Un potencial inmens pel turisme – Cronica d’un viatge per Timor Leste (III)

Es l’hotel mes car que he pagat en aquests gairebe dos mesos de viatge: 35$ la nit. El consol es que inclou esmorzar, la realitat es que aquest es bastant pessim. Al cap de poc, s’uneix una familia. Som els unics inquilins de l’establiment i en principi nomes n’hi ha un altre en tota la localitat (i mes car). Res et fa pensar que estem a la segona poblacio mes important d’un pais. Parlo amb ells i son els kiwis que condueixen el cotxe que he vist la passada nit. Em pregunten on vaig, els contesto que aniria cap a Com, localitat costera al final de la carretera del nord, pero com em penso que no trobare cap mini-bus que m’hi porti, anire a Los Palos. Ells, pero, van a Com i m’inviten a acompanyar-los. M’uneixo a ells, pero com no marxaran fins despres de dinar, aprofito el mati per anar a la piscina municipal.

Es replena naturalment aprofitant un rierol i per 50 centims de dolar t’hi pots passar tanta estona com vulguis. Em sembla un lloc forca agradable per escriure les darreres aventures.

El pare, d’origen australia, es policia i participa en un programa de cooperacio per ensenyar policia comunitaria als timoresos. Ja fa temps que s’ha adonat que molt no els podra ensenyar perque els locals tampoc tenen molta voluntat d’aprendre. La mare, dona classes d’angles a temps parcial i col.labora en temes de voluntariat. Els xavals, de 13 i 8 anys, viuen la seva primera experiencia en un col.legi internacional. Han acabat aqui una mica de rebot, ja que inicialment havien d’estar destinats a la Papua indonesia, ja que l’home parla a gran nivell la llengua (quan era petit havia viscut a Sulawesi i Surabaya seguint els destins del seu pare). Pero quan semblava que ja estava tot fet, va esclatar l’escandol en que els serveis secrets australians havien estat espiant a la familia presidencial indonesia. Van imaginar que ell podria ser espia i es va bloquejar tot.

L’home ha recorregut bastant el pais, ja que per feina s’ha de desplacar de tant en tant. Aprofitant el cap de setmana vol mostrar a la familia alguns dels seus llocs preferits. Aixo fa que ens aturem en un petit recordatori a uns monges convertits en martirs. L’exercit indonesi els va afusellar i tira en una zona de marismes, ara ens volen fer creure que per miracle divi, els cossos no van ser menjats pels cocodrils.

Arribem a Com, localitat que citant la Lonely de Septembre del 2008: “Se trata del lugar con mas posibilidades de convertirse en un centro turistico de Timor Oriental”. Si, ja se que es vella, pero es que el primer cop que vaig venir al sud-est asiatic va ser per visitar ma germana a finals de 2009... I em costa tirar les guies, encara que aquesta ja esta sentenciada abans d’arribar a l’aeroport de Dili.

El lloc es precios: platja inpol.luta a tocar de les homestasys, barrera coral.lina a un centenar de metres de la costa, i petites edificacions barrejades amb palmeres tropicals. Com a minim hi han sis llocs on hospedar-se, desdel car Com Beach Resort que deu tenir una vintena d’habitacions fins a llocs mes humils com el Katy guesthouse on romadrem, amb les seves tretze habitacions. Malgrat ser dissabte, a part de nosaltres cinc, nomes veig una parella de turistes, en tot el poble. I no hi han gaires llocs on amagar-se.

Una banyadeta rapida abans que la marea comenci a baixar drasticament i deixar el torn a tota la joventut del poble per recollir el que el mar deixa enrera, en la seva retirada.

Per sopar, un bon festival de peix, arros i vegetals, molt mes del que els cinc podem engrapar. I per amenitzar la velada una xerrada forca interessant amb el propietari. La conversa es desenvolupa en bahasa indonesi i el policia fa de traductor. Ens explica que abans de que les nacions unides marxessin, en cap de setmana, totes les habitacions del poble estaven plenes. Ara, molts dies, no tenen ningu. Ells culpen al gobern de no promocionar l’indret i no fer cas de les seves propostes, pero tambe es cert, que faltaria que oferissin mes activitats als que venen. Si per bucejar no s’hagues de portar tot el material de Dili, si es pogues visitar facilment les poblacions del costat, potser la gent s’hi estaria una mica mes de temps. I si no fos tant dificil arribar-hi sense vehicle privat!

Despres, passa a contar-nos relats de la seva joventut, durant el periode d’ocupacio. De fet, aquell poble no existia, sino que la gent estava dispersada per les muntanyes del voltant. Nomes hi anaven de tant en tant alguns pescadors, pero no s’hi passaven mes de tres dies. Allo no era convenient per l’exercit indonesi, que es veia sovint emboscat. A mes a mes, l’exercit s’havia de reaprovisionar pel mar, ja que per la carretera costera li “desapareixeien” molts camions. Aixo va provocar que fes baixar a tothom a viure en aquell nou enclau i cremes les cases anteriors. Pero ni aixi, s’evitaven els atacs del Falintil. En un raonament un tant macabre pero forca elaborat per ser de qui era, obligaren a tots els varons majors de 13 anys i que no caminessin encorbats per l’edat a patrullar de nit els voltants del poble. Tenien com a missio, evitar que els guerrillers ataquessin. Si no ho aconseguien, eren ells els que eren apallisats o afusellats.

Quan la conversa es va anar fonent, vam passar a jugar a cartes. Des de Raja Ampat que no ho feia. La versio kiwi del “come-mierda” nostre i despres el remigio. Malgrat que siguin de les antipodes, els jocs son practicament els mateixos.

Eduard

La torre de Babel – Cronica d’un viatge per Timor Leste (II)

L’endema em despertava amb els cants de la missa matinal, esmorzavem plegats i em portaven a l’estacio d’autobusos. No volien res a canvi, pero vaig insistir per a que es quedessin uns pocs dolars. En el destartalat bus que em portava a Baucau, la segona “ciutat” mes poblada del pais, se’m va asseure al costat una estudiant de magisteri. En una barreja d’angles, portunyol i indonesi vam portar una conversa de lo mes interessant. No es que jo entengues tot el que ella em deia, no es que ella entengues tot el que jo intentava explicar-li, pero suficient per baixar de l’autobus amb un somriure i no haver escoltat cap dels podcasts que tenia preparats.

Segons la Lonely, a Bacau havies de gaudir dels antics edificis colonials portuguesos, segons jo, els japonesos i els indonesis ja s’havien encarregat de que no hi hagues gran cosa a veure. I els pocs que s’havien salvat, els timoresos havien decidit pintar-los de colors d’un tal nivell de pastelisme que havien perdut tota credibilitat.

Davant d’aquest panorama vaig decidir-me per la segona opcio que plantejava: caminar 5km cap avall fins unes platges memorables. La meitat del cami el vaig fer amb un grup de nenes que sortien de l’escola (eren les dues del migdia, no sembla que hi passaven masses hores en el centre educatiu). En una barreja d’angles, portugues i indonesi, es burlaven d’elles mateixes i de mi.

Aquest cop la guia tenia mes rao. Dues platges cap a cada costat del poblet eren facilment accessibles i practicament solitaries. En una d’elles em vaig trobar tres soldats portuguesos que estaven acuartelats a Bacau. Projecte de col.laboracio entre ambdos paisos. Em comenten que els locals diuen que hi han cocodrils a les platges de Timor, pero ells en 5 mesos nomes n’han vist en captivitat. Me’n vaig cap a una platja mes allunyada i el seu comentari no m’impedeix entrar a banyar-me, pero amb una certa intranquilitat.

Cap al final de la tarda comenca a baixar la marea, i la platja es pobla automaticament de nens i algun adult a la busca i captura de tot molusc o petit peix que es deixi atrapar. Toca tornar cap a l’hotel i m’acosto al tenderete on havia comprat aigua i uns snacks. Els pregunto si hi ha algun vehicle que pugi cap a dalt (no tinc ganes de refer el cami a peu, i mes ara que es pujada). Em dieuen que no, que els darrers microlets ja fa una estona que han marxat. Me n’adono que aqui encara son mes parats que a Indonesia. Alli al menys, algu s’hagues oferit a pujar-me amb la seva moto i despres de negociar una mica, per uns 5$, ja estaria tot fet. Aqui sembla que no moures de la cadira ja els va be.

Comenco a caminar esperant poder fer auto-stop en el primer vehcile. I al cap d’uns 15 minuts, ja veig el totterreny dels portuguesos que s’acosta. Pujo al cotxe i m’adono d’un fet molt curios. En portunyol, nomes parlo amb el xofer, que deu ser el de mes rang, ja que els altres dos semblen molt mes jovenets. Les uniques respostes que obtinc dels altres dos son el seu lloc d’origne i l’equip de futbol que animen. I perque son preguntes que no poden esquivar. Chain of command, respecte total per la jerarquia. De moment en el viatge, capellans i militars, les meves dues professions preferides... que trobare despres? Policies?

Dutxeta i a buscar un lloc per sopar. Comenco per creuar un mercat i de repent comenco a veure homes passejant galls. M’apropo mes i veig homes apostant i poc despres ja veig el ring de combat. Perfecte, presenciare per primer cop a la vida un combat de galls.

Tot l’esdeveniment es purament masculi, encara que un home al meu costat m’intenta insistir que avui en dia, els homes i les dones estan al mateix nivell. La conversa es desenvolupa en un angles forca correcte. El primer combat es dona per acabat quan un dels galls surt volant forca aterrit. Se l’acusa de covard i se li fa mofa. Pero el seu propietari insisteix i tornara a lluitar. Aquest cop se’ls hi fica unes lames ben afilades a les potes. Es procedeix a “cabrejar” els animals, provocant-los entre ells i fent-se petites mossegades control.lades. Aquest cop corre la sang i l’antic gall covard li ha tallat una pota al seu adversari.

Pel que em diuen avui anira per llarg. Altres dies el tema esta bastant apagat pero avui es final de mes, i tots els treballadors han rebut el seu salari. Que millor que invertir-lo en apostes il.legals?

Bon sopar de cuina portuguesa al restaurant Amalia i al tornar a l’hotel em trobo amb un cotxe de la policia nova-zelandesa. Ja hi som tots!

Eduard

Mucho ruido y pocas nueces

La nit de les eleccions, aquesta es una mica la sensacio que em va quedar. I una setmana despres no ha variat massa. Potser es simplement perque s’ha complert el que les enquestes pronosticaven, o potser hi ha una rao mes profonda, i es que el resultat no ha estat tant clar com Gabilondo pronosticava, i per tant el futur del proces no es cristali. Esta clar que el si ha guanyat, pero ha faltat la cirereta del percentatge de vots. Adicionalment, s’hi troba una falta d’homogeneitat territorial, Girona i Lleida tenen resultats aclaparadors en favor de la independencia, mentres que Tarragona promitja i Barcelona suposa el major fre. Mes ridicula pero es la postura unionista, considerant que han guanyat utilitzant una aritmetica entre dubtosa i completament hipocrita. Aqui un humil analisis partit a partit.

·         Junts pel si: bons resultats, pero sense ser espectaculars, especialment perque els primers resultats eren millors i al llarg del recompte van anar perdent escons. Seran capacos de gestionar la dificil situacio del presidenciable? De moment sembla un bloc mes coesionat del que es podia pensar, suposo que la dura campanya els ha enfortit. Personalment, esperava mes d’en Romeva, del que havia escoltat grans coses quan era eurodiputat.

·         Ciutadans (tambe coneguts com Colons): fa anys els vaig identificar com el mes gran perill per Catalunya i aquestes eleccions semblen confirmar-ho. Gran resultat en clau espanyola, probablement pura intrascendencia en clau catalana. Faltara veure com han omplert les llistes perque a dia d’avui depenen d’un numero contat de persones. Cares boniques a missatges rancis, revestits de marketing modern. La bandera del seu fals no-nacionalisme l’han tenyit de roig-i-gualda quan el seu lider messianic ha comencat a aspirar a la Moncloa. L’us del catala es purament anecdotic en concordancia.

·         PSC: els vells roquers no moren mai, pero poc els hi falta. Porten no se quantes eleccions consecutives perdent escons, pero encara els n’hi queden suficients per aguantar una meritoria tercera placa, encara que pugui ser per desencert d’altris que per ells mateixos. Practicament nomes els hi queda el recurs de la pena o del bufo de palau, on guanyen vots perque al seu lider se’l veu infinitament felic en un ball ridicul. El votant socialista es una especie molt curiosa, d’un optimisme il.limitat, en que creu que el nou candidat, en realitat encara mes gris que l’anterior, es un d’un intel.lecte superior. Acaben tots desfenestrats (Montilla, Rubalcaba,...). O si no, es un nou lider regional el nou mesies (ara parlen de la Susana Diaz quan fa no tant era Patxi Lopez). El follet del federalisme seria el seu millor somni, una copia dificilment diferenciable del PP la verdadera cara darrera la mascara.

·         CSQEP (tambe coneguts com QWERTY): fracas molt preocupant per la seva aspiracio d’assolir el poder a la Moncloa. Amb uns resultats aixi a Catalunya, les seves aspiracions al govern central son purs somnis. Iglesias queda molt desgastat amb episodis personalment lamentables i li queda poc temps per aprendre. Lo divertit es que han estat titllats tant d’unionistes com d’independentistes i son els que fan jugar les aritmetiques. Ni ells mateixos saben lo que son o lo que volen, encara que fan un tufillo a Lerrouxisme bastant hipocrita. Son ultims en totes les demarcacions excepte la capital.

·         PP: Junts pel Si hauria d’haver aconseguit mes despres de tot el que va fer el PP per impulsar-los. Es dificil imaginar una campanya amb mes errors que la de la dupla Albiol-Rajoy i la inestimable ajuda de Margallo.

·         CUP: Bons resultats, molt bons resultats. Haguessin sigut la ostia amb 30.000 vots mes i com a quarta forca politica del parlament. Han demostrat molta personalitat i han ofert l’opcio a tots aquells independentistes que els hi feria el cor votar a Mas. Han derrotat a Podemos en totes les demarcacions excepte alli on hi ha mes quantitat de gent. No son flor d’un dia sino que estan consolidant una base forca important. Es la feina de formigueta de molts anys.

·         Unio: Una de les millors noticies de les eleccions. Queden fora del parlament.

·         Pacma: Encara no entenc com un 0,7 o 0,8 percent dels vots van a caure a un partit animalista i mes en la conjuntura actual. Hi ha molta gent faltada de carinyo al mon.

·         La participacio: historica i completament validadora dels resultats. Ha quedat clar que es tractava d’un plebiscit. I ha quedat clar que no hi ha una Catalunya silenciosa. L’independentisme te via lliure per continuar el full de ruta, pero sense excesos i vigilant be els tempos i les maneres. Esperem tenir aviat un president i continuar construint. Res esta guanyat i tot esta per fer, pero les fundacions son fermes. Construim-ho amb seny pero amb decisio. Visca Catalunya i visca tots els catalans, fins i tot els del Pacma ;-)

Eduard

PD: La major vergonya se l’emporta el sistema de vot extranger espanyol. Clama al cel la manipulacio politica del govern central. Pais de pandereta.

PD2: Lo del tribunal constitucional, deixe-m’ho en actuacio de titelles. Son o terriblement incopetents o terriblement maquiavelics, pero citar a declarar al president de la Generalitat l’aniversari del fusellament de Companys... sobren les paraules. Per cert, m’encanta la ironia d’en Carles Capdevila en la seva editorial: http://www.ara.cat/firmes/carles_capdevila/gran-mani-Madrid-defensa-Mas_0_1440455952.html.