Acabo d’escriure l’exercici 7 i veig que en tinc uns quants per
compartir-vos, aixi que aqui en teniu un més. L’exercici consisteix en escriure
un monoleg interior d’una persona que és al cinema veient una pelicul.la que no
l’interessa i comença a donar tombs a les seves preocupacions, obsessions. Està
clar que podría canviar de temática, pero decideixo continuar en l’univers de l’atracador
del primer dia. Canviem aixo si de personatge i avui entrem en la ment de la
seva mare per pràcticar el flux de la consciencia. Es més curt que els
anteriors, ja que paral.lelament hi ha un exercici més tècnic que no publicaré aquí
per falta d’interés, que consisteix en transformar a estil indirecte lliure.
“No sé pas perquè he entrat
al cinema avui”, va pensar la Joana, la mare del Fèlix. Bé, en el fons sí que
ho sé, l’Antonio sempre vol respectar les rutines, i no vindré jo ara a dir-li que
un dissabte a la tarda hi han millors coses a fer. I més si no tinc pas cap
alternativa a oferir-li. Simplement asseure’ns en un banc davant del riu i
mirar com l’aigua circula corrent abaix. Ja en tindria prou per mi,
però no pas per ell. Això està clar. A mi almenys, em permetria pensar en les
meves coses sense més. Sense que en acabar la peli hagués de donar una opinió
sobre el que m’ha semblat. Sense aquella sensació de no saber pas que dir i
acabar soltant qualsevol bajanada. Demostrant que no estic al nivell. Aix, però
com ho d’estar si avui m’he creuat amb la Maria de cal Carriço. Quina mirada.
Se m’ha gelat l’esquena. No ha fet falta ni creuar una paraula. La cara del seu
fill petit, en Jan, se m’ha aparegut de sobte. I aquesta, m’ha conduït a la del
meu petitó. Del meu estimat fillet. De les poques coses que sé d’ell és que
comparteixen pis allà a Barcelona. Mai m’ha agradat aquesta ciutat. No sé per
quina raó a la gent li agrada viure allí, tots empegats i amb totes les
perversions possibles. Si aquí al poble i tenim de tot! Per tenir, fins i tot
un cine! Vale que només els dissabtes a la tarda, vale que les pelis ja han
passat per la tele, però total, per fer passar el temps, ja n’hi ha prou. Ja li
vaig dir al Fèlix: “No hi has d’anar a buscar res de bo a Barcelona”. Però
clar, son pare no mantenia el mateix discurs, ell hi havia anat a fer estudis i
mira-te’l ara un bon lloc com a gestor de la cooperativa i una nova novia vint
anys més jove que jo. Ai Fèlix, que deus fer de bo? Per la cara de la Maria,
que deu saber més coses que jo, res d’honest. Ai, fillet, amb lo solet que tu
erets! L’alegria de la casa. L’únic que donava sentit a la meva vida, i a la
del teu pare, encara que ara no ho vulgui reconèixer. Si potser fa més d’un any
que no hi parlo: Ni ganes. Només imaginar-me’l amb aquella Barbie. Aixxxx, quin
mal al cor.
- “BBBBBRRRRRMMMMHHHHHH” – esclata a la pantalla de
l’unica sala del Cinema Catalunya
Ai quina poca soltada! Quin
susto. I l’Antonio que m’ha mirat sorprès, amb aquesta cara seva de moniato. Què si
estava als núvols? On vols que estigui, sinó. Ai Fèlix! No podries pujar
pas un diumenge a veure la teva pobra mama! Que et faria un bon estofat de
conill, el teu plat preferit.
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada