famines en anys de sequera eren acceptades, aquest metode servia pel seu proposit. Tambe en aquells moments, la contaminacio planetaria era un altra, pero qui l’ha fet augmentar no son pas les tribus i les seves cremes. Aixo, ja estaria en “l’escenari de base”.

Eduard