Avui tenim dos exercicis, en el primer hi tenim dues possibilitats : o bé
un soliloqui en el qual una dona acusi el seu marit (o viceversa) d’una
suposada infidelitat o traïció, en un registre irònic; o bé una carta l’autor de la qual sigui un
assassí i el destinatari sigui el fill o filla d’una de les seves víctimes.
L’assassí pot demanar perdó o vantar-se del seu crim. Com la meva intencio és
continuar en el mateix marc que els quatre exercicis precedents, la primera la podría
situar com la mare del Fèlix. Ja sabem que el seu marit la va deixar, pero
encaixaria malament, ja que l’hem vist com no ha superat la ruptura, aixi que
la ironia no encaixaria molt bé en aquest personatge. Per contra, veiem que el
Fèlix està entrant en una espiral molt negativa, pot ser que aixo el condueixi
a l’assassinat d’algu. Tal com me l’imagino, encaixaria millor torturant-se amb
la pena que no pas vantar-se. Anem amb la carta.
Joan,
A l’escola vaig aprendre que les cartes es
començaven amb un “Benvolgut” o un “Estimat” o alguna fórmula així. No he sabut
quina triar per algú que no conec ni mai espero fer-ho. Algú que ni tan sols ha
nascut. Tot just sé el teu nom. El va utilitzar l’advocat de la teva família
durant el judici. Va ser un bon recurs, s’ha de reconèixer. Utilitzar l’embaràs
de ta mare va afegir una dosis més de melodrama a l’escena. Ja sabia que em
caurien una bona colla d’anys, potser tu me n’has afegit algun més. Però, en el
fons, què més dona? Potser en acabar aquesta carta hauré tingut els collons
necessaris per posar fi a aquesta agonia, potser demà o potser continuaré sent,
durant aquesta pila d’anys, el mateix covard d’ahir.
A l’escola vaig haver-ne d’escriure alguna de carta.
A un amic explicant-li el que havia fet durant l’estiu. O al Tom, aquell anglès
que va passar dues setmanes d’intercanvi a casa. No vaig aprendre a escriure
una carta des d’una cel·la. No vaig aprendre a dir-li a un fill que m’havia
carregat son pare, aquella figura que mai coneixerà de primera mà. Em sap greu.
Espero no haver-te destrossat la vida abans de sortir del ventre. Espero que no
cometis el meu error. Que quan creixis i comencis a entendre com va això, no
culpis a la vida de la teva situació. No visquis ple d'odi. Ara veig que no
serveix de res. Ara que ja és massa tard per mi, desitjo que no ho sigui per
tu.
A l’escola vaig ser feliç. Els pares s’estimaven i
passar temps amb ells era una meravella. M’hagués agradat tenir un germà.
Suposo que ens podria haver ajudat a superar la fuga del pare. Almenys això a
tu no et passarà. Perdona’m l’humor negre, no té cap gràcia. Almenys tu tindràs
un acompanyant en aquesta vida. El vaig entreveure l’altre dia i escapant-se de
la vigilància dels adults ens vam creuar les mirades. Vaig haver de tapar-me la
cara avergonyit i vaig esclatar en plors com una magdalena. De poc havien
servit fins llavors tots els insults que m’havien dirigit. Va ser la cara d’un
nen qui em va destrossar. A ell no tindria ni el coratge d’escriure’l, a tu
Joan? Potser trobaran aquest paper com sol testimoni.
Fèlix
El segon exercici consisteix en reescriure un diàleg.
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada